Tanna: l’antropologia visual a un pas de l’Oscar

Gustau Nerín

Entre les pel·lícules nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 2017 s’hi va colar una producció absolutament atípica, realitzada per dos cineastes especialitzats en antropologia visual: Tanna. No era una pel·lícula etnogràfica, sinó una obra de ficció, però molt peculiar: s’inspirava en les llegendes locals de l’illa de Tanna, al microestat de Vanuatu, i havia estat rodada per les poblacions yakel de l’illa, que feien d’actors en papers molt propers als que assumien en la seva vida real: el cap feia de cap, els guerrers feien de guerrers i el medicinaire feia de medicinaire.

Martin Butler i Bentley Dean son dos directors, guionistes i productors australians que ja fa alguns anys que col·laboren en l’elaboració de pel·lícules documentals, algunes d’elles de temàtica etnogràfica sobre els aborígens australians. Tanna no va ser una pel·lícula feta de pressa i corrent: Bentley Dean va passar set mesos fent treball de camp entre els yakel per tal de preparar la gravació. I va fer-ho de forma molt atípica: va anar-hi amb els seus fills, que també van integrar-se a les formes de vida de la comunitat. Butler i Dean asseguren que la clau de la pel·lícula és la calma amb què es va preparar, molt més pròpia de la feina d’un antropòleg que de la d’un productor cinematogràfic.  Gràcies a l’especial relació establerta amb els illencs aquesta pel·lícula low cost ha aconseguit situar-se entre les grans.

L’argument central de Tanna es basa en una història real que Dean va sentir quan els illencs l’explicaven a la vora del foc. Una història d’amor que tenia tot els ingredients per ser un èxit universal: una gran passió, un enfrontament amb la tradició, persecucions, un final tràgic... En base a aquest fet real, que va marcar un canvi en els costum dels yakel, s’organitza el guió d’aquesta pel·lícula.

La cinta compta amb un plus: l’extraordinari paisatge de Tanna, que és aprofitat al màxim per una extraordinària fotografia. L’illa melanèsia compta amb espesses selves, unes platges paradisíaques i un furiós volcà actiu, el Yahul, on s’han gravat algunes de les escenes més espectaculars de la pel·lícula.

La pel·lícula equipara gairebé els yakel a aquells grups “d’indígenes” que apareixien a les típiques pel·lícules d’aventures del període colonial, poblacions completament al marge de la cultura occidental. Els directors asseguren que molts yakel no havien vist mai una pel·lícula abans del rodatge i que gairebé cap dels actors no havia sortit mai de Tanna. Ens presenta els yakel com un grup que no rep influències de la tecnologia ni de la vida exterior.

Però si bé és cert que la província de Tafea és la zona menys occidentalitzada de Vanuatu, i que aquest és un dels Estats més aïllats del Planeta, hi ha certs elements que fan dubtar d’un aïllament tan absolut. De fet el capità Cook ja va visitar Tanna. I aquesta illa ha viscut molts episodis històrics que l’han posat en contacte estret amb les cultures occidentals. Alguns habitants de l’illa van ser reclutats per treballar a bases militars al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, i en retornar a les seves llars van desenvolupar un culte cargo, el John Frum. A més a més, als anys setanta va haver-hi un fort moviment independentista, perquè els habitants d’aquest grup d’illes es negaven a integrar-se a Vanuatu. A la mateixa pel·lícula es fa palpable la presència de comunitats cristianes a la zona i és evident l’existència de gent de Tanna que viu a la occidental. Un dels caps yakel es diu Charlie... Es fa difícil pensar que en una illa de 40 km de llarg per 19 d’ample, les formes de vida dels yakel no s’hagin vist més afectades per l’occidentalització de l’espai que els envolta.

Malgrat tot, una anècdota del rodatge posa de manifest fins a quin punt la pel·lícula és fidedigna a la realitat, fins interferir amb les vivències reals dels yakel. Martin Butler i Bentley Dean volien que el paper d’enemics dels yakel fos representat, a la cinta, per un grup rival dels yakel, amb els que aquests havien tingut conflictes bèl·lics en el passat. Finalment, per evitar nous xocs, van haver de desistir i rodar la pel·lícula amb un tercer grup amb el que els yakel havien tingut una relació més harmònica. Tanna, en realitat, té alguna cosa de reality show.

Normalment les pel·lícules que es roden a Oceania, encara que tinguin una certa presència de les comunitats locals, no deixen de ser històries sobre els occidentals que visiten un món exòtic. En aquest cas, el cinema pren una dimensió completament nova: explica una història dels illencs, interpretada pels propis illencs. No és poc, tot i que també és obvi que té una limitació: que la tècnica és controlada pels occidentals i que el producte és destinat al consum extern.

Tanna, en el fons, ens planteja un vell dilema que ja havia presentat Shakespeare a Romeu i Julieta: pot l’amor estar subordinat a les lògiques familiars? Una pregunta que enllaça amb una altra: els drets de l’individu poden estar subjectes a l’interès col·lectiu? En la societat yakel els matrimonis eren acordats per les famílies, com un sistema de garantir al grup aliances que permetessin la convivència entre diferents col·lectius. El Kastom, la moral tradicional, establia que “sense aliances no sobreviuríem”. Tanna és, en resum, la tendra història d’uns joves enamorats que xoquen amb el Kastom, que acabarà per haver de reformar-se davant la pressió dels joves. Al darrera d’aquestes fantàstiques imatges que exalcen la forma de viure dels yakel, potser hi trobem la progressiva mort de la cultura tradicional melanèsia, a través de l’amor, “che move il sole e l’altre stelle”, com deia Dant.