Barcelona Metropolis

​Formada a l’ESCAC, Belén Funes (Barcelona, 1984) encapçala una nova onada de cineastes catalanes, dones i joves. Com a directora de cinema ha decidit enfocar la seva mirada cap a l’altra Barcelona, la dels marges. La hija de un ladrón és una obra profundament política, sòbria i intel·ligent que marca un nou estàndard per al futur del cinema social a casa nostra, tot empeltant-lo de la millor tradició europea d’autors com Ken Loach o els germans Dardenne. Parlem al Bar Amsterdam de Ciutat Meridiana, una localització que apareix al film, tot just sortint de la parada de Torre Baró i a tocar del pis de protecció oficial on viu el personatge de la Sara. Igual que en el seu cinema, en el discurs de Funes es barregen la realitat i la ficció, i la visió d’allò que hauria de mostrar una càmera concorda amb la seva idea política de com hauria de ser el món.

Vaig créixer a Ripollet i venia molt sovint a Ciutat Meridiana a visitar gent que s’hi havia mudat. A part d’aquesta relació personal, vaig voler situar l’acció de la pel·lícula aquí perquè m’agradava allò que transmet aquest barri, aquests edificis tan alts que expressen estèticament la solidaritat veïnal que veiem a la pel·lícula. A més, volia mostrar una Barcelona diferent de la que veiem sovint al barri de Gràcia o al Passeig de Gràcia: és una Barcelona molt legítima, però no és l’única que hi ha.

Tinc referents molt importants del cinema social espanyol. Barrio (Fernando León de Aranoa, 1998) és una pel·lícula que m’encanta. També m’entusiasmen Días contados (Imanol Uribe, 1994) o Historias del Kronen (Montxo Armendáriz, 1995). Em venia de gust fer una pel·lícula en espais que aparentment no són cinematogràfics i que no acostumem a veure al cinema malgrat que formen part de les nostres vides. M’atreia la idea que l’acció d’una pel·lícula transcorregués als marges de la ciutat perquè em semblen territoris inexplorats i molt interessants. A part de l’amabilitat de la gent, de com ens va rebre i ajudar a fer la pel·lícula, Ciutat Meridiana és un lloc molt interessant per viure i molt bonic.

He descobert el mateix que he intentat plasmar: hi ha un teixit social que serveix de matalàs quan la gent té problemes. Jo havia escrit una sèrie de conflictes en un guió i un cop aquí em vaig adonar que tot era veritat, que tot això estava passant. Aquest país ha patit una crisi salvatge: determinats estrats socials que eren classe mitjana han esdevingut classe supervivent. De sobte, vaig veure que tot això és real, que encara passa i que a molts llocs la situació només és sostenible gràcies al suport veïnal.

La fonamentació és política: la inquietud de mostrar la Barcelona dels qui ho tenen més difícil. Havíem arribat a un moment en què semblava que el cinema català era sinònim del cinema de Cesc Gay. A mi m’encanten les seves pel·lícules, En la ciudad em flipa. Però aquest cinema mostra un estrat social completament diferent del que jo volia mostrar. Hi havia cineastes que es movien per uns determinats ambients i em venia de gust anar a altres espais. Combrego molt més amb la forma d’escollir localitzacions de directors com Isaki Lacuesta o Isa Campo, i volia fer un retrat d’aquesta altra gent.

Això neix d’un moment molt emocionant per a mi, de quan vaig veure Rosetta (1999), dels germans Dardenne. Hi ha una seqüència en què la protagonista és al llit i es diu a si mateixa que el seu nom és Rosetta, que té un amic i que és normal. Em va impressionar molt veure aquella nena que l’únic que volia era la normalitat, i em va fer pensar què volia dir ser “normal”. El concepte de normalitat canvia segons amb qui parlis i per on es mogui. Em vaig adonar que allò que és normal per a nosaltres —tenir un sostre, una família i una feina— és una epopeia per a molta gent com la Sara, la protagonista de la meva pel·lícula. Hi ha un mur al voltant de la classe mitjana que no deixa entrar molta gent, s’ha tornat gairebé infranquejable. Això és el que la Sara es repeteix com un mantra tota l’estona per veure si així, a còpia de repetir-s’ho, la seva vida acaba essent normal. En realitat, la seva vida és extraordinària en el millor i en el pitjor dels sentits. Aquest personatge té unes aspiracions tan petites que a molta gent li poden semblar insignificants, però per a mi expressaven tot el pes del moment que ens ha tocat viure.

Ni amb el que jo he observat, ni amb el que m’explica la gent, ni amb el que es viu al barri dels meus pares, ni amb res de res. La crisi ni s’ha acabat ni s’acabarà aviat, i només ha servit perquè les classes que ja tenien problemes en tinguin encara més.

No he pogut parlar-ho amb ells, però si penso en el meu poble, Ripollet, que és una localitat de 46.000 habitants que no té ni estació de tren i per agafar-lo has d’anar a Cerdanyola... Si això no és tenir una part de la gent abandonada, ja em diràs què és. En aquest gran sistema que és el capitalisme, el centre l’ocupen uns pocs mentre la majoria queda als marges. Això es veu en termes de mobilitat i infraestructures, però també en termes socials. Hi ha molta gent a qui s’abandona perquè no encaixa en els canons de mascle home blanc i els seus privilegis. La Sara sempre repeteix que ella és normal però, si la mires de prop, de seguida t’adones que aquesta noia és de tot menys normal. Té una discapacitat auditiva que no li impedeix haver de fer el que hauria de fer si no la tingués, és mare soltera, té dues feines... La seva èpica és tan extraordinària que et sap greu que digui que és normal. Hauria de dir “sóc la puta hòstia”.

Per escriure la Sara ens vam entrevistar amb noies que havien estat en circumstàncies semblants. El moment clau va ser quan una noia que s’havia quedat embarassada en un centre de menors em va explicar que, quan queia la nit i apagaven els llums, treia el seu nadó del bressol i el ficava al llit amb ella. Això no es pot fer perquè se suposa que malcries la criatura, però aquell era el seu moment preferit del dia perquè era quan se sentia menys sola, les úniques hores que sentia que hi havia algú més al seu costat. Després de tot el dia presa per l’angoixa, era el moment en què respirava. Vaig sentir que la pel·lícula que estàvem fent era la d’aquella noia i aquell nadó. Vam començar a escriure la pel·lícula a partir d’aquella imatge. Després va aparèixer Greta Fernández, l’actriu protagonista, li vam cremar els cabells i, de cop, ja era la Sara.

D’entrada, perquè no m’agrada gaire la idea que tot hagi de gravar-se des de la frontalitat. Em sembla que hauríem de començar a deixar això de banda. A més, m’interessava molt que fos el personatge qui t’introduís en la seva realitat, que no fos l’espectador qui l’envaís amb la càmera i l’esperés a dins. Era una forma de permeabilitzar la realitat de la Sara perquè fos ella qui expliqués els llocs per on es movia. Va ser una decisió que vam prendre amb la directora de fotografia per mantenir-nos molt fidels a l’estil i al personatge, per tal de no violar la seva intimitat i que fos ella qui ens digués: “Vine, entra, jo et porto”.

Vaig rodar aquest moment, però després no el vaig muntar. Mentre ho filmàvem, tot l’equip notava que alguna cosa grinyolava. Havíem rodat una pel·lícula que transcorria en el present, i just en arribar a casa ho vaig tenir molt clar: aquella seqüència no formava part de la pel·lícula. La vaig rodar perquè era com un salvavides. En cas que l’espectador desconnectés i no entengués res, podia posar-la; però preferia no fer-ho. Vaig explicar als actors tot el que havia passat per arribar fins aquí perquè, evidentment, jo sí que ho sé, i ells van ser molt valents. L’Eduard em va dir: “No et traeixis, si penses que podem explicar la història des del present, hem de ser forts. Si queden llacunes o caps per lligar, formarà part de la decisió ètica. El públic està fart de veure imatges i interpretar-les”.

Em vaig passar uns quants matins a la Ciutat de la Justícia: els funcionaris et deixen entrar molt amablement als judicis amb audiència oberta. Però la seqüència de la pel·lícula neix d’una conversa amb el nostre advocat, que ens va explicar que als judicis es produeix sempre un interrogatori on acostuma a aflorar l’emoció de la gent. Són preguntes molt íntimes, molt petites, tan concretes que costa respondre-les. Vaig assistir a un judici en què obligaven una noia a treure’s la bossa de mà que duia abans de declarar. Algú despullant-te de les teves pertinences perquè parlis... Em va semblar increïble.

És el gran desafiament d’aquesta pel·lícula: com mantenir la sensació de realitat inventant-ho tot. Tota l’estona jugàvem a deixar les portes obertes perquè entrés aire. La pel·lícula està plena de gent que s’interpreta a si mateixa, des de netejadores fins a bàrmans que també ho són a la vida real. Sempre fèiem servir localitzacions naturals. Només una part és inventada, i amb la resta calia veure si el que inventàvem floria a la vida real o no. Jo crec que tot ens va florir, però podria haver mort. Per a un director, sempre és un repte jugar amb aquests híbrids, però és la part del cinema que més m’interessa.

Jo crec que es polaritzarà moltíssim. Tindrem cinema de crispetes o política dissident, sense punt mig. En l’entreteniment trobem propostes més treballades i altres que no ho estan tant, i aquestes últimes no m’interessen. Hi ha tota una part del cinema que s’esforça per connectar amb l’espectador i que alhora el vol tractar com si fos part de l’obra, no com un mer consumidor. Aquesta és la part que més m’interessa del cinema, amb propostes com Estiu 1983 (Carla Simón, 2018), que m’encanta; i amb altres encara més arriscades, com El año del descubrimiento (Luís López Carrasco, 2020), o O que arde (Óliver Laxe, 2019), que està oberta a tothom. En el futur haurem d’aprendre a decidir com d’oberta o de tancada ha de ser la visió que el cinema ens doni de la circumstància que ens ha tocat viure.

Crec que la gent acabarà votant el que vulgui. Mai m’atreviria a dir si un vot és vàlid o no. Però veig un component decididament apolític en la Sara i en gent com ella. Ja no creuen en res. Ho he vist amb els meus ulls: gent que no vol votar perquè no veu que cap partit estigui parlant dels seus problemes, i no se sent representada per ningú. Ara està passant: ens estem oblidant de molta gent. A quin partit votaria la Sara? Crec que la Sara ni votaria, estaria treballant. Forma part dels qui no tenen temps ni per anar a votar.