Barcelona Metropolis

Queden lluny els anys en què hi havia asils que acollien persones necessitades, amb un marcat accent assistencial i estigmatitzats per aquesta raó. El gran canvi es va produir durant la dècada dels vuitanta del segle passat, quan es va acceptar que les persones grans (i no tan sols les desemparades) tenien dret a ser assistides. Entitats locals i comunitats autònomes van començar a construir centres residencials, encara que de forma molt limitada, cosa que va propiciar l’expansió de les empreses privades. A la ciutat de Barcelona l’any 1966 només hi havia 18 residències i cap d’elles era privada mercantil: 4 eren públiques i 14 eren sense ànim de lucre, la majoria d’ordes religiosos.[1] L’any 2019 el nombre de residències ascendia a 241, amb un fort predomini de les privades mercantils (78,4%), que es correspon amb una presència escassa d’empreses sense ànim de lucre (11,2%) i de titularitat pública (10,4%).[2] Si hi afegim que bona part de les residències públiques han externalitzat la gestió, llavors podem dir que el sector privat mercantil controla el 90% de les places residencials a la ciutat, bona part de les quals són pagades amb diners públics mitjançant la concertació de places.

L’aprovació de la Llei de dependència l’any 2006 va suposar un canvi important respecte a la situació prèvia. Fins llavors predominaven les “llars residències”, com s’anomenen a Catalunya, on, juntament amb persones que requerien atenció, n’hi havia moltes d’actives que les acompanyaven o que no volien viure soles. Es van multiplicar les residències assistides, i l’increment de la inversió pública va atraure grans empreses i fons d’inversió. També va canviar el perfil de les persones residents, ja que les places públiques que concerta l’Administració són per atendre persones amb el grau 2 o 3 de dependència. Com a resultat, les persones que actualment viuen en una residència tenen una edat molt avançada, ja que el 80,4% té més de 80 anys, i la immensa majoria (un 80% també) són dones.[3]

Un negoci molt lucratiu

Les residències han passat a convertir-se en un negoci que pot ser molt lucratiu. És ben explícita, en relació amb això, la crida que fa el grup Vitalitas al seu web per captar inversors: “Llámenos y le asesoraremos sobre lo rentable que puede resultar invertir en un negocio que, con el aumento de la esperanza de vida, está creciendo, al tiempo que se hace más solido.” Mentre que als anys noranta del segle xx van créixer les grans empreses provinents del sector sanitari, actualment el protagonisme el tenen les empreses multinacionals dedicades a activitats molt diverses. És cert que el sector privat és molt heterogeni, però la tendència és que es van imposant les grans empreses. Crida l’atenció, en tot cas, la irrupció de fons d’inversió en el sector, que no tenen precisament un ànim caritatiu. “La nostra estratègia és fer créixer les nostres activitats especialitzades per oferir un valor accionarial major”: així defineix la seva activitat el fons d’inversió Intermediate Capital Group, on s’inclou l’empresa DomusVi, que controla milers de places a Espanya i a Catalunya. I és ben significatiu que aquests grups hagin començat a entrar també en els serveis d’atenció domiciliària, on es preveu un fort increment en recursos. Aquest fenomen no és exclusiu d’Espanya, però sí que és específic d’aquest país, ja que com que fa uns anys es va impulsar l’adquisició de l’habitatge, hi ha molta gent gran que té el seu domicili en propietat, cosa que permet disposar d’aquest patrimoni per sufragar els costos de la dependència. No és estrany que els fons d’inversió vegin en les residències i en els serveis d’atenció domiciliària una oportunitat de negoci o, més ben dit, de lucre. És ben significatiu també que no passi el mateix amb les residències per a persones amb discapacitat, on no hi ha les condicions estructurals de fer guanys importants. En el cas de Barcelona, per exemple, hi ha 20 residències per a persones amb discapacitat i 7 són públiques. Totes les empreses que les gestionen, 13 de privades i 5 del sector públic, són sense ànim de lucre.

Fins a quin punt aquesta presència del sector privat clarament lucratiu incideix en la qualitat dels serveis? La directora d’una residència ens ho deia molt gràficament: “Els salaris ho pateixen: es desplomen.” I podem afegir que no es contracta el personal necessari per donar un bon servei i que se’n ressent l’alimentació o se’n ressenten els materials d’ús quotidià. Hem comprovat que en algunes residències l’atenció a les persones grans es fa a l’estil del treball en cadena. “És com una fàbrica”, “Tractem les persones com a manufactures”, són expressions de treballadores que es queixen de la falta de temps per cuidar de forma adequada. Les residències tenen actualment un caràcter fortament institucionalitzador, d’acord amb el qual la persona s’ha d’adaptar a la normativa i als ritmes marcats al centre. La pandèmia ha exacerbat els mecanismes d’exclusió social que han patit les persones grans pel fet de viure en un centre residencial.

La crisi sanitària ha revelat la necessitat urgent de revisar en profunditat el model d’atenció a la dependència, que s’ha mostrat insatisfactori i amb greus mancances. El model residencial i d’atenció domiciliària actual està pensat des de les necessitats de la gestió i l’organització de les empreses prestadores de serveis i poc centrat en la persona. Envellir no ha de significar perdre la capacitat de decidir sobre la nostra vida. Preguntem-nos com ens agradaria envellir i potser trobarem les claus per construir un nou model d’atenció. Això ens interpel·la, a més, sobre el valor que donem a la gent gran a la nostra societat.

Els dos grans eixos de transformació són reforçar l’atenció domiciliària i reduir la institucionalització. Això requereix un canvi cultural, innovar i apostar per un model d’atenció que garanteixi un envelliment digne. Ser cuidat és un dret i no un caprici, i s’ha de garantir des del sistema públicocomunitari. Tirar endavant aquestes propostes depèn de decisió política i de compromís social. I ara és el moment d’impulsar aquests canvis.