Barcelona Metropolis

La poesia amara tota l’obra d’Enric Casasses. Passada la barrera dels setanta anys i amb el pas de llibres i premis, el poeta parla de l’obra publicada i de la que ha romàs al calaix, endreçant-se a l’espera del moment adient, i repassa la seva trajectòria, des dels orígens familiars a l’Escala fins a la vida a Barcelona, passant per estades a Nottingham o a Berlín. Amb el paper de la ciutat com a escenari i personatge, la conversa ressegueix el camí traçat per un escriptor que s’ha dedicat sempre a la poesia, amb petites incursions al teatre o als articles, amb un estil característic que domina la llengua del paper i de l’escenari, els referents més populars o més intel·lectuals passats pel sedàs d’una visió del món àcrata i lliure.

Sí, és un pecat de joventut. La meva germana Maria estava al Conservatori Arts del Llibre i havia de fer un treball final, amb l’enquadernació i gravats. Va fer una edició molt artesanal i, uns anys després, el van reeditar. Va ser a partir d’una improvisació parlada amb una amiga que estava malalta, però hi ha un tros que m’agrada i d’altres que no gaire... És una obra d’abans de començar a fer l’obra.

Els últims dos anys del franquisme vaig viure com a exiliat a Nottingham, a Anglaterra, i és on em vaig inventar aquell primer conte. Un cop tornat, l’any setanta i tants, després de la mort de Franco, quan jo ja en tenia vint i bastants i era el moment de l’explosió punk, vaig descobrir l’antologia grossa dels trobadors del Riquer en tres volums i me la vaig empassar tota. Vaig decidir que escriure en vers no tenia cap misteri si ho feien els punks i els trobadors, m’hi vaig llençar i allà vaig començar. Tot l’anterior ho considero exercicis.

Ells van estar ficats en poesia des del primer dia, llegint-ne i explicant-ne, i amb els llibres que hi havia a casa... Al meu pare, quan va veure que jo escrivia, li va fer il·lusió i s’hi va acabar apuntant. Sempre n’havia fet una mica, i quan es va jubilar va continuar i en va acabar publicant. Un dia, com que jo havia tret un llibre que es deia Calç, que va guanyar el premi Carles Riba, va i diu: “Avui he somiat que feies un llibre que es deia Descalç”. I al següent li vaig posar aquest títol.

Això va ser després. Vaig començar per la meva banda, escrivint per a mi. A vegades li llegia a una germana i, a vegades, a un col·lega, i para de comptar. I anava fent; no era escriptor, era un que escriu, i al cap dels anys vaig començar amb els recitals, sí, i a partir d’aquí va anar la cosa.

La meva il·lusió era ser revolucionari, era una guerra, una salvatjada, i el moviment de la joventut, també una mica. I a finals dels noranta va ser un moment de canvi.

Sí, era underground total, i anava amb dibuixos meus. Eren poemes en prosa, que és una cosa que sempre he anat fent. Va sortir una proposta de reeditar-lo a Mallorca, però no es va fer i no sé què en faré. El que és bo són els dibuixos.

A partir dels recitals, van trucar a la porta del senyor Folch, d’Empúries. I va anar bé, va publicar un darrere l’altre els llibres que li anava donant. Vaig començar així, d’una manera mig cronològica, mig desordenada i parcial, i per això encara hi ha molta cosa inèdita. Els poemes del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions ja són una tria, i hi ha l’altre volum pendent, que no sé si acabar-lo de retocar o no, que es diu Ànsia vella. Són tots els poemes de la primera època, i després, dels anys vuitanta i noranta, quan ja vaig publicar els sonets de No hi érem, hi ha molta més obra que un dia hauré d’ordenar.

No, i els Soliloquis són com una antologia, una obra reunida, diguem-ne, dels poemes llargs. Però ara he donat a Edicions 62 un altre llibre, que es diu Marramaus, agafant totes les llibretes dels últims vint anys. Notes petites que tinc sobre la literatura en general o sobre altres coses.

I continuo així. Els anteriors eren a Edicions Poncianes, abans, a Edicions de 1984 i Tria Llibres, a Males Herbes hi vaig publicar El monòleg del perdó... I l’altra obra de teatre, Do’m, també a Accent Editorial, del Ponsatí-Murlà... I De la nota del preu del sopar del mosso el va reeditar Edicions Terrícola.

