Barcelona Metropolis

Potser sí que cal fer un petit esforç per superar prejudicis a l’hora d’enfrontar-se a El mal querer, però capbussar-s’hi fins al fons reserva gratificacions i fa ballar el cap. És un disc simbòlicament important per les aportacions que fa al nou pop global des d’un imaginari alternatiu (ni “anglo”, ni llatinoamericà), i alhora és ple de petits desafiaments artístics.

Embolicant l’obra hi tenim la història de la dona jove que es casa per amor i que a poc a poc veu com el seu sentiment pur topa amb una ànima fosca i amb un maltractament. Fins i tot el motiu d’inspiració d’El mal querer se’n va del paisatge ordinari: la cantant el situa en la novel·la occitana Flamenca (aquí, gentilici de Flandes), escrita al segle xiii per un autor desconegut i en la qual un noble, per gelosia, tanca la seva dona en una torre. Rosalía, també compositora i productora, estableix un pont entre aquest referent literari procedent de les albors de l’amor cortès i els casos, molt actuals, de dominació de gènere en certs ambients juvenils.

Per a Rosalía Vila Tobella, nascuda fa vint-i-cinc anys a Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), aquest disc és el fruit d’una obsessió llargament elaborada de la mà del productor canari Pablo Díaz-Reixa, El Guincho. La consagració del seu talent és una bona mostra de l’abast dels moderns ensenyaments superiors: Rosalía ve tant del Taller de Músics com de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), on es va graduar en flamenc.

Aquest substrat es manifesta en un agosarat primer disc, Los ángeles (2017), en què va voler reconstruir cantes antics amb el suport cru i heterodox de la guitarra de Raúl Fernández, Refree. Un disc que ja va precipitar un fenomen popular. Ara, El mal querer pot desprendre una aura hipermoderna, però també té arrels fortes i precedents en el camp de les fusions: des de Smash, als anys setanta, fins a Ojos de Brujo i la Mala Rodríguez, passant per Maruja Garrido, musa de Dalí, o la mateixa Lola Flores; artistes que van travar músiques mestisses a partir del flamenc i la rumba i en diàleg amb el rock, el pop o el hip-hop.

Rosalía, erigida com a figura carismàtica amb fusta d’estrella, proposa un pas més enllà, una mixtura amb ànima pop, terrenal i transcendent, davant la qual la crítica per apropiacionisme cultural resulta miop i extemporània. Com si certes músiques haguessin d’estar predeterminades a no transcendir entorns ètnics, culturals o socioeconòmics! El mal querer té encara, però, camp per recórrer: concebut com una obra amb dimensió audiovisual, ha de mostrar el seu abast definitiu en els directes, que, per ara, es limiten a cites en festivals com són el Primavera Sound i el renascut Doctor Music Festival.