Barcelona Metropolis

Amb el nou segle, la capital de Catalunya ha començat a perdre aparatosament el tret més definidor de la identitat pròpia: la llengua. Expulsada progressivament de l’espai públic (sovint amb una hostilitat inaudita des del franquisme) i absent de la majoria de manifestacions de l’economia global, s’arrecera cada dia més en les catacumbes de certs àmbits privats, d’alt valor simbòlic però escassa eficàcia comunicativa. El món retorna a l’oralitat, i viure en català a Barcelona ja és una quimera.

A La terra dura, Anna Punsoda construeix el relat de la comarca de la Segarra partint de la constatació que “la gent hi és molt reticent als canvis”, mentalitat atàvica que ha condicionat, per a bé i per a mal, el present d’una de les comarques més rurals del país. A les metròpolis passa el contrari: són motor de canvi, també per a bé i per a mal. Quant al primer, la conversió de Barcelona en polis global segurament ha fet contenta certa gent butxacaplena; quant al segon, els qui pretenem viure la catalanitat amb normalitat no n’estem gota, de contents. Ben al contrari. Estem enrabiats.

L’embranzida olímpica va posar les condicions per congriar la tempesta perfecta: la matraca dels missatges institucionals (“Barcelona en constant transformació”), l’èxit del programa Erasmus, la universalització d’internet, l’aprenentatge “obligatori” d’idiomes (que en realitat vol dir d’anglès)… Terreny adobat per a l’expansió de les llengües hegemòniques.

El “renaixement” de Barcelona després del blanc i negre del franquisme oculta una paradoxa. En paraules del lingüista Rudolf Ortega, “torna amb força el concepte noucentista de la Catalunya ciutat, tot postulant un país amb una macrocefàlia a Barcelona i l’àrea metropolitana que irradia activitat econòmica, iniciativa política i contingut cultural”. A diferència, tanmateix, de l’època de la Mancomunitat, ara el preu a pagar per aquesta gran operació de suposada modernització era molt més alt: renunciar a la identitat secular. La barretina és incompatible amb el big-burger, i la diversitat, un dels grans tòtems de la vida moderna, sempre juga a favor dels més forts. El cèlebre (i cínic) lema “Be local, be global” és senzillament inaplicable a Barcelona, perquè per anostrar la suposada diversitat primer caldria haver anostrat la diversitat anterior (terceres, i fins a quartes!, generacions d’emigració espanyola encara monolingües); seixanta anys de feina que no es va fer i que ara, amb el volum inassimilable de nova immigració, ja no es podrà fer.

O sigui, traslladat a l’àmbit social, allò que en el cultural ha significat el regató, una màquina de fabricar identitat hispana que ha xuclat centenars de milers de joves de llars catalanes. No en va ha estat promoguda per la indústria a nivells mai vistos: es tracta de crear clientela i assalariats barats alhora. Vulgarització, semianalfabetització, instints primaris, absència de capacitat crítica: l’empleat infrapagat perfecte. Demostració? A l’àrea metropolitana, la gran Barcelona, és on es va detectar primer (gràcies a avisos de pares recollits a l’informe de la Plataforma per la Llengua del 2018) un fenomen que augura un gir radical: infants de llars catalanes comunicant-se entre ells en castellà. Regatonització de la socialització. A diferència del tradicional tall de la transmissió intergeneracional (el sistema de tota la vida: València, Galícia, Sardenya, Sicília…), l’abandó de la llengua materna per part dels fills és un fenomen nou i dramàtic, perquè, a més de l’arraconament social que implica, de la invisibilitat pública, també comporta una pèrdua progressiva, i irrecuperable, de qualitat. Si mai heu estudiat una llengua estrangera que després feu servir poc, entendreu a què em refereixo; allò que en diem “que es rovella”. En termes col·lectius, un fenomen que l’aboca a la minorització i la descomposició.

Les peces del canvi
Quin és el conjunt de factors, doncs, que remen ara mateix en aquesta direcció? Les peces que fan funcionar el “motor de canvi” de la descatalanització accelerada?:

Economia global i mercats mundials. Sense cap mena de dubte, l’agent més poderós i més eficaç. A mesura que els fluxos del comerç van anar desbordant les fronteres estatals, l’antic mercat de carrer (d’origen medieval) va anar esdevenint mercat de planeta. Virtualitat, immaterialitat: la presència física ja no és necessària, cosa que dinamita un dels millors actius de les cultures minoritàries, el tracte personal, el vincle humà. Adquirim béns de consum de tot arreu del món, i fem intercanvis comercials i laborals amb gent de tot el planeta. I de la mateixa manera que els mitjans de comunicació han de reduir el lèxic local a mesura que amplien audiència (la televisió de Vic pot fer servir l’insult malxinat, però quan es converteixi en televisió de tot Catalunya ho haurà de rebaixar a l’estàndard malparit), els intercanvis comercials necessiten una llengua franca.

Expats. Penja directament de l’anterior. Anomenem amb aquest terme (apòcope de expatriats) els treballadors de grans empreses i multinacionals que resideixen a l’estranger. Telefeina a llarga distància. Lingüísticament parlant, els expats són la força de xoc de la globalització, perquè l’escàs contacte que necessiten amb els autòctons els permet viure pràcticament només en anglès. Confirmen el model gravitacional de Calvet: arrogància i ignorància com a garanties del monolingüisme dels poderosos. De fet, la presència d’una llengua minoritzada com el català només els representa una nosa i, llevat de poques excepcions, hi mostren una actitud molt contrària.

Turisme massificat. La “lloretització” de la capital necessita reduir els trets identitaris al mer folklore decoratiu: Barça i Sagrada Família, sí; llengua, no. Pretendre, per exemple, que els treballadors de la restauració siguin capaços d’atendre la població autòctona en l’idioma local va en contra d’un altre principi bàsic de l’era moderna: la mobilitat i la inestabilitat laboral. Què fa Amazon davant de les denúncies?: “No aceptamos comunicaciones en catalán”. Perquè saben que no els passarà res.

Un model econòmic de país tercermundista, amb feines precàries i inseguretat permanent. Salaris baixos, guetització del neoproletariat. Així és impossible cohesionar res.