Quan vaig fer l’obra de teatre Do’m, un encàrrec de l’Albert Mestres, no tenia un final clar. Vaig escoltar un tema estrany de King Crimson que acaba amb un solo de baix que sembla que es vagi descosint, després coses de piano avantguardista estrany per saber com s’ho feien per buscar formes al món de l’art d’inventar finals que no fossin els típics. Llavors vaig fer un final que acaba i no acaba, pensant que m’estava inventant una cosa. Després vaig veure que hi ha obres d’aquestes clàssiques populars, com El virgo de Vicenteta o alguna altra, que ja feien aquell truc.

És que a vegades penso que l’obra bona és el manuscrit, on hi ha tots els matisos. De maneres més subtils, això ja ho feia Gabriel Ferrater. Si mires les primeres edicions, llibre a llibre, o Les dones i els dies, sempre hi ha el mateix poema a l’esquerra i el mateix a la dreta. Ho tenia tot calculat, i marcava als editors com havia d’anar. Però va tenir problemes amb la censura, que n’hi suprimien un i llavors havia de canviar la paginació i anava de bòlit.

Més o menys, cada pàgina és una pàgina, sí.

És que els hi vaig fer tan complicat que al final van agafar el document i van reproduir tal qual el PDF. És la meva tipografia de l’ordinador.

Una mica, sí, hi ha coses de la Marta Font i algun volum d’aquests miscel·lanis de diferents autors publicats per la Margalida Pons a Mallorca. De tesis, que jo sàpiga, no, però algun treball, sí. També hi ha tot un estudi d’un professor de Varsòvia, català, sobre el Dona’m corda, que cita Aristòtil, Plató... I ara fa un parell d’anys va haver-hi un simposi a Tàrrega, amb una bona conferència del Jordi Cornudella, una cosa d’Albert Mestres sobre el teatre... Cornudella té una visió més àmplia, perquè de vegades l’estudiós es fixa en un aspecte minúscul.

Entre recitals, conferències, correccions, traduccions, publicacions meves, poemes musicats... he anat fent la viu-viu, però vaig molt just i procuro gastar poc. I també he fet més coses, com teatre o articles...

Sí, vaig jugant, i, de fet, els assajos que he escrit són en vers.

La línia marca molt.

...hi ha una respiració. Hi ha un ritme que et porta i va endavant.

El món exterior, sigui l’Escala o sigui Barcelona, és personatge i escenari al mateix temps. Nosaltres som espectadors i actors alhora. Barcelona hi és molt, als meus poemes. Després hi ha moments d’altres coses, com a “Som a l’era” de Bes nagana (també recollit als Soliloquis), que és un poema llarg, que és totes les muntanyes de darrere Moià. Oló, un mas que es diu El Paré... És de muntanya pura.

Sí, a partir d’unes fotos que havia fet una arquitecta, l’Ajuntament em va encarregar de posar-hi el text. De cada gàrgola hi ha quatre o cinc fotos triades, i un poema que ve a ser el que diu aquella gàrgola en aquella postura.

La base espiritual són les muntanyes entre l’Escala i l’Estartit, al Montgrí, com també la Víctor [Català], i la cosa real és que estic aquí, a Barcelona.

Sí, i tot un altre tros passa també al Carmel, Barcelona vista des de dalt.

És centrat en Barcelona. Do’m és tibi dabo, ‘et donaré’.

Ni idea. Cada ciutat és un experiment.

Sí, però bé vaig estar cap al 74-75 a Nottingham, amb els anarcoides i amb una història súper del moment. I així cada indret. Són llocs diferents, però tampoc no tant. I després a Berlín, als noranta... Són formes diferents de la bogeria, a cada ciutat. Arreu hi havia en paral·lel l’art espontani des de baix.

Sí, d’una manera o altra ja ens ho faríem. Però la pregunta hauria de ser “si la nostra cultura no estigués subjugada a un estat aliè...”.

És que aquí dominen molt les institucions, i l’oferta espontània o particular queda com amagada darrere d’aquests anuncis grossos. A Berlín no te n’assabentes, de l’oferta institucional, si no la busques; n’hi ha molta i està tota al mateix nivell.

...les institucions no hi eren, tot i que van fer la Setmana de la Poesia, un cop l’any.

A poc a poc es va anar fent un festivalet aquí i allà.

Sí, però després surten els adotzenats seguint la fórmula que funciona.

Sí, però em funcionava a mi.

Pressió, no. En algun moment he pensat: “Què fa, aquest, imitant això?”. Però, en canvi, la relació real forta ha estat positiva des de l’època del Pope; el Comelade; la Blanca Llum Vidal; la Núria Martínez-Vernis; el Martí Sales, que també està pròxim; el Víctor Bonet... No són de la meva escola, són col·legues.

I la canya juvenil trencadora de la Dolors Miquel.

