Interoperabilitat, formats i estàndards oberts

La interoperabilitat és la capacitat de diferents sistemes digitals, possiblement de diferents proveïdors, de funcionar conjuntament i compartir informació sense obstacles tècnics o jurídics. En el glossari es dona una definició més detallada de què entenem per interoperabilitat i les seves diferents dimensions (organitzativa, semàntica, tècnica i temporal).

Els estàndards o normes existeixen per proporcionar interoperabilitat entre diferents productes. Quan les normes estan sota el control de només una part o d’algunes d’elles, això generalment condueix a la dominació del mercat. Per evitar això, s’ha de garantir la llibertat d’utilitzar i desenvolupar estàndards en qualsevol forma que als usuaris i desenvolupadors puguin semblar-los apropiada.

Un estàndard és generalment una norma o especificació respecte a certa enginyeria o criteris tècnics, mètodes, processos i pràctiques, generalment aconseguits a través del consens de les parts interessades. Normalment, les normes es creen sota els auspicis d’organitzacions formals com l’UIT, l’ISO, l’IETF, la W3C, l’OASIS, etc.

Mitjançant l’adopció d’un estàndard obert per a un servei digital, l’administració i els seus usuaris finals no estan restringits a un proveïdor en particular i això disminueix la dependència d’aquest; per tant, permet augmentar les opcions de l’usuari final i dona com a resultat un mercat més competitiu per a les tecnologies i solucions que apliquen la norma.

S’ha argumentat que un estàndard obert és més que una mera especificació. Un estàndard obert és “obert” a causa dels principis subjacents i per la forma en què s’ha desenvolupat públicament i en què s’ha aprovat i, per tant, és accessible. Es regeix per un procés de col·laboració i consens. Un estàndard obert es basa generalment en el principi que està disponible perquè cada usuari final el pugui obtenir, llegir i desenvolupar, sense regalies ni costos. S’ha argumentat que es pot imposar una taxa mínima o “raonable” (per exemple, per certificar el compliment per part d’una organització de normalització), que ha de ser llavors un cost baix o raonable (RAND: raonable i no discriminatori). Tanmateix, per a molts això no és acceptable, ja que impossibilita, per exemple, els desenvolupaments en programari lliure.

L’Ajuntament de Barcelona considera que l’ús d’estàndards oberts:

Promou la interoperabilitat i la integració compatible entre els múltiples sistemes d’informació i conjunts de dades de l’Ajuntament, tant de manera interna com en interrelació amb altres sistemes i dades externes. Per tant, els estàndards oberts són una condició prèvia per a la neutralitat tecnològica.
Estableix normes comunes i redueix les diferències entre especificacions tècniques, creant la igualtat de condicions (un level playing field), la qual cosa disminueix les barreres per al desenvolupament i la prestació de serveis competitius en l’àmbit local, regional i internacional, estimulant la innovació i, alhora, reduint els costos.
Permet una sinergia més gran per a la col·laboració regional i internacional en el sector informàtic i en particular per a la publicació i intercanvi de dades entre diferents serveis i entitats.
Garanteix que la informació generada digitalment en un determinat moment en el temps serà llegible i reutilitzable en els pròxims mil·lennis (independentment dels programes utilitzats per a la seva generació o lectura). Així, les especificacions públiques i obertes garanteixen la preservació, durabilitat, integritat i reutilització de la informació sense restriccions.
Redueix la duplicació de feina, cosa que permet a sistemes i entitats interdependents treballar junts per completar o complir un procés amb un cost més baix.
Facilita la interacció de la ciutadania amb les administracions públiques i entitats privades, ja que no imposen cap proveïdor de programari en particular. Una empresa o persona que utilitzi un programari basat en estàndards oberts mai es veurà obligada a adquirir un programari competidor del que ja està utilitzant per exercir el dret a comunicar-se amb la seva administració pública.
Permet una representació més gran d’interessos en el sector, amb les consegüents millores contínues necessàries, el suport, la competència entre proveïdors i més flexibilitat en les opcions tecnològiques. Això condueix a una reducció del risc per a l’Ajuntament, de manera que els seus usuaris finals adoptaran les especificacions de l’estàndard obert en integrar els sistemes de l’Ajuntament amb els seus proveïdors, ciutadans i altres socis.
Promou l’ús de programari lliure, ja que el seu procés d’elaboració consisteix en la definició d’especificacions disponibles públicament, i la disponibilitat del seu codi font promou un debat obert i democràtic al voltant de les especificacions, fent-les més robustes i interoperables.

L’Ajuntament considera que les característiques mínimes que han de tenir una especificació i els seus documents per ser considerats com a estàndard obert són les següents:

La norma és adoptada i serà mantinguda per una organització sense ànim de lucre, i el seu desenvolupament continu es realitza sobre la base d’un procediment obert de presa de decisions a disposició de totes les parts interessades (protecció consensual de la privacitat al sector de les comunicacions electròniques o decisió majoritària).
La norma s’ha publicat i el document d’especificació de l’estàndard està disponible gratuïtament o amb un càrrec nominal. Ha d’estar permès a totes les persones copiar-los, distribuir-los i utilitzar-los sense cap càrrec o amb una tarifa nominal.
Qualsevol dret de propietat intel·lectual i industrial sobre la norma (per exemple, possibles patents) es llicencia a l’usuari lliure de regalies.
No hi ha restriccions sobre la utilització i reutilització de la norma.

La interoperabilitat tècnica, semàntica i organitzativa està, a més, regulada en la legislació espanyola a partir del Reial Decret 4/2010, de 8 de gener, pel qual es regula l’Esquema Nacional d’Interoperabilitat en l’àmbit de l’Administració electrònica.