No quería ser un héroe, sólo era un Ragazzo que pensaba ir a la playa y que finalmente decidió quedarse en Génova para poder participar en una de las manifestaciones en contra de la cumbre del G-8. Un chico que escribía poesía, que pensaba que un mundo mejor era posible y que la lucha para conseguirlo tenía que ser pacífica. Un chico que quería extender la colada en el balcón de su casa, aunque las autoridades lo hubieran prohibido en una ciudad tomada por las fuerzas de la orden. Un chico que descubrió que el mundo que él quería mejor podía blindarse en la brutalidad para evitar que nadie lo cambiara. Un chico que se encontró con la violencia. Un chico que conoció el miedo. Un chico que murió y a quién convirtieron en un héroe. A pesar de que él sólo quería ser un Ragazzo.

¿QUIÉN FUE CARLO GIULIANI? ¿Y POR QUÉ MURIÓ?

Carlo Giuliani (14 de marzo de 1978 - 20 de julio de 2001) fue un joven anti-globalización que murió durante la represión de las protestas que se produjeron durante la cumbre del G8 (la que reunió a los países más desarrollados) en Génova en el verano del 2001.

Carlo vivía con su padre Giuliano Giuliani, conocido sindicalista de la Confederación General Italiana de Trabajadores, y su madre Haidi, que posteriormente fue senadora de Refundación Comunista. Había planeado pasar aquel 20 de junio a la playa, pero las noticias sobre los disturbios que se estaban produciendo en Génova le llevaron a participar en una manifestación del movimiento antiglobal Tute Bianche.

Durante la marcha, durante la que se produjeron altercados entre los manifestantes y las fuerzas de seguridad, un land rover de los carabineri chocó contra una papelera y quedó rodeado por un grupo de jóvenes, entre los que estaba Carlo, quién recogió un extintor del suelo y lo levantó. Uno de los caribineri le disparó a la cabeza y el joven cayó a tierra; en su fuga, el land rover le pasó dos veces por encima. Y el cuerpo del joven permaneció en el suelo durante horas mientras las fuerzas de la orden dispersaban la marcha. Los hechos nunca han llegado a esclarecerse y el policía que presuntamente disparó ha cambiado su declaración en varias ocasiones.

¿CÓMO FUE AQUEL JUNIO DEL 2001 EN GÉNOVA?

La cumbre del G8 (la que reúne a los ocho países más industrializados del mundo) fue polémica desde que se convocó: hubo críticas que aseguraban que la ciudad italiana no reunía las medidas de seguridad necesarias, así que las autoridades establecieron unas férreas normas para aquellos días de junio: recomendaron a los habitantes de Génova abandonar la ciudad aquel fin de semana; cerraron la estación de trenes, el puerto y el aeropuerto; sellaron el alcantarillado por temor a ataques terroristas; enviaron a 20.000 policías y militares... Blindaron la ciudad y la dividieron en tres zonas con diferentes niveles de acceso: Zona rossa (Zona roja, donde se celebraría la cumbre del G8), amurallada mediante contenedores y a la que sólo podían acceder los residentes; Zona gialla (Zona amarilla, alrededor de la zona roja y con acceso limitado) y el resto de la ciudad, a la que se podía acceder libremente.

¿Y QUÉ PASABA AQUEL JUNIO DEL 2001 EN BARCELONA?

El 25 de junio, sólo unos días después de la muerte de Carlo Giuliani, el Banco Mundial tenia previsto reunirse en Barcelona. Y desde hacía meses los movimientos anti-globalización se habían organizado para dar respuesta a aquel encuentro de mandatarios económicos. El 25 de junio tuvo lugar la principal manifestación, que congregó a cerca de 30.000 personas: la marcha salió de los Jardinets de Gràcia, bajó por paseo de Gràcia y llegó a plaza Cataluña, donde la Policía cargó contra los manifestantes: hubo unos 50 heridos y 22 detenciones. Más de 70 organizaciones se querellaron contra la Delegada del Gobierno en Cataluña, Julia García Valdecasas, y la Policía por la brutalidad de la represión y por haber infiltrado agentes entre los manifestantes. La querella fue archivada en enero de 2002.

¿POR QUÉ "RAGAZZO"?

