Barcelona Metropolis

Refugi d’estiu
El casal de La Indomable és, des de fa més d’una dècada, un refugi d’estiu a Ciutat Meridiana per a menors de famílies en situació precària. L’estiu del 2014 jugaven, inseparables, la Lucia i la Honey (del Camerun). 
© Eva Parey

Refugi d’estiu
La Yohara de Torre Baró donava menjar a l’Angie (de Nigèria). Gràcies al casal d’estiu del 2014, moltes nens i nenes de Ciutat Meridiana poden fugir de paraules com desnonament, policia, pobresa o presó, i viure una experiència càlida de solidaritat.
© Eva Parey

(Sobre)viure al carrer
El noi de la imatge, originari del Senegal, carregava un refrigerador donat pels treballadors d’un forn del carrer de Santa Anna (estiu del 2021). En lloc de llançar-lo, el van avisar perquè el pogués vendre a una ferralleria. Aquesta és una mostra que el carrer pot ser un espai de solidaritat entre veïns.
© Eva Parey

(Sobre)viure al carrer
La solidaritat al carrer també la van viure els nois d’origen nòrdic de la imatge. Es van trobar i van romandre junts sota la muralla de la ciutat tot el confinament dur, entre el març i el maig del 2020. Altres persones, com ells, van quedar atrapades al carrer. D’una banda, les fronteres estaven tancades i no podien tornar a casa, i, de l’altra, van trobar els hostals tancats o no van poder llogar una habitació per la por dels ciutadans al contagi.
© Eva Parey

Veterans a la intempèrie (març-abril del 2020)
Aquest jove veneçolà va arribar a Barcelona el 2014 i treballava com a artista de circ abans del confinament. No volia anar a un alberg habilitat a la Fira de Montjuïc pel seu pànic a les multituds. 
© Eva Parey

Veterans a la intempèrie (març-abril del 2020)
En Babi i la Nanda, ell de Grècia, ella de Càceres, als peus de l’Arc de Triomf, van poder resguardar-se durant el confinament sota un gran plàstic que els va facilitar un veí del barri. Els albergs habilitats per l’Ajuntament no eren una opció per a ells, perquè eren per a homes o per a dones, i no volien separar-se, es cuidaven mútuament.
© Eva Parey

Atrapats en els llimbs
El Sidali, d’origen algerià amb nacionalitat espanyola, havia de gestionar el subsidi d’atur després d’haver treballat un temps de paleta. La covid-19 va aturar els tràmits, però va trobar refugi al Pavelló núm. 7 de la Fira de Montjuïc.
© Eva Parey

Atrapats en els llimbs
El 2010, el Rashid va venir caminant des del Pakistan fins a Europa pagant a les màfies més de 7.000 euros. A Barcelona seguia caminant, venent refrescos i cerveses. Això va provocar que el rebutgés la seva comunitat musulmana. Poc després va tornar al seu país amb la seva família.
© Eva Parey

La saviesa en un llibre
Aquest llibre es va mantenir obert sobre les runes des de finals de novembre del 2015, quan van enderrocar la casa on vivia José Cruz, fins al 27 de gener del 2016, dia que es va fer la foto. En José, l’últim habitant del Turó de Montcada, s’hi havia instal·lat l’any 2014. Havia vingut a Barcelona amb la seva família el 1989, a Ciutat Meridiana, però en separar-se va anar viure a l’hort del Turó de Moncada que havia comprat l’any 1997, i després a la casa d’ampolles, per evitar que la tiressin avall. En José llegia aquest llibre i sempre tenia un refrany a punt per a cada situació. “En retratar aquest llibre, i llegir-lo (ni el vaig tocar sobre el terreny), vaig descobrir que era una de les fonts de saviesa d’en José.”
© Eva Parey

Primera i última línia
Els hospitals, la primera línia en la lluita contra la covid-19, i els albergs, l’última, són plens d’històries de superació personal. La Shamaila, de Bangladesh, va contreure la covid-19 en l’embaràs del seu cinquè fill, a qui no va conèixer fins que el personal de l’Hospital del Mar la va portar davant del mar per retrobar-se amb el marit i els fills després de tres setmanes a l’UCI.
© Eva Parey

Primera i última línia
Els hospitals, la primera línia en la lluita contra la covid-19, i els albergs, l’última, són plens d’històries de superació personal. L’Adnan, de Síria, amb estatus de refugiat per l’ONU des del 2018, havia viscut sis mesos al carrer amb el seu fill abans d’allotjar-se a la Fira durant el confinament. Tenia una ordre de deportació a Síria per part d’Alemanya. El futbol va ser el seu refugi mentre esperava que se li concedís l’asil a Barcelona, el qual va obtenir el novembre del 2020. Ara lluita per portar-hi la dona i dos fills més, que són a Alemanya.
© Eva Parey

El poder de l’educació i l’esport
La dones pakistaneses del Raval, a Barcelona, i de Sant Roc, a Badalona, eren les veïnes invisibles l’any 2009. Només sortien de casa per aprendre espanyol al centre cívic de la imatge superior. Les classes van suposar un primer pas per guanyar espai públic. 
© Eva Parey

El poder de l’educació i l’esport
Les noies pakistaneses a Barcelona ja estudien castellà i català a l’escola. S’han empoderat i han format el segon equip de criquet femení d’Espanya, amb l’impuls de la Fundació per l’Esport i l’Educació de Barcelona i del Centre d’Estudis Africans i Interculturals. S’entrenen temporalment a Baró de Viver fins que s’habiliti un camp a Sants-Montjuïc, després d’aconseguir la primera posició en la fase de votació dels pressupostos participatius de l’Ajuntament del 2021.
© Eva Parey

Els rituals de les dones
Les creences religioses s’expressen a través de rituals i, en molts casos, les dones els han de viure apartades dels homes. En la comunitat musulmana xiïta de Barcelona, les dones poden utilitzar la mesquita de Sant Adrià, on es troba la dona de la imatge superior, només en el període de celebració de l’Aixura. És la commemoració de la mort del successor legítim de Mahoma, segons la comunitat xiïta.
© Eva Parey

Els rituals de les dones
Les creences religioses s’expressen a través de rituals i, en molts casos, les dones els han de viure apartades dels homes. Aquesta jove gitana celebrava als 13 anys el seu ajuntamiento l’any 2009 al barri de la Mina. El ritual més destacat és la prova del mocador per demostrar la virginitat de la núvia. Envoltada de les dones de la comunitat, la juntaora comprova l’existència de l’himen amb un mocador blanc, i per cada prova fa un nus que anomenen rosa.
© Eva Parey

Els marges de la ciutat
Els marges esdevenen la llar de persones expulsades de la ciutat. La Glenda, d’Hondures, venia de netejar una casa. Va viure amb el seu marit a l’assentament de barraques del Turó de Montcada des del 2014 fins a principis del 2016, en una cabana construïda per ells mateixos. La major part del temps els van envoltar les runes de la demolició que va començar el novembre del 2014, després que el Turó passés a formar part del Parc Natural de Collserola com a territori forestal.
© Eva Parey

Els marges de la ciutat
Els marges esdevenen la llar de persones expulsades de la ciutat. L’assentament de barraques del Turó de Montcada també va ser la llar del noi de la imatge, que traslladava benzina en bidons per tal de tenir alguna font d’energia, ja que les barraques no disposaven de connexió a l’electricitat. Va ser un dels seus últims habitants.
© Eva Parey