Teatre Grec

L’espai escènic a l’aire lliure que avui constitueix l’escenari central del Grec Festival de Barcelona va ser inaugurat l’any 1929. Segons s’explica, va ser un suggeriment de l’arquitecte paisatgista Jean Claude Nicolas Forestier, responsable de l’enjardinament de bona part de Montjuïc juntament amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí. El teatre està situat en una antiga pedrera que hi havia en un extrem de la finca Pubill, adquirida per l’Ajuntament de Barcelona el 1908.

Ramon Reventós i Ferrerons, el mateix arquitecte que va construir les torres venecianes de la plaça d’Espanya, entre altres projectes per a l’Exposició Internacional del 1929, es va fer càrrec de la construcció del Teatre Grec. L’espai es va inaugurar durant el III Congrés Mundial del Teatre d’aquell any amb la lectura d’uns poemes a càrrec de l’actriu Josefina Tapias. Al setembre, va ser la ballarina Àurea de Sarrà la que va pujar a l’escenari amb Deméter, un drama en mim que, com la resta de les seves creacions coreogràfiques, s’inspirava en l’antiguitat clàssica.

Molt influenciada per la famosa ballarina Isadora Duncan, Àurea de Sarrà va tornar en diverses ocasions a l’escenari del Teatre Grec, on fins i tot va organitzar uns festivals clàssics en els quals va actuar una coneguda ballarina del moment, Pauleta Pàmies.

Als anys trenta, va trepitjar l’escenari del Grec en un parell d’ocasions l’actriu Margarida Xirgu, però el recinte va tenir una vida poc intensa, com a mínim fins als anys cinquanta, quan l’actriu Mercedes de la Aldea va convèncer l’alcalde barceloní del moment per tornar a donar vida al teatre. Uns anys més tard, es veia al recinte de Montjuïc una Medea dirigida per Juan-Germán Schroeder amb una Núria Espert de dinou anys que va enlluernar els espectadors.

El 1956 Esteve Polls muntava al Teatre Grec la primera obra en català: Juli Cèsar, però la vida teatral en aquell escenari era, en general, poc interessant. Els Festivales de España, una operació mixta amb l’Estat, havien ocupat en diverses ocasions el Teatre Grec, però en general la programació durant els anys següents es basava en sarsuela, teatre del Siglo de Oro i produccions que funcionaven a Madrid però que, a Barcelona, no aconseguien atreure públic suficient. Els èxits ocasionals obtinguts per grans noms de l’escena no van impedir que el teatre quedés tancat el 1969.

Maria Lluïsa Oliveda i Ramir Bascompte van aconseguir reobrir el teatre i programar-lo durant tres anys, del 1973 al 1975. Però el gran moment de l’escenari de Montjuïc arribaria el 1976, un any després de la mort de Franco, quan l’Assemblea d’Actors i Directors, representants de la nova escena independent catalana, van programar la primera edició del Grec Festival de Barcelona.

Música, teatre i dansa omplen cada estiu des d’aquell any (amb l’única excepció del 1977, en què el festival no es va celebrar) el Teatre Grec de Montjuïc, que avui és tot un símbol de la vida cultural barcelonina.  
 

Jardins

Tot i que també s’estén a altres zones de la ciutat i inclou espectacles itinerants, el Grec Festival de Barcelona gira entorn de la muntanya de Montjuïc, un espai amb un bon nombre d’escenaris.
L’epicentre del festival és el Teatre Grec, un escenari inaugurat el 1929 per a l’Exposició Universal i inspirat en el teatre d’Epidaure, que és tot un símbol de la recuperació de la muntanya per a ús ciutadà. Uns magnífics jardins acompanyen el teatre, on destaca un roserar recuperat fa pocs anys. Aquí va néixer, el 1976, el Grec Festival de Barcelona, que pren el nom d’aquest espai escènic. Si voleu saber-ne més, consulteu la Història del Grec.

L’any 2008, el roserar Amargós, nom original dels actuals jardins del Teatre Grec, va ser objecte d’una intervenció per tal de retornar-los l’aspecte original que tenien quan van ser dissenyats per Jean-Claude Nicolas Forestier amb motiu de l’Exposició Universal del 1929.

Els treballs, tot i la voluntat de restaurar l’original, van tenir en compte les necessitats actuals de l’espai, van permetre recuperar la geometria dels parterres segons el disseny de Forestier i també els murs vegetals que formaven l’estructura vertical dels jardins. Paral·lelament, s’hi van col·locar bancs de fusta i un nou enllumenat que recorden l’aspecte del recinte en el moment en què va ser creat.