Texto de su autora y  directora, Lali Álvarez

"L'any 2001, a Barcelona, vaig assistir a la meva primera manifestació anti-globalització, cridàvem contra el Banc Mundial, que pretenia reunir-se a la ciutat, cimera que es va avortar, fet que vam interpretar com una victòria contra el neoliberalisme, avortaven "per si de cas...", els fèiem por. Els fèiem por? La delegada del govern, la Valdecasas, havia fet una forta campanya de criminalització de "los radicales". Pretenien fer-nos por i que no ens moguéssim de casa o justificar futures intervencions policials desmesurades? Barcelona es dibuixava revolucionària a la nostra imaginació. Era juny i feia calor. Era Sant Joan! Tornàvem de la revetlla i encara ens quedaven ganes de ballar. La recordo com una mani èpica. Anteriorment hi havia hagut molta repressió per part de les policies en els altres països on la gent s'havia manifestat contra el G8, BM, FMI o la OMC, sabíem que a Barcelona no seria diferent. Però érem molta gent i la mani, de veritat, la recordo èpica. Gent de tota mena, música, djembés, un clima de resistència alegre a la precarització de la vida, exigíem aquell món on hi caben molts mons. Els vells i els nous moviments socials en marxa contra el capital. És cert, també hi havia partits i sindicats que ens han re-provat que són tentacles del capital. Però a mi, aquell dia, em semblava que realment un altre món era possible, i que seria un món més just, sa i feliç.

Tot i que qui organitzava la mani havia acordat que seria reivindicativa i pacífica, hi va haver persones que van fer servir la violència contra béns materials. Nosaltres ho vam veure de lluny, quan s'acabava la mani. I va començar la batalla. A Plaça Catalunya. Batalla que m'ha vingut al cap moltes vegades des de llavors, sobretot durant el maig del 2011, deu anys després. Avançaven cap a nosaltres, que érem al centre de la plaça amb els braços alçats, tirant gasos i repartint amb les porres. Després col·legues explicaven que el mateix tio que tirava una pedra, després treia les manilles i detenia al que tirava la pedra del costat, a qui havia animat per fer-ho. Van haver-hi 22 detinguts i una trentena de ferits. M'ha vingut al cap aquesta batalla moltes vegades, perquè recordo pensar: "Sóc anti-violència (era jove i inexperta, i ho pensava així) d'acord, m'agradaria una revolució pacífica, però... ens la deixaran fer sense violència?" Vaig tenir la sensació que, com menys desitgéssim els ciutadans la violència, més en podrien exercir contra nosaltres els aparells del poder. Encara avui, però, segueixo desitjant altres formes revolucionàries com el boicot a través del no-consum, i no desitjo aplicar la violència, la violència directa, la que es fa amb el cos, contra altres cossos.

En aquella mani, més que mai, jo tenia 21 anys acabats de fer, més que mai vaig entendre el que volia dir tenir una ideologia. Ens havien fet creure que les ideologies havien mort, que estàvem destinats a ser grunges, la generació "X", uns queja-vidas, a xupar Nirvana i a llepar eme, i que si t'ho curraves mínimament triomfaries, que volia dir que et podries comprar una casa i tenir un curro amb un sou decent per tota la vida i que si t'ho curraves una mica més, a sobre, treballaries del que tu volguessis, perquè hauries anat a la Universitat i tindries un títol. Va ser aquell dia, veient la que eren capaços de liar per a desmotivar-nos de la dissidència, quan em vaig adonar que era absolutament necessari ser dissident, encara que no sabés com fer-ho, havia d'imaginar-ho, convertir-ho en idea, i impregnar-m'ho a la voluntat.

A Gènova, el juliol de 2001, hi va haver una trobada del G8 (G7 + Rússia). I a Gènova, estava passant quelcom com el que havíem viscut a Barcelona feia un mes. Xerrades al carrer, assemblees, manifestacions, accions de violència directa contra béns materials, accions teatrals, música... però a lo bèstia. 500.000 persones a les manis, concert de Manu Chao amb 20000 persones, el Forum Social ocupant un estadi i una escola per al media-center, gent de tot el món. I la suspensió de drets més gran que hi havia hagut a Europa des de la segona guerra mundial. 30.000 policies, l'exèrcit, la ciutat assetjada, els transports paralitzats, un estat d'excepció. I la repressió brutal mitjançant la violència directa de la policia contra els manifestants i els periodistes. A lo bèstia. És de visionat obligatori el documental Black Block de Carlo Bachschmidt on es relata el terror viscut dins l'Escola Diaz, seu del centre de comunicacions del Forum Social, assaltada brutalment per la policia el vespre del 21 de juliol de 2001, l'endemà de l'assassinat de Carlo Giuiani.

A Carlo Giuliani el van assassinar a la Piaza Alimonda de Gènova a les 5 i 20 de la tarda del 20 de juliol de 2001.

