María Lionza o els primers passos d’un antropòleg

El primer treball de camp ocupa un lloc especial en la formació personal i intel·lectual de qualsevol antropòleg o antropòloga. Per a la majoria de nosaltres, aquesta primera investigació –que sol coincidir amb la recerca doctoral– representa un vertader abans i després en les nostres vides. És en el marc d’aquesta etnografia inicial que ens veiem empesos per primer cop a posar en pràctica els coneixements teòrics que hem après durant l’etapa universitària. És en aquest context també que ens adonem del fet que  les realitats socials són molt més complexes, diverses i apassionants del que podíem imaginar des de les biblioteques de les facultats. Aquest primer treball de camp –autèntic rite de pas de l’ofici d’antropòleg, en què es mesclen sentiments i emocions d’allò més contradictòries– esdevé sovint un company de viatge per a tota la vida. I no només perquè es converteix ràpidament en un record personal inesborrable, sinó també perquè sol establir les bases conceptuals sobre les quals es fonamenten les nostres investigacions posteriors.   [caption id="attachment_1070" align="aligncenter" width="800"] Estampa de María Lionza[/caption] En el meu cas, puc dir sense embuts que va ser el culte a María Lionza qui em “va fer” antropòleg. Es fa difícil dir per què vaig triar aquesta expressió religiosa com a tema de recerca doctoral. Probablement va ser una barreja d’interessos personals (el desig de viure a sudamèrica i de fer cinema) i intel·lectuals (la fascinació pels rites de possessió i per les cultures “mestisses” i “afroamericanes”). De fet, no sé ni tan sols si vaig ser jo qui “va triar” d’estudiar les imatges de María Lionza. Alguns creients afirmen més aviat que va ser la deessa qui “em va triar” a mi... Sigui com sigui, el cert és que, després d’un període vivint a França, l’any 2004 vaig volar per primer cop a Veneçuela, amb un quadern de camp i una càmera de cine sota el braç. Recordo el primer cop que vaig assistir a un ritual del culte a María Lionza. Va ser en un barrio de Caracas. La cerimònia va tenir lloc en una gran sala presidida per un magnífic altar on hi havia les dues representacions canòniques de la divinitat –les imatges de La Reina i de La Índia. Abans de començar, el banco o assistent va dir-me que m’havia de treure les sabates, les ulleres i que no podia creuar ni els braços ni les cames durant tota la cerimònia. Llavors el mèdium, un home d’uns cinquanta anys, se situà davant de l’altar, va deixar anar un crit i “incorporà” l’esperit del Negro Felipe, un dels hermanos o divinitats més importants del culte. Feia calor, i en l’ambient es mesclava l’olor de la cera ardent, del rom, del tabac i de les fruites. La cerimònia va durar tota la nit. Durant aquelles hores, diferents esperits van anar “baixant” en el cos del mèdium, entre els quals l’esperit de María Lionza. El record més viu que tinc d’aquell vespre va ser la conversa entre el Negro Felipe i el fill del mèdium que acollia l’esperit. Van parlar de moltes qüestions, entre les quals de la relació del noi amb el seu pare.   [caption id="attachment_1067" align="alignleft" width="300"] Altar a San Felipe. Foto: Roger Canals.[/caption] Però més enllà del ritual, el que realment sempre m’ha fascinat d’aquest culte és la dimensió creativa de la seva cultura visual. Trobo meravellós que es representi els esperits de tantes maneres diferents, i que els creients i artistes reinventin una vegada i altra les seves imatges. Durant la meva investigació, he pogut recopilar centenars d’imatges de les divinitats del culte, i he filmat incomptables escenes en què els seguidors de María Lionza interectuen amb les representacions dels esperits. Aquest és sens dubte un dels aspectes que em va atraure d’aquesta pràctica religiosa: jo volia fer una tesi sobre les imatges i a través de les imatges. És per aquesta raó que des de bon inici vaig incorporar el cinema i la fotografia com a eines d’investigació etnogràfica i com a modes de representació i difusió dels resultats de recerca.  L’ús del cinema en la recerca antropològica té una llarga tradició. Dit això, sovint encara és menystingut dins dels cercles acadèmics. Jo penso que no hauria pogut aprendre tot el que sé sobre el culte a María Lionza i les seves imatges si no hagués utilitzat el mitjà cinematogràfic. La càmera m’ha permès explorar aspectes del culte difícilment copsables a través unicament del llenguatge escrit. Em refereixo, per exemple, a la importància dels cossos, dels colors, del llenguatge no verbal i, òbviament, de les imatges. La sensació de formar part del ritual, participant a través de la càmera d’aquella coreografia sagrada, és senzillament indescriptible.    [caption id="attachment_1071" align="alignright" width="227"] Las Tres Potencias, Hugo Álvarez, 2005.[/caption] En fi, el culte a María Lionza és un tema que m’acompanyarà per sempre. Ara, després de tants anys d’estudiar-lo, he volgut compartir-lo amb el públic de la meva ciutat. Penso que, en un moment en què semblen ressorgir les fronteres racials, socials i geogràfiques, i en què patim un procés creixent d’essencialització cultural, potser hauríem de fixar-nos més en expressions com el culte a María Lionza, un culte dinàmic i canviant, sempre obert a la diferència, capaç d’incorporar i resignificar esperits i elements culturals de procedències molt diverses.    Queden molts aspectes d’aquest culte per estudiar, i espero que altres investigadors i investigadores d’aquí i d’arreu prendran el relleu. Ja hi ha algunes recerques en curs d’allò més prometedores. Abans d’acabar, vull donar les gràcies a tots els creients, artistes i investigadors de Veneçuela, Barcelona i d’arreu que m’han permès realitzar aquesta recerca. Sense ells i elles res del que he fet no hagués estat possible.          Roger Canals