Barcelona Metropolis

Les estratègies consumistes per al benestar es van enxarxar amb les reivindicacions de drets de les persones amb discapacitat i d’altres persones que havien patit marginació, exclusió i pràctiques “de cures” abusives, degradants o incompetents. Les reivindicacions de drets competitius que promouen els interessos i els punts de vista —tant de les persones cuidadores com de les que reben les cures— ignoren les interdependències en el total de la vida i en la manera com es canvia entre donar i rebre atenció. Els casos que explico en el meu llibre Caring and Social Justice testimonien com “les distincions binàries entre els drets i l’atenció, i les que separen les persones cuidadores de les que reben les cures, no reflecteixen les identitats i experiències canviants de les persones implicades en la relació de les cures”. Devaluar les cures mina la nostra capacitat d’abordar les necessitats redistributives i de reconeixement, tant de les persones cuidadores com de les que reben les cures.

El que els importa a les persones és la qualitat de les seves relacions, sobretot amb les més properes, les que proporcionen l’ajuda necessària, però també la interacció amb persones desconegudes, i també la seva relació amb els llocs on viuen i treballen o amb un entorn més ampli. A les persones els preocupen aquestes coses, i el seu benestar en rep l’impacte. Per tant, aquí tenim una altra visió de les cures: les cures són un concepte avaluador i també una pràctica relacional. L’ètica de les cures ens convida a construir polítiques i pràctiques que es basin a reconèixer la necessitat de la interdependència i els valors que comporta. A l’hora de crear el que Joan Tronto anomena una “democràcia de les cures”, és necessària una societat que prioritzi les cures en lloc d’interessar-se principalment en la producció econòmica.

Què són les cures?

En una definició que se cita sovint, Fisher i Tronto exposen l’àmbit de les cures:

“En el pla més general, creiem que cal percebre les cures com una activitat pròpia de l’espècie que inclou tot el que fem per mantenir, preservar i reparar el nostre ‘món’ per poder viure-hi el millor possible. Aquest món inclou els nostres cossos, nosaltres mateixos i el nostre entorn, i tot plegat tractem de entreteixir-ho en una xarxa complexa de suport vital.”

Aquesta definició ens obre la visió del que signifiquen les cures en una àmplia gamma de dimensions de la vida. En lloc de limitar-les a les circumstàncies de les persones necessitades, fa referència a la necessitat que tots en tenim si volem sobreviure, ser alimentats, estar bé amb nosaltres mateixos i amb els altres. L’ètica de les cures ens ha proporcionat un llenguatge per parlar de les coses fonamentals quant al que significa ser humà, i ens permet comunicar-nos entre disciplines, pràctiques i àmbits polítics. L’ètica de les cures ha tingut gran divulgació entre persones que treballen en camps molt diferents, moltes de les quals, per tradició, no hi tenen relació. Així, alhora que ha orientat els conceptes de l’atenció a llarg termini per a la gent gran, l’educació infantil, la infermeria i altres pràctiques assistencials, l’ètica de les cures també s’ha aplicat en àmbits com les relacions internacionals, l’arquitectura i l’agricultura sostenible. La seva força prové del propòsit de permetre l’anàlisi crítica de les polítiques i les pràctiques, però també d’assenyalar opcions transformadores. Això inclou la manera com l’ètica de les cures assenyala les responsabilitats de les nacions riques d’adoptar estratègies contra la pobresa basades en relacions a llarg termini, en lloc d’intervencions específiques (Robinson); la importància de les cures pel fet de considerar el sòl no com un recurs per a la producció d’aliments, sinó com un organisme viu que aplega en si les xarxes de les cures (Puig de la Bellacasa); i el fet de redefinir l’arquitectura com una forma de cures necessària per a la supervivència i el benestar tant dels humans com dels no humans (Krasny). Reflexionar sobre les cures ens prevé no només sobre la importància ètica de les pràctiques quotidianes al llarg d’una sèrie de polítiques públiques, àmbits tècnics i científics, i reptes ambientals, sinó que ens permet expressar les coses que ens preocupen, que ens importen i que es debaten de manera inadequada fent referència als drets.

Una ètica de les cures no ignora l’impacte de l’opressió o de les relacions de poder que es consideren assumptes judicials, i ens demana que estiguem atents als danys i les conseqüències personals i relacionals de tals injustícies. Ofereix actuacions per reparar aquests danys, els quals poden derivar de desigualtats estructurals, d’exclusions i de marginació col·lectives contemporànies i històriques que inclouen factors culturals i epistèmics; i també de l’explotació d’una voluntat de cures, i de pràctiques que haurien de ser cures però que no ho són. Cal reparar els danys que afecten els humans, les relacions socials, tant els microecosistemes com els macroecosistemes, i es necessita alguna cosa més que el fet d’invocar la virtut compassiva per aconseguir-ho.

Les cures en context

L’ètica de les cures demana que prestem atenció al seu context particular abans de prendre cap responsabilitat, per actuar de manera competent i ser conscients de les conseqüències de les nostres accions. Prevé contra el fet de proposar respostes genèriques o universals. Per aquesta raó, molts dels treballs sobre l’ètica de les cures se centren en com s’aplica en circumstàncies específiques. A continuació indico aspectes en què l’ètica de les cures pot millorar i ampliar el nostre enfocament de la justícia en diferents contextos, començant amb el que sovint es coneix com la relació de cures “arquetípica”.

Si som éssers relacionals, aleshores el que Eva Kittay anomena “circumstàncies de justícia” ha d’incloure el necessari per sustentar les relacions. Per explicar-ho, pren com a punt de partida el que cal per donar suport a una mare quan el fet de tenir a càrrec un infant amb discapacitat severa implica una comprensió i un suport complexes que van més enllà del que és habitual. Kittay fa referència a les “dependències inevitables” de la condició humana que fan inadequades les teories liberals clàssiques de la justícia. Per assolir un tracte just, tant per a ella com per a la seva filla amb discapacitat cognitiva severa, cal trobar una forma de “maternitat distribuïda” que funcioni en la seva situació.

Si seguim parlant de maternitat, podem pensar en altres circumstàncies de justícia força diferents. Per exemple: què cal perquè una dona que ha estat ingressada obligatòriament a l’hospital per problemes importants de salut mental pugui continuar fent-se càrrec del seu fill? En aquestes circumstàncies, no es tracta només de drets vinculats a un tractament adequat quan la presa de decisions individual està limitada: la justícia també ens exigeix abordar els impactes relacionals d’aquestes accions. Això posa en relleu no només qüestions relacionades amb les polítiques i les pràctiques dels proveïdors de serveis de salut mental, sinó també qüestions com el disseny físic dels espais on es retenen les persones i en quin grau permeten les connexions continuades amb altres persones properes. Això té a veure tant amb el dret de proporcionar cures com de rebre-les i amb el que cal per sustentar les relacions de cures en circumstàncies difícils. Inclou també altres relacions de cures estretes, a banda de la maternitat, i posa de manifest la xarxa de responsabilitats de les cures que s'estén bastant més enllà de les que són relacions cara a cara. I la importància d’això ens inclou a tothom. Com dissenyem els entorns i fem polítiques que prioritzin la nostra capacitat de mantenir connexions amb les persones que ens importen?

En aquest sentit, tenir en consideració les cures és rellevant no només pel que fa a les relacions properes, sinó també pel que respecta al que pensem de les persones estrangeres i la resposta que els donem. Un context actual en relació amb això són les pràctiques que adopten els estats en resposta al nombre creixent de refugiats, un augment provocat en part per les conseqüències de la manca d’atenció dirigida a l’impacte injust del canvi climàtic. Estats com Austràlia i el Regne Unit han encarregat o s’han plantejat encarregar a altres estats la tramitació del procés administratiu de control dels drets per entrar al país, en un intent d’evitar les trobades cara a cara amb els estrangers perquè no s’hi generin relacions. D’aquesta manera, s’eviten les relacions de cures amb els qui podrien proporcionar ajuda i s’ignora la possibilitat de renovar les relacions amb la família en el país d’acollida. La injustícia d’aquesta situació no és només l’actitud indiferent davant la necessitat, sinó també que s’impedeix el desenvolupament de la comprensió i la solidaritat cap a unes vides que són molt diferents.

Elaboració de polítiques completes de les cures

Per acabar, proposo una reflexió sobre la importància del que he anomenat “deliberar amb cura”, com una manera de crear la democràcia de les cures que Joan Tronto considera necessària per assolir la justícia.

La democràcia deliberativa es basa en la importància de reunir diferents persones per escoltar el testimoni dels experts, fer preguntes, debatre i plantejar idees polítiques. Les pràctiques deliberatives, com ara les assemblees i els jurats ciutadans, s’han utilitzat per abordar qüestions polítiques com el comportament antisocial, la planificació ambiental i l’atenció sanitària. Si considerem la magnitud de les cures aplicades al procés de deliberació, podem començar a percebre com pot ser la seva política, i això va molt més enllà del fet de promoure la compassió com a objectiu polític. És necessari parar atenció a quins són els temes de debat i entendre què ajudarà a la gent a participar-hi d’una manera constructiva i solidària; és necessari que aquells que organitzen actes deliberatius es responsabilitzin del procés, que el planifiquin i el facilitin de manera competent perquè les persones que parlen de maneres diferents i que tenen diferents tipus d’experiència hi puguin contribuir bé; i és necessari que siguem conscients de com respon la gent a la participació i què esperen de la seva implicació. Tenir en compte tots aquest aspectes pot generar la solidaritat d’aquelles persones que potser no hi estan d’acord però que desenvolupen més comprensió sobre per què els altres pensen d’una manera concreta.

Les persones tenen tant dret a donar com a rebre atenció, però la justícia social requereix molt més que promoure els drets a les cures.

Referències bibliogràfiques

Barnes, M., Caring and Social Justice. Macmillan Education UK, 2005.
Barnes, M., Care in Everyday Life. An Ethic of Care in Practice. Policy Press, 2012.
Gilligan, C., In a Different Voice. Harvard University Press, 1993.
Kittay, E. F., Love’s Labor. Routledge, 1999.
Krasny, E. i Fitz, A. (ed.)., Critical Care. Architecture and Urbanism for a Broken Planet. MIT Press, 2019.
Puig de la Bellacasa, M., Matters of Care. University of Minnesota Press, 2017.
Robinson, F., Globalizing Care. Westview Press, 1999.
Tronto, J. C., Moral Boundaries. Routledge, 1993.
Tronto, J. C., Caring Democracy. New York University Press, 2013.