La versió oficial ("Huyo, son la peste!" que diria Lizano), la versió oficial diu que Mario Placanica, un carabiniere de tan sols 21 anys (els mateixos que en tenia jo en aquell moment) va disparar contra Carlo en un estat de confusió i pànic quan el seu jeep estava sent atacat pels radicals. Hi ha d'altres versions, és clar.

Mentre treballàvem "Jo mai" amb la Prisamata, un dia xerràvem d'això amb l'Oriol Pla. Jo feia temps que volia escriure alguna cosa sobre el tema, i m'hi vaig posar. A investigar. A provar. Provava un diàleg entre Carlo i Placanica on el tema central era l'enfrontament existent entre la ciutadania i el poder, quan vaig contactar amb Haidi Giuliani, la mare de Carlo Giuliani. Després de creuar alguns mails amb ella i amb Elena Giuliani, germana de Carlo, vam fer una vídeo trucada, ella a Gènova, jo a Barcelona, en italià (el meu força precari). Ella em parlava, amb el cabell embolicat en una tovallola, des de l'habitació de Carlo. Li vaig explicar la nostra intenció de fer una peça de teatre sobre la mort de Carlo, i que estava escrivint el text, que estava provant una conversa entre Carlo i Placanica. Em va mirar en silenci durant uns instants i llavors em va dir: "ma... perché?". Perquè volia fer parlar al Placanica? Què esperava trobar-hi en aquest personatge, si ni tant sols és clar que fos ell qui va disparar? I em va parlar del Carlo. Que sempre que podia s'escapava a la platja. Que era un poeta (després em va enviar alguns dels seus poemes). I em va explicar que un ballarí, a Brasil em sembla, va fer un espectacle on ell interpretava a Carlo, i que ella li va enviar la seva samarreta per fer-ho, i la sensació que va tenir en sentir el seu fill viu per uns instants. Escoltant-la vaig recordar-me dins l'aigua del mediterrani, dotze anys enrere, aquella tarda del 20 de juliol de 200, mentre moria Carlo, i algú que venía a explicar-nos-ho. I aquí va néixer "Ragazzo".

Amb l'Oriol Pla, a "Ragazzo", estem construint un jove. Un jove que viu, sense saber-ho, els tres últims dies de la seva vida, en un context com el que es va viure a Gènova l'estiu de 2001. De fet, Ragazzo ho viu també el juliol de 2001, les dates són l'única referència exacta a la història de Carlo Giuliani. Les dates i l'assassinat. L'assassinat, òbviament, perquè és la història que expliquem, la d'un jove, no un jove qualsevol, un jove únic, que és assassinat per ser on i com és. La data, perquè entendre la mort de Carlo Giuliani en aquelles dates i en aquell context, penso que ens pot ajudar a comprendre (a dubtar, si més no) esdeveniments claus del que llavors era futur i ara és passat (Torres Bessones, per exemple), i del present (Operació Pandora, per exemple). Però amb "Ragazzo" també volem entendre les forces d'un jove que lluita, que s'enamora, que decideix viure malgrat les amenaces. I preguntar-nos sobre la violència i els seus efectes, i com combatre-la. I fer un homenatge a Carlo Giuliani. "Sense memòria no hi ha futur".

Lali Álvarez

Enero 2015

FICHA

Autoría y dirección:  Lali Álvarez Garriga. Intérprete: Oriol Pla. Iluminación: Núria Solina. Sonido: Pau Matas Nogué. Ajyudante de dirección: Quimet Pla. Asistente: Irene Vicente. Colaboradores: Aleix Aguilà i Isaac Domínguez

LA PRENSA HA ESCRITO:

“Aunque la biografía dramática de Álvarez es de una enorme sensibilidad y cercanía —es sólo un joven que siente, piensa y reacciona—, Ragazzo alcanza todo su sentido y potencia escénica por la magnética presencia de Oriol Pla. Hay que ser claro: no estamos ante un enorme actor. Las valoraciones convencionales no sirven para un individuo que es la honestidad personificada” (JUAN CARLOS OLIVARES, EL PAÍS, 2/01/2016)

“En las distancias cortas, Pla mira con intensidad magnética. Siempre transmite verdad, jamás impostura. Y firma una 'performance' antológica en la secuencia de la muerte del 'ragazzo', modélica en interpretación y dirección.” (JOSÉ CARLOS SORRIBES, EL PERIÓDICO, 30/12/2015)

“Si me dicen que apueste ahora mismo por un actor joven con un gran futuro, capaz de mostrar verdad, gracia y fuerza, y una versatilidad de virtuoso, mi voto va directo para Oriol Pla.” (MARCOS ORDÓÑEZ, EL PAÍS, 16/01/2016)