Barcelona Metropolis

Mamut completa la trilogia novel·lística d’Eva Baltasar, després de Permagel (Club Editor, 2018) i Boulder (Club Editor, 2020). En aquesta darrera novel·la hi trobem, més que mai, la griffe de la poeta, i és, de bon tros, la més essencial i despullada de les tres integrants d’aquest tríptic que encara no té nom.

Mamut completa la trilogia novel·lística d’Eva Baltasar, després de Permagel (2018) i Boulder (2020). Abans d’endinsar-se en la narrativa, Baltasar feia deu anys i deu llibres que escrivia poesia. Tanmateix, hi ha una íntima continuïtat entre ambdues pràctiques —per l’ús de les imatges, el ritme, la música…—, un seguit de connexions que, si bé pot resseguir-se en tots tres textos, Mamut intensifica. En aquesta darrera novel·la hi trobem, més que mai, la griffe de la poeta, i és, de bon tros, la més essencial i despullada de les tres integrants del tríptic, encara sense nom, com recull el colofó d’aquesta tercera entrega: “Quin nom el dirà tot és un punt encara no final.”

La veu narrativa dels relats és, en tots tres casos, una primera persona que, tot i recollir fets i anècdotes de la vida de l’autora, no s’acomoda a una lectura en clau autobiogràfica. Les tres dones funcionen més aviat com a màscares poètiques, llocs des d’on dir, des d’on articular una situació que vehicula, sempre, un procés d’estranyament que convida a percebre altrament els llocs comuns de l’existència contemporània, alhora que creua, sense retorn possible, les vides de les protagonistes. Un estranyament que pivota en tots tres casos en una mateixa paradoxa: la conjugació de la solitud i la maternitat.

Permagel, suïcida vocacional, de profusió verbal i tendència a la ironia, diu que sí al sexe, però l’amor no l’interessa, perquè no vol vincles i tothom li sobra (també les seves amants i la família, institució que acaba tan desballestada al tríptic com la de l’amor romàntic), i se sorprendrà a si mateixa assumint un maternatge per accident. Al seu torn, Boulder vol i necessita estar sola, però s’enamora de Samsa i es traeix. Amb la relació sentimental li ve una comaternitat no desitjada que li acaba manllevant la relació sexual amb la seva companya i, de fet, foragitant-la. En el seu cas, recuperarà la llibertat sense renunciar a l’exercici d’una maternitat honesta i diferent de l’hegemònica.

L’instint més animal

Aquest darrer llibre ens presenta Mamut, que sí que vol gestar i per això, tot i que desitja les dones, comença a mantenir relacions sexuals amb homes encalçant aquest propòsit que se li imposa com un imperatiu de l’instint més animal. Baltasar tria, a tall d’epígraf (i, per tant, com una mena de clau de lectura), el següent vers de Les Murray: “Una idea té gana del teu cos.” Sense acabar de trobar cap feina que la motivi i que no l’exploti, a Barcelona, Mamut se sent engabiada —no debades viu a tocar i a sentir del zoològic i dels animals que hi estan tancats— i pren la decisió d’anar a viure en un mas al mig del bosc, al costat d’una ermita (una referència al clàssic de Víctor Català?). A Cal Llanut —el sobrenom de la casa ja ho feia preveure— esdevindrà el mamut del títol: desenvoluparà un procés progressiu d’eliminació d’allò superflu i innecessari, un despullament que la durà a estar sola sense ni patir aquesta solitud ni fer que ningú la pateixi. Culminarà el seu propòsit de quedar-se prenyada i s’adonarà, en una clausura magnífica, que només ella es pertany. I em retinc de citar les pàgines finals perquè no vull fer espòiler i perquè s’han de llegir a l’excipit, amb tota la força que Baltasar ha aconseguit empremtar en el cos del text.

Tot i que Mamut és el personatge més arcaic, extint —com el seu nom assenyala—, totes tres dones es distancien de la societat on els ha tocat viure, en relació amb la qual pateixen una desubicació irreductible i una resistència manifesta a seguir els capteniments comuns. El seu tarannà solitari els confereix una radicalitat vital que, conjugada amb la maternitat, en aquesta tensió constitutiva, dibuixa uns itineraris existencials que no calquen imatges —no poden, no en saben, no volen—, alhora que al llarg del tríptic es desconstrueixen els models imperants i es convida a reflexionar-hi críticament. I aquesta, per descomptat, és una tasca sense punt final.