Barcelona Metropolis

De fet, malgrat les diversificacions que han adquirit les pautes de convivència, les alteracions quant a preferències familiars no són les que han provocat un context de baixa natalitat. Algunes investigacions presenten argumentacions sòlides de com als països occidentals es mantenen les mateixes preferències sobre fecunditat des de fa 30 anys, en els quals impera de manera majoritària “la norma dels dos fills” (Sobotka i Beaujouan, 2014), i Espanya no és aliena a aquesta expectativa. Segons l’enquesta de fecunditat del 2018, gairebé la meitat de les dones d’entre 18 i 55 anys manifesten el desig de tenir 2 fills en total, i el percentatge de dones que volen tenir 3 fills assoleix el 26,5%. Sumant aquests grups, el resultat és que gairebé 3 de cada 4 dones volen tenir almenys 2 fills; tanmateix, 1 de cada 5 dones té menys fills dels desitjats (és a dir, el 21,1% de les dones en aquest tram d’edat). Seguint els resultats de l’enquesta esmentada, la retallada de les expectatives de les dones en el nombre de fills es relaciona amb aspectes econòmics en un 19,9% dels casos, i amb la feina i la conciliació en un 25,9%. D’aquesta manera, el nombre final de fills estaria influït, en primer lloc, pels límits i per les oportunitats que ofereixen les polítiques familiars de conciliació i, en segon lloc, pels riscos que implica per a les parelles tenir fills alhora que els dos cònjuges tenen una feina remunerada i mantenen el model familiar de doble sustentador. Per això, en països com el nostre, on els serveis de cures són molt limitats, homes i dones (i, especialment aquestes últimes), utilitzen l’estratègia de “doble sustentador / família extensa” (Morenor, Ortega i Gamero-Burón, 2017), segons la qual l’organització domèstica es manté gràcies a la col·laboració de la xarxa familiar en les tasques de cures mentre els dos cònjuges treballen.

Ni disposició ni disponibilitat

Tanmateix, els efectes de la longevitat, combinats amb els canvis reproductius, estan modificant les relacions entre generacions. La reducció dels membres familiars fa que existeixi menys disposició i disponibilitat de les famílies per cuidar, situació que xoca amb les necessitats més grans de cura dels adults grans i a la qual s’afegeix la insuficiència i la fragmentació dels recursos. Per això la institucionalització educativa de nenes i nens a edats cada vegada més primerenques i la contractació d’empleades de la llar per a la cura de persones grans ha augmentat en les últimes dècades (Martínez-Buján i Moré, 2021). Segons l’enquesta de condicions de vida del 2016, el 43,7% dels menors de 3 anys van a un centre d’educació infantil. Si a començaments dels anys noranta entorn del 15% dels avis i de les àvies declaraven participar en la cura dels seus nets i netes (Meil, 2011), l’any 2010 aquest percentatge va assolir el 35% (Imserso, 2010). En l’actualitat, les àvies i els avis desenvolupen aproximadament el 90% de la cura diària quan la mare o el pare no estan disponibles (Meil, Rogero-García i Romero-Balsas, 2018). D’altra banda, la contractació d’empleades de la llar s’ha convertit en la principal via de privatització de les cures d’adults grans, i les seves tasques estan cada vegada més especialitzades en l’atenció a l’envelliment. L’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques realitzada l’any 2014 sobre cures a persones dependents assenyala que el 30,1% de les llars que contracten servei domèstic ho fan per realitzar tasques de cures a persones. El percentatge de dones migrants entre aquestes treballadores és ja del 62,3%, i la seva presència és més elevada en el règim d’interna, modalitat que també s’ha revitalitzat per a la cura de les persones més fràgils (Díaz i Martínez-Buján, 2021).

Ja fa temps que s’ha anat produint una literatura científica rellevant i una contestació dels moviments socials feministes que demostren que aquest model de cures —centrat bàsicament en la feina no remunerada de les dones a la llar, amb una participació escassa dels serveis socials i amb una privatització creixent a través de l’ocupació domèstica— està en crisi. Com més exigències en l’ocupació, més precarietat, i com menys desenvolupament del sector públic i dels seus serveis, més saturació de les dones i més dificultats en les cures. El terme crisi de cures (Pérez-Orozco, 2014) fa referència precisament a aquesta tensió constant entre el capital, l’ocupació i la reproducció humana i els límits que es plantegen en la seva organització política. Aquesta crisi de cures expressa el col·lapse de la capacitat per cuidar-se de les dones i de les famílies i la seva repercussió en la societat. La resposta de les llars de classe mitjana i alta ha estat l’externalització de les feines de cura, una demanda que en bona mesura ha estat coberta per dones d’origen migrant, però la mercantilització de la cura no és una solució, perquè incrementa les desigualtats socioeconòmiques i no modifica els patrons de gènere.  Els sectors més vulnerables acumulen més problemes de salut i dependències sense comptar amb la capacitat econòmica per recórrer al mercat.

La pandèmia de covid-19 ha visualitzat més que mai aquesta estratificació i ha reflectit com ni la mercantilització privada de l’assistència dins de les famílies ni les fórmules públiques seguides per proveir-les no funcionaven amb eficàcia. A tall de resum, les dimensions bàsiques que convindria tenir en compte en tota possible reformulació d’aquesta organització social de les cures són: l’escassa visibilitat i valoració social de les cures; la precarietat laboral de les persones que treballen en aquest sector; la dificultat d’incorporar homes a les feines de cures; la fragilitat del sistema residencial, que no ha pogut evitar els contagis; la necessitat de reforçar els serveis d’atenció domiciliària per donar resposta a l’envelliment a casa com a alternativa al recurs residencial, i les oportunitats que ofereixen les iniciatives comunitàries de suport mutu.

Referències bibliogràfiques

Díaz, M., i Martínez-Buján, R. “La recurrente marginación del sector del empleo del hogar y los cuidados: una difícil consecución de derechos laborales y sociales”. Gaceta Sindical, 36: 239-254 (2021).
Imserso., Encuesta mayores 2010. Instituto de Mayores y Servicios Sociales, Madrid, 2010.
Macarrón, A., “Falta el invierno demográfico en el manifiesto”. Expansión.com (25 novembre 2010).
MacInnes, J., i Pérez-Díaz, J., “The reproductive revolution”. Sociological Review, 57: 262-284 (2009).
Martínez-Buján, R., i Moré, P., “Migraciones, trabajo de cuidados y riesgos sociales: las contradicciones del bienestar en el contexto de la COVID-19”. Migraciones, 53: 1-26 (2021).
Meil, G.. Individualización y solidaridad familiar. Obra Social La Caixa, Barcelona, 2011.
Meil, G.; Rogero-García, J., i Romero-Balsas, P., “Grandparents’ role in Spanish families’ Work/life balance strategies”. Journal of Comparative Studies, 49 (2): 163-17 (2018).
Morenor, A.; Ortega, M., i Gamero-Burón, C., “Los modelos familiares en España: reflexionando sobre la ambivalencia familiar desde una aproximación teórica”, Revista Española de Sociología, 26 (2): 149-167 (2017).
Pérez-Orozco, A., Subversión feminista de la economía: aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Traficantes de Sueños, Madrid, 2014.
Sobotka, T., i Beaujouan, E., “Two is best? The persistence of a two-child family ideal in Europe ”, Population and Development Review, 40 (3): 391-419 (2014).