Barcelona Metropolis

Bangladesh (2018). Més de 700.000 rohingyes han arribat a Bangladesh des del 25 d’agost del 2017 fugint dels atacs de les forces de seguretat birmanes. S’han instal·lat a la ciutat de Coxsbazar en assentaments precaris, improvisats i densament poblats. La falta d’accés a la salut ha convertit aquesta població en víctima de la pitjor epidèmia de diftèria del segle XXI.

Macedònia (2015). Una mare i el seu nadó esperen que un autobús aturat a Presevo les dugui a les portes de la Unió Europea, a la frontera entre Sèrbia i Croàcia. Durant l’any 2015, més d’un milió de persones, víctimes de violacions de drets humans de diferents tipus, va arribar a Europa buscant seguretat.

Grècia. Lesbos (2020). “Vam venir buscant la pau a Europa i això és el que ens hem trobat.” Un grup de dones somalis plora a les portes de Mória, el camp de refugiats més gran d’Europa, per l’assassinat de l’Ahmed, germà d’una d’elles.

Grècia. Lesbos (2020). Una nena afgana s’escalfa al desaparegut camp de refugiats de Mória, on el 40% de la població era menor d’edat. Preparat per acollir unes 3.000 persones, n’hi va arribar a haver 20.000. Totes esperaven a l’illa de Lesbos que es resolguessin les seves sol·licituds d’asil.

Grècia. Lesbos (2020). “No al camp. Llibertat!” Centenars de persones, la majoria d’elles dones i nenes, es manifesten a la carretera de Mitilene, on van quedar atrapades després de l’incendi que va cremar el gran camp de refugiats de Mória, la matinada del 9 de setembre.

Mediterrani (2015). La Fàtima, una noia somali de 15 anys, a bord de l’embarcació de rescat Dignity, de Metges sense Fronteres. Havia fugit de Somàlia set mesos abans sense avisar ningú; no sabia qui li havia pagat el viatge a ella i a algunes de les seves companyes, també menors. A Europa —explicava—, treballaria per pagar el deute i per portar la seva mare i les seves germanes.

Mediterrani (2017). La Sara Traoré és una nena de la Costa d’Ivori de dos anys i mig que va estar a punt de morir al mar. Havia sortit de Líbia en una embarcació inflable amb més de cent persones amuntegades a bord, juntament amb la seva mare i el seu germà de 9 anys. Tots dos van perdre la vida. Ella va ser rescatada per l’ONG catalana Proactiva Open Arms.

Nigèria (2017). Pulka és un dels llocs on més persones es refugien a Nigèria fugint del conflicte entre els exèrcits de la regió i Boko Haram. Quan el grup jihadista va atacar el seu poble, la Fàtima va haver de fugir, embarassada de l’Inna i amb cinc fills més. L’Inna va néixer durant la fugida, al bosc. Ara té 3 anys; sempre ha viscut a l’exili. El seu pare ha estat assassinat.

Txad (2017). La Yande Omar viu al camp de desplaçats de Diameron. “Boko Haram ens va atacar en plena nit, fent servir nens que van cremar les nostres cases. Vivíem a Kofia, en una illa del llac Txad. Amb les meves filles de la mà, vam venir caminant, amb l’equipatge al cap. Vam trigar dos dies”, diu. Com la majoria de dones que viuen en aquest camp del desert, no sap on és el seu marit.

República Centreafricana (2016). Centenars de dones malviuen amb els seus fills al camp de trànsit improvisat de les Nacions Unides a la República Centreafricana, a la frontera amb el Txad. Hi van arribar entre finals del 2013 i principis del 2014, quan va esclatar la guerra civil. El 2015, en voler tornar, van quedar atrapades als camps de trànsit. Les condicions de vida són sovint deplorables.

Sudan del Sud (2016). La Nyabaled Anyong és infermera i treballava al Teaching Hospital de Malakal. El febrer del 2014, la ciutat va ser arrasada. “Van disparar contra els pacients, els van matar als seus llits. Els que van sobreviure se’n van anar, sense roba ni res.” Ella es va traslladar a Wau Shilluk, un petit poble, i allà segueix treballant d’infermera amb la població desplaçada.

Catalunya. Blanes (2022). L’Elena i la seva filla Elia, de 13 anys, van fugir de Kíiv deu dies després del començament dels atacs a la capital. Es van refugiar amb el seu gos a Blanes, en un hotel coordinat per la Creu Roja. Durant els sis primers mesos de guerra a Ucraïna, van arribar a Catalunya 31.327 persones refugiades.

Ucraïna. Butxa (2022). Un grup de dones espera per rebre aliments distribuïts per joves voluntaris. Durant un mes, la ciutat de Butxa, situada a 37 quilòmetres de la capital ucraïnesa, va viure sota l’ocupació russa. El col·lectiu de persones grans que viuen soles, moltes d’elles dones, no van poder o no van voler fugir de la ciutat.

Ucraïna. Pisky (2022). Ni la Victoria ni la seva filla Olga han volgut abandonar Ucraïna sense els seus marits. Viuen al poble de Pisky, situat a prop de Lviv, una zona segura d’Ucraïna, i acullen la Tetina, la Larisa i el sogre de la Larisa, tots fugits de Khàrkiv, la segona ciutat més gran d’Ucraïna, molt castigada pel conflicte. No saben si casa seva continua dreta.

Ucraïna (2022). La Villa San Marino, situada entre Vórzel i Butxa, va ser bombardejada i destruïda pels atacs russos. Al jardí hi havia cavada una trinxera. L’objectiu dels russos era arribar al cor de Kíiv, però no ho van aconseguir: es van quedar a les ciutats properes de Butxa, Irpín i Vórzel.

Ucraïna. Butxa (2022). La Ruslana, de 10 anys, viu amb els seus pares, la seva àvia i el seu germà gran al carrer Yablunksa de Butxa, una ciutat a les portes de Kíiv que va patir durant un mes l’ocupació russa. No van poder fugir perquè no tenien cotxe i van resistir al soterrani de la casa. La seva mare, l’Olga, era l’única persona de la família que sortia al carrer per buscar aigua i aliments.