Ciència i Innovació

El sistema alimentari actual es caracteritza pel seu caràcter industrialitzat, intensiu, globalitzat, saquejador de la naturalesa i generador de molts impactes socials i ecològics a tots els nivells. Com hem arribat a un model que no és bo ni per a la nostra salut ni per a la del planeta? I encara més important, des d’on i com construïm un canvi de paradigma? En aquesta entrevista, la doctora en veterinària i directora de la càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, Marta Guadalupe Rivera, ens dona algunes pistes per entendre què és l’alimentació sostenible i per què necessitem que sigui la base del nostre model.

A què ens referim quan parlem d’alimentació sostenible?

El sistema alimentari sostenible és aquell que proporciona i promou aliments segurs, nutritius i saludables de baix impacte ambiental per a tots els ciutadans actuals i futurs. També protegeix i restaura el medi ambient natural i els seus serveis ecosistèmics, és robust i resistent, econòmicament dinàmic, just i equitatiu, i socialment acceptable i inclusiu.

Com i per què hem arribat a un sistema alimentari que no és bo ni per a la nostra salut ni per a la del planeta?

L’alimentació ha passat de ser un dret humà a ser una mercaderia. Aquest canvi de perspectiva implica canvis profunds: industrialització, extractivisme, explotació dels recursos naturals… Si jo valoro una poma com si fos un mòbil i el meu objectiu és vendre’n com més millor, estic generant un canvi de paradigma. Els agricultors ja no són agricultors, són empresaris. I les granges ja no són granges, són explotacions. Amb aquest canvi de paradigma dels últims 60 anys, l’agricultura s’emmarca ara com a part d’un mercat global i, per això, és necessari canviar les narratives entorn del nostre sistema alimentari i reprendre la idea que l’aliment és un dret humà i un bé comú.
A partir d’aquí, cal desenvolupar polítiques. Si tu creus que l’alimentació és un dret humà, has de garantir-ne una de les premisses: l’accés als recursos productius com la terra; si és un bé comú, has de desenvolupar sistemes de governança que permetin la participació democràtica de totes les persones que formen el sistema alimentari, des de la producció fins al consum.

Ja som conscients que el que tenim no és bo. Sabem com hauria de ser el nostre model alimentari del futur?

El model alimentari del futur ha de recuperar molts elements del nostre model alimentari del passat i s’hauria de construir des d’uns principis i pilars bàsics, tant pel que fa a la producció com al consum. Al nostre territori, tenim la dieta mediterrània, reconeguda com a patrimoni per la Unesco, i, a partir d’aquesta, hauríem de construir la nostra dieta amb aliments de temporada, ecològics, de proximitat i procedents de la biodiversitat i de llavors i races autòctones.
De fet, aquest nou model està per construir. Des de l’agroecologia treballem per la recuperació dels sistemes i coneixements tradicionals, però, al seu torn, dialogant amb el coneixement científic. Sense jerarquies i sense que hi hagi predomini d’un coneixement sobre l’altre.

Sovint es diu que menjar de manera saludable és més car. Aquesta afirmació, quina part té de mite i quina de realitat?

La veritat és que té una mica de les dues coses. Si tens l’objectiu de traslladar exactament la teva dieta a un model ecològic, sense fer cap modificació en els hàbits, segurament et sortirà més cara. Però un patró de dieta saludable i sostenible requereix menjar menys quantitat de carn, que seria un dels productes de l’àmbit ecològic més cars. Si un pollastre convencional creix en 30 dies, un pollastre ecològic en necessita 80. Així que és evident que si jo he d’alimentar un animal el doble de temps, el preu final ha de ser el doble, com a mínim. Un altre factor relacionat seria si volem continuar consumint aliments de fora de temporada, que normalment costen més cars. En una dieta saludable i sostenible menjo aliments de l’estació.
També és important destacar que l’alimentació convencional és excessivament barata perquè externalitza els costos socials i ambientals que genera, com la contaminació. Si aquests costos s’assumissin internament, tot plegat seria molt diferent.

Imaginem un ciutadà o una ciutadana que vol començar a alimentar-se millor. Quins serien els tres primers consells fonamentals?

Que consumeixi productes de proximitat, ecològics i de temporada, que redueixi el consum de carn i que aquesta sigui procedent de la ramaderia extensiva i/o ecològica.

Quin paper té la nostra alimentació en la lluita contra l’emergència climàtica?

Hi té un paper central. En l’actualitat, els sistemes alimentaris contribueixen a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i això passa per culpa d’un canvi en els patrons alimentaris i dels sistemes de producció. Pel que fa a la dieta, ha augmentat el consum d’aliments d’origen animal i de fora de temporada, cosa que implica el transport d’aliments que recorren llargues distàncies o amb un grau de processament elevat. Respecte a la part productiva, la industrialització de la producció d’aliments ha propiciat que l’agricultura hagi deixat de ser capturadora neta de carboni i hagi passat a ser emissora neta de carboni a causa de la desforestació associada, els fertilitzants o l’emissió de gas metà.

La responsabilitat i sensibilització de la ciutadania és important, però no aconseguirà resoldre el problema. Quins canvis s’han d’impulsar des de les administracions?

El canvi d’alimentació depèn, sens dubte, de la política pública. Els hàbits de consum de les persones estan influïts per l’ambient alimentari, és a dir, tots els factors que influeixen en la nostra decisió de compra i consum d’aliments. Un d’aquests criteris és, evidentment, el preu. I aquí enllaço amb el que comentava abans sobre el preu del producte ecològic, perquè si les subvencions agroalimentàries estiguessin més ben repartides i els petits productors fossin els que reben aquests recursos, una altra cosa fora.

Un altre element molt important és la compra pública. Les institucions públiques: presons, hospitals, escoles, bancs d’aliments… compren grans quantitats d’aliments. És fonamental canviar tot això cap a dietes saludables i sostenibles subministrades pels productors del mateix territori.

I, finalment, diria que cal que l’àmbit publicocomunitari es torni a apropiar del procés d’alimentació. I això comporta generar espais públics on la gent cuini, especialment les persones i els grups vulnerabilitzats, i compartir i fer públic un acte que cal col·lectivitzar.