Renascence és un tribut a la poetessa Edna St. Vincent Millay, la primera dona a guanyar un premi Pulitzer de poesia, el 1923, i tot un referent en igualtat de gènere. L’autora d’aquest treball fotogràfic ha volgut redescobrir-la a través d’una mirada contemporània, on les imatges teixeixen un relat que barreja realitat i ficció, en dos mons paral·lels que es van entrellaçant. La infància, la vida bohèmia, la creació artística, l’amor sense gènere, el fet de ser o no ser mare, el cos, el dolor, la natura i la mort són temes subjacents.
Amb les intervencions, Rocío Bueno dota les imatges d’arxiu d’un nou significat, inspirat en la natura, tan important en l’obra de Millay, i en el seu cabell roig, símbol i guia del projecte. El treball s’ha materialitzat en un fotollibre —finalista al millor llibre autoeditat del premi PHotoESPAÑA 2022— i en una mostra que ha estat exposada, entre d’altres, al museu arqueològic de Braga, a Portugal.
Cada fotografia va acompanyada de fragments de poemes extrets de L’amor no ho és tot. Antologia poètica d’Edna St. Vincent Millay, publicada per Quaderns Crema. © de la traducció, 2017 by Marcel Riera © de l’edició original en català, 2017 by Quaderns Crema, S.A.U.
Bruixa
Ella no és rosa ni és pàl·lida, / i mai no em pertanyerà tota a mi; / va aprendre les seves mans en un conte, / la seva boca en una postal de Sant Valentí. // Té més cabells dels que necessita; / sota el sol, això quin mal que em fa! / La seva veu, un collaret de coloraines / o graons que porten fins l’oceà. // Tant com pot ella m’estima / i amb mi tot li és abandonament; / però no va ser feta per a cap home / i mai no serà meva completament.
Renaixença
[…] Ah, aleshores vaig alçar-me amb un salt / i vaig saludar la terra amb un crit tan alt / com mai cap home no n’ha tingut esment / que hagi estat mort i visqui novament. / Amb els braços els arbres vaig envoltar / i com un foll la terra vaig abraçar; / vaig alçar els braços amb un estremiment, / i a dins del cel vaig anar, rient i rient, / fins que m’ennuegà un sanglot fort, / ferotge a la gola, i un gran batec del cor / tot d’una els ulls de llàgrimes em va omplir […]
La tarda en un turó
Seré la cosa més alegre / que el sol ha il·luminat! / Palparé les flors a grapades / i no en colliré cap. // Miraré els estimballs i els núvols / amb ulls sense aclucar, / i veuré el vent com vincla l’herba / i l’herba es torna a alçar. // I quan de nou les llums s’encenguin / a la ciutat que sé, / diré quina haurà de ser meva / i després baixaré!
Sonet XCIX
L’amor no ho és tot: no és menjar ni beguda, / ni és son, ni un sostre contra la tamborinada; / ni un pal que sura per a nàufrags en cerca d’ajuda / que s’alcen i s’enfonsen una i altra vegada; // l’amor no pot omplir d’aire el pulmó somort, / ni netejar la sang, ni soldar l’os fracturat; / tanmateix molts homes es fan amics de la mort / fins i tot mentre parlo, car l’amor els ha mancat. // Podria molt ben ser que en un mal moment, / empesa pel dolor i gemegant per sortir del cau, / o turmentada perquè em va faltar convenciment, // em veiés empesa a canviar el teu amor per pau, / o que bescanviés el record d’aquesta nit per menjar. / Podria molt ben ser. Però crec que no passarà.
Cignes salvatges
He mirat dins del cor quan els cignes salvatges se n’han anat. / ¿I què hi he vist que abans no hi veiés? / Només una pregunta menys o una pregunta més; / res que amb el vol dels ocells salvatges pugui ser comparat. / Cor que sempre viu i sempre mor, cor fatigant, / i casa sense aire: us deixo, les vostres portes he tancat. / Cignes salvatges, torneu, torneu a la ciutat, / torneu-hi arrossegant les potes i grallant!
La primera figa
La meva espelma crema per cada cap; / no durarà tota la nit; / però, ai, enemics, oh, amics estimats: / fa un fulgor tan exquisit!
La segona figa
Segures sobre la pedra sòlida les cases lletges s’estan: / veniu a veure com s’alça a la sorra el meu palau brillant!
Enterrament
El meu és un cos que al mar hauria de morir! / I tenir per tomba, en lloc d’una tomba pregona / de sis peus de fondària per poderm’hi encabir, / tota l’aigua que hi ha a sota de l’ona! // I peixos terribles que em vinguin a prendre, / dels quals com a ésser viu pugui témer el dany, / i que em devorin mentre sigui ferma i tendra… / no que s’esperin fins que dugui morta un any!
Sonet XI
De seguida t’obligaré, estimat, / o sigui que ja cal que aprofitis el teu dia petit, / el teu petit mes i de l’any la petita meitat, / abans no t’oblidi, o em mori, o hagi fugit // i hàgim acabat per sempre; de mica en mica / t’oblidaré, tal com et vaig dir, però si ara / em supliquessis amb la mentida més bonica, / jo em declararia amb la promesa més clara. // Certament voldria que l’amor durés i durés, / que els juraments no fossin tan fràgils com són, / però les coses van així i la naturalesa, a més, // s’esforça a no donar-nos treva ni un segon… / Si trobem o no allò que anem buscant / és inútil, biològicament parlant.
Sonet XV
Només un cop aquesta cigarreta s’hagi apagat, / al cap i a la fi un instant que passa inapercebut, / mentre a terra, silencioses, les cendres hagin caigut / i, com una llança, la claror del foc s’hagi allargat // i estranyament amb música de jazz s’hagi barrejat / i l’ombra trencada sobre la paret s’hagi perdut, / jo em permetré recordar la visió de la teva joventut / i amb ella tots els somnis que m’han acompanyat. // I després adieu, a reveure!, el somni s’haurà esvanit. / El teu és un rostre del qual puc oblidar / tant el color com cada facció i cada sentit; // els somriures, encara no, i les paraules mai, és clar; / però en el teu dia aquest moment és el sol enfilat / a dalt d’un turó, just quan el sol ja s’ha colgat.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis