Barcelona Metropolis

Per clarificar la naturalesa de les plataformes, cal un sistema de classificació que ajudi a establir la diferència entre els diversos models que existeixen. Aquest sistema és l’equilibri de qualitats democràtiques de les plataformes, una eina analítica que ajuda a caracteritzar i diferenciar cada organització. La seva aplicació permet obtenir informació sobre les qualitats democràtiques de l’organització, les implicacions de sostenibilitat del seu disseny i el seu rendiment des de diferents perspectives. Aquest sistema permet analitzar l’estratègia econòmica, la base tecnològica, les polítiques de coneixement i si la plataforma aplica criteris de responsabilitat social, per exemple en els impactes de les seves externalitzacions.

En l’apartat de la governança, s’avalua la llibertat que té l’usuari per controlar el seu perfil i organitzar-se amb altres usuaris —és a dir, crear grups—, i per moure’s dins de la jerarquia de la plataforma. També permet identificar aquelles organitzacions que promouen processos de participació i/o impliquen la comunitat en la presa de decisions i en la definició de les polítiques de participació.

En l’àmbit de l’estratègia econòmica, avalua aspectes com la forma de finançament del projecte, els mecanismes de transparència (si en disposa), la distribució del valor generat entre les comunitats, si la remuneració és equitativa o si es respecten els drets dels treballadors (és a dir, de quina manera opera en relació amb la maximització dels ingressos, la predictibilitat salarial, la protecció contra accions arbitràries, el rebuig de la vigilància excessiva en el lloc de treball i el dret de desconnexió).

Pel que fa a la base tecnològica, és important determinar el mode de propietat així com el tipus de programari que utilitza la plataforma, si es tracta de llicència gratuïta o de propietat, i si el model d’arquitectura tecnològica és centralitzat o descentralitzat.

Les polítiques del coneixement també permeten definir si una plataforma és o no veritablement col·laborativa. En aquest cas s’observen el tipus de llicència de propietat establerta per als continguts i la gestió de les dades generades. Si ofereix la possibilitat de descarregar dades, com s’ha de fer i en quins formats; si es garanteixen la privadesa i la protecció de les dades personals i si hi ha mesures planificades per a la prevenció de l’abús, la recopilació o l’intercanvi de dades sense consentiment.

Finalment s’avaluen les polítiques de responsabilitat social, és a dir, com la plataforma gestiona els possibles impactes negatius, com ara l’exclusió causada per motius econòmics, socials o de gènere. També es mesura l’impacte mediambiental i les contribucions a la preservació dels drets civils i la convivència, si fomenta i respecta l’interès general de la ciutat, els espais públics i els drets humans bàsics, com per exemple, l’accés a l’habitatge.

En resum, l’economia de plataforma és col·laborativa en la mesura que afavoreix les relacions entre iguals (en contrast amb el poder tradicionalment jeràrquic, l’absència de sociabilitat de les relacions contractuals i el mer intercanvi mercantil) i distribueix el valor i la governança entre la comunitat d’iguals. És col·laborativa quan la rendibilitat no és la seva principal força motriu, desenvolupa la seva activitat sobre una infraestructura pública conscient de la importància de la privadesa i genera un accés (generalment) obert a recursos comuns que afavoreixen l’accessibilitat, la reproductibilitat i la derivabilitat; i, finalment, és col·laborativa quan es preocupa per les externalitats generades i per afavorir la inclusió i la reducció de l’impacte mediambiental.

Originàriament les pràctiques de col·laboració a través de plataformes digitals eren iniciatives sense ànim de lucre basades en models oberts centrats en el coneixement obert i la governança participativa, com Viquipèdia, Couchsurfing (servei d’hospitalitat), Goteo (finançament col·lectiu) i Freecycle (reciclatge d’articles). Més endavant, la indústria digital de Silicon Valley va promoure un canvi corporatiu cap al model “unicorn”, consistent a crear gradualment una gran empresa cobrant una fracció de la tarifa pel servei compartit, com és el cas d’Uber (trajectes en cotxe compartits), Airbnb (lloguers breus) i Blablacar (trajectes en cotxe). Més recentment, i com una reacció al canvi de Silicon Valley, també ha sorgit el cooperativisme de plataforma basat en petites i mitjanes empreses i en cooperatives propietat dels usuaris de la plataforma, com en el cas de Fairmondo (mercat en línia).

