Barcelona Metropolis

Lliçons del darrer procés de cohesió social a Barcelona

És evident que els reptes per millorar les condicions de vida del conjunt de la població metropolitana són majúsculs i complexos, però no es parteix de zero. En el període que va de la reinstauració democràtica a l’inici de la darrera crisi econòmica, Barcelona va viure un llarg procés de cohesió social. La desigualtat d’ingressos es va reduir i, al mateix moment, es va avançar cap a una certa convergència entre els nivells de pobresa registrats al centre i a la perifèria metropolitana. Què es pot aprendre d’aquest procés? Quins van ser els principals factors que el van fer possible? Són encara operatius o en calen uns de nous? Aquestes haurien de ser, sens dubte, les qüestions inicials sobre les quals s’ha de reflexionar per encarar la (re)construcció d’una metròpoli més cohesionada.

Durant aquell procés de cohesió social, el desenvolupament de l’estat del benestar va tenir un paper molt destacat. Durant els anys vuitanta es va produir un important desplegament i enfortiment de prestacions monetàries, principalment les orientades a la protecció de la desocupació, de les baixes per malaltia i de la jubilació. Allò va ser fonamental per reduir la desigualtat social, i ara ha de continuar sent-ho. Es fa necessari trobar les fórmules per fer front als dèficits del règim de benestar actual, els quals busquen sobretot millorar la capacitat redistributiva del sistema i ampliar la protecció social de la infància a partir de suports econòmics. Cal avançar urgentment en aquest sentit, tant a escala estatal com autonòmica.

També cal introduir un model més sòlid de garantia de rendes. L’impacte de la crisi va acabar desbordant el sistema de protecció a l’atur, especialment per la durada de la recessió, i aquest inconvenient s’ha reflectit avui en un enquistament de la pobresa severa. La posada en marxa per part de la Generalitat de Catalunya de la renda garantida de ciutadania suposa un pas endavant en aquest sentit, tot i que els seus efectes no seran visibles fins al seu desplegament total, previst per a l’abril del 2020. Però en el seu disseny encara hi ha marge per augmentar la protecció social: redefinint els criteris de condicionalitat, ampliant la seva complementarietat amb els ingressos del treball i prenent en consideració les despeses d’habitatge.

Un altre dels factors que va contribuir clarament a la cohesió social en la conurbació de Barcelona durant el període assenyalat va ser l’espectacular creixement de l’ocupació. Entre el 1985 i el 2006 es va generar un milió de llocs de treball. A més, fins a mitjan dècada dels noranta, aquest increment va afavorir sobretot les ocupacions intermèdies amb salaris mitjans, la qual cosa explicaria també aquella reducció de la desigualtat d’ingressos. Però, des de llavors, l’avenç de la terciarització econòmica ha estat implacable i, amb aquest, la degradació d’una part del mercat de treball. En els darrers anys, l’estructura ocupacional de la Barcelona metropolitana tendeix a polaritzar-se entre treballadors de serveis qualificats i no qualificats, tots dos amb condicions laborals molt desiguals. No obstant això, encara es pot desaccelerar aquesta polarització social. La clau la trobem en la formació i la retenció de talent, i aquí, a més de l’educació universitària, la formació professional ha de tenir-hi també un paper central. Al mateix temps, s’ha de vetllar per l’ocupació de qualitat i per mantenir unes condicions laborals dignes per a tothom.

I, per acabar, però no menys important, un altre dels factors decisius d’aquell procés de cohesió social va ser la incorporació de la dona al mercat de treball. L’increment de llars de dobles ingressos va afavorir també la reducció de les desigualtats, i encara hi ha marge en aquest sentit. Cal, doncs, continuar facilitant l’activitat laboral femenina amb polítiques de conciliació familiar, d’igualtat d’oportunitats i de condicions laborals, tot fent pedagogia per afavorir el repartiment del treball domèstic. La lluita feminista ha de continuar tenint un paper clau en aquest sentit.

L’existència des de 2010 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a administració local supramunicipal és una gran oportunitat per retocar les polítiques socials municipals en l’àmbit metropolità. Té competències en matèria de cohesió social i territorial, i cal desenvolupar-les perquè la realitat així ho exigeix.

Hauria de ser possible, per exemple, establir un sistema homogeni de protecció social primària al conjunt de la metròpoli que superi la fragmentació i l’heterogeneïtat de l’actual model municipal. Caldria plantejar-se, fins i tot, si tindria sentit implementar una prestació de garantia de rendes metropolitana complementària a la renda garantida de ciutadania per tal d’adaptar-la millor als costos de vida de la metròpoli. S’han de desplegar polítiques com el Fons 0-16 de l’Ajuntament de Barcelona —basat en suports econòmics destinats a famílies vulnerables amb fills menors de setze anys—, que han donat en els darrers anys resultats positius en l’alleugeriment de les situacions de pobresa més severa dels infants. I també s’han d’harmonitzar altres polítiques locals d’atenció a la infància, com la de les escoles bressol.

Es podria apostar també per propostes com el salari mínim metropolità, més enllà de les estratègies de reindustrialització que ja s’estan portant a terme i que també van en bona línia. O aprofundir en una visió metropolitana de les polítiques d’habitatge per tal d’ampliar el parc d’habitatge social de lloguer i l’oferta d’habitatge assequible, com ja s’ha fet amb l’operador publicoprivat Habitatge Metròpolis Barcelona. Això ajudaria a descarregar la pressió de demanda que pesa sobre la ciutat central, alhora que es faria possible un control efectiu dels preus del lloguer, una mesura també necessària.

En definitiva, cal progressar cap a un model avançat de política social metropolitana basat en la potenciació (més recursos), la redistribució (territorial) i la complementarietat d’altres polítiques estatals i autonòmiques. Només així serà possible fer de Barcelona una metròpoli més cohesionada.