És un gran canvi, sí.

Hi ha una forma d’influència, entre cometes, que és haver estat, jo i altres, a l’arrencada d’aquesta moguda. I ara, veure gent que no hi té res a veure directament, però que hi són, com el Guim Valls, la Raquel Santanera, el Camacho... cadascú en el seu camí seguint aquesta línia.

També hi havia el Víctor Nubla, d’altra banda...

Sí, com el Comelade, amb les músiques alternatives, però després es va anar ficant en el món de l’escriptura cada vegada més, i també va escriure en català.

Des del primer dia que juga a ajuntar els idiomes que li sonen... “Your labios as tulips”, es diu una cançó... Va fent aquest joc, també en francès... O una altra, per què es diu “Promenade des schizophrènes”? Doncs perquè és un pas doble. I el Pascal, a més, té obra gràfica i també escrita...

...de la música catalana, exactament, és molt bona.

És que també Bob Dylan és ultra dels Estats Units i arriba a tot el món.

Anar a fora em va anar molt bé per eixamplar la visió del món, però ara em fa l’efecte que la feina la tinc a Barcelona. Encara és la capital, o una de les grans capitals, de la cultura i del món català, que són o som una de les veus més peculiars i riques d’Europa.

Sempre he anat improvisant, o deixant-me emportar, i, més que anar-me’n a fora, el cas és que m’hi he trobat. Un cop allà sempre he procurat entrar en les dinàmiques del país, vull dir que a Alemanya m’he fet amb alemanys i no m’he quedat amb els catalans exiliats o emigrats. A vegades me n’he anat fugint: fugint de la policia franquista, fugint del carrusel descontrolat dels amors... Més que de català a Berlín he fet de berlinès català, i també he sigut montpellerí, i a Nottingham vaig entrar al grupet de la mitja dotzena d’anarcos que hi havia.

No ho sé, suposo que sí. Però continuo amb el meu nomadisme espiritual...

Sí, jo m’esperava que començaria la revolució i em van donar bones crítiques, em vaig quedar molt parat.

I el de la Crítica i de Serra d’Or, i el Lletra d’Or... Va venir un moment que ja estava llançat amb això meu, i vaig continuar igual, més o menys, suposo, no ho sé.

No cal, no...

No sé si algú s’hi ha fixat, però hi ha un llibre famós de Gràcia, La plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda, i el meu és Plaça Raspall, un nivell de llenguatge diferent.

...i la paia.

Hi ha trossos del llibre que sembla que se’n vagin per les branques, però bàsicament hi ha un retrat, un paisatge amb figures. És la descripció del lloc, i del bar, i de la gent.

És complicat. Potser Canaris fosforescents, és especial. Va ser una batalla que la coberta fos negra.

Era un gènere inventat, el poema en prosa amb estirabot. I immediatament tornat de Berlín van sortir els Coltells, quan vaig agafar el pis on visc encara. “A l’entrada de cada casa / per robar bitllets de mil / hi ha un comptador que desfasa / i amb més xapes, un pernil”. Això era l’instal·lador posant-me el comptador nou. “Això són ‘seguros’, no?”, i diu: “¡Tiene más chapas que un jamón!”. Era un llibre molt del moment.

Els dos d’Edicions de 1984 i un seguit dels d’Empúries els confonc, així que anar variant va bé. Ara tinc vàries coses, els Marramaus van a Edicions 62 i també en tinc un altre pendent d’acabar, que l’ha d’il·lustrar una altra persona. La policia irà de bòlit, es dirà, i són les coses dels anys 2018 i 2019.

Algun va sortir en alguna moguda independentista o així, però no gaires.

Sí, i al final “desitgem de tot cor als espanyolistes que aconsegueixin independitzar-se”.

No ho sé, no. Podria preguntar-ho a Documenta, potser. Aquest el voldria monocrom, no de coloraines, com El nus la flor, que també anava il·lustrat amb dibuixos.

Que encara no toca, i encara més. Ja m’hi posaré un dia, a mirar-m’ho. D’entrada, passat el confinament hi va haver un moment d’ordenar coses i situar l’ordre dels Soliloquis. També tinc una carpeta dels anys vuitanta i noranta... S’ha d’anar mirant.

No sé si durarà gaires dies, tot això. El piulet [el tuit] és una forma nova, que sembla gairebé més a prop del parlar que de l’escriure, però és escrita. És interessant, és un gènere nou.

La química atòmica serveix per entendre la química atòmica, i l’economia, per entendre l’economia, i, en canvi, de la poesia “en prové un saber no desdenyable en cap circumstància”, com va dir Vinyoli.