Barcelona té molt a aportar en aquest sentit, tant per la innovació en les polítiques públiques com pel ric ecosistema de models de cooperativisme procomú i de plataforma amb què compta. Vegem-ne tres exemples.

Katuma és una plataforma de consum de productes agroalimentaris basada en els valors procomuns de l’economia col·laborativa. El projecte es va iniciar el 2017 i el va desenvolupar Coopdevs, una associació sense ànim de lucre centrada en el programari lliure i obert per promoure projectes d’economia social i solidària. En aquesta plataforma està prevista la governança cooperativa dels membres que la integren. La intenció és finançar la plataforma amb les quotes dels membres (model econòmic). La plataforma es desenvolupa amb programari obert (política tecnològica). Els continguts estan sota una llicència de Creative Commons (BY NC) (política de coneixement). El projecte se centra a connectar productors i consumidors en condicions de justícia social (responsabilitat social).

Avui dia, els ordinadors només es reciclen, no es reutilitzen. eReuse desenvolupa eines i serveis de dades obertes i de codi obert per reduir els costos de renovació i reutilització d’ordinadors. La va crear el 2015 Pangea, una associació independent sense ànim de lucre, amb quinze entitats cíviques. eReuse va llançar una eina per rastrejar l’origen del material reutilitzat i comprovar si es recicla al final de la seva vida útil. El procés de participació en la presa de decisions es basa en la sobirania local i la federació global (governança). La possibilitat d’un acord amb Abacus, el 2017, ha permès que el projecte obtingui una nova dimensió mitjançant la introducció de l’aprenentatge automàtic cooperatiu al circuit de reciclatge. Quant a la política tecnològica, eReuse es basa en un programari de codi obert descentralitzat. La política de coneixement triada són les dades obertes. I el projecte es basa en la reutilització per disminuir l’impacte de producció innecessari.

SMartBE és una abreviatura del francès “Societé Mutuelle pour Artistes”. Es va crear a Bèlgica el 1994 i actualment compta amb dos-cent mil membres autònoms del sector cultural que mutualitzen els seus serveis a través d’una plataforma digital. SMart Ibérica (la seva homòloga a l’Estat) va començar a operar a Espanya el maig de 2013. El projecte s’ha expandit bé, amb tres mil membres a Espanya i vuit-cents a Catalunya. La governança funciona amb la participació voluntària oberta. Cada membre paga una contribució inicial de capital de 150 € i una comissió de serveis del 7,5 %. Encara no hi ha en marxa una plataforma tecnològica. El coneixement generat no és obert. En l’àmbit de la responsabilitat social, el projecte promou l’activitat cultural i artística.

L’economia de plataforma es desenvolupa en un buit legislatiu. Les regulacions actuals no s’ajusten bé al model i les grans empreses destinen milions a pressionar les institucions públiques per introduir canvis normatius al seu favor. Els governs supranacionals i nacionals tenen competències centrals per a la seva regulació, però l’economia de plataforma concentra les seves activitats i impactes a les ciutats, cosa que hi genera grans reptes i oportunitats. A més, les pràctiques col·laboratives generen un enorme potencial i una oportunitat per a la innovació pública —una política col·laborativa per a una economia col·laborativa— que no s’està explotant.

Amb la intenció de fer sentir la veu de les ciutats en el debat polític sobre l’economia de plataforma, cinquanta ciutats es van reunir el novembre de 2018 a Barcelona. L’acte va aplegar alcaldes i tinents d’alcalde de les principals ciutats de tots els continents i actors de l’ecosistema compartit, per debatre sobre l’impacte que el creixement continu de les economies compartides té sobre la vida i el desenvolupament econòmic de les ciutats. La cimera es va centrar a definir una “Declaració de principis i compromisos per a una Ciutat Compartida” i afavorir la col·laboració concreta entre ciutats per defensar la sobirania de la ciutat davant de les grans empreses, i promoure l’escalabilitat i la internacionalització dels models alineats amb l’interès general de les ciutats. 

L’economia de plataforma constitueix un canvi paradigmàtic, però garantir que aquest canvi tingui una orientació positiva requereix abordar els reptes dels models agressius i aprofitar les oportunitats dels models col·laboratius respectuosos amb les ciutats per a l’escalabilitat d’un model econòmic democràtic. La Declaració de Barcelona és un pas important en aquest sentit.