Barcelona Metropolis

Jordi Camps Linnell
Periodista cultural i crític de cinema, sèries i televisió a El Punt Avui

Els crítics patim els problemes del periodisme actual en general. Als mitjans escrits, fem front a un nou tipus de lector imbuït de nous referents i procliu a informar-se a través de mitjans no tan tradicionals. A banda d’això, que es combat obrint horitzons, exercim la nostra tasca com sempre, tenint clar que el nostre paper essencial és prescriure i opinar, més enllà de la funció que fem com a periodistes culturals, que és la d’informar i difondre.

Encara som una peça fonamental de l’engranatge cultural, i hem de ser conscients del cert poder que tenim de mediació, perquè podem influir en el fet que algú deixi (o no) de mirar un programa o una sèrie (diria que molt més), com altres crítics d’altres àmbits fan davant una obra teatral, una exposició, un espectacle, una pel·lícula o un llibre. La crítica continua sent, a parer meu, un pont o intermediari entre l’obra i els espectadors. En el nostre cas, tenim una absoluta llibertat d’opinió, gens condicionada per la direcció. El que més ens pot condicionar és la pressa (aquest mal que tant ens afecta actualment) per haver de publicar l’endemà d’una emissió i que, a vegades, es resol amb un article més formal per sortir del pas. No sol ser l’habitual, i menys ara que tenim un dia concret de la setmana per publicar les crítiques. El fet d’escriure en un diari i no pas en un blog sí que és cert que t’autoimposa una certa correcció política i lingüística, més que no pas si ho fessis en altres mitjans, com ara les xarxes socials.

Magí Camps
Periodista cultural de La Vanguardia

Han passat moltes coses des que l’any 1987 Josep Maria Flotats i Joan de Sagarra van protagonitzar una sucosa polèmica arran del desacord de l’actor i director amb la crítica que havia realitzat el crític. Llavors, la crítica cultural tenia un abast ampli, amb prou influència per tombar un llibre, una obra o un concert, si es trobava que eren dolents. El públic tenia poques fonts d’informació, però eren considerades selectes, amb uns quants noms de referència.

Avui les veus s’han multiplicat, els crítics professionals es barregen amb els no professionals sense que el receptor en pugui fer gaire distinció, i entremig els fans i els enemics distorsionen encara més les opinions. Però la crítica professional sí que continua sent una bona aportació si els suggeriments i els apunts enriquidors que fa poden millorar una feina artística, teatral, literària o musical, encara que no vagi més enllà de l’àmbit professional.

Per a això, és clar, cal que l’equip artístic sigui prou llest per parar l’orella i sospesar el que li estan dient. La prova que continua tenint vigència la vam tenir l’any passat, arran de l’estrena del musical The Producers, de Mel Brooks. Per no haver de sentir cap discrepància, el dia de l’estrena Àngel Llàcer va retirar les invitacions de cortesia a la crítica. Fer aportacions constructives perquè qui vulgui escoltar i millorar ho faci és el valor que una bona crítica, encara avui, pot aportar. I si és així, vol dir que continua fent bona feina.

Carme Canet
Directora de l’Entre caixes d’iCat i redactora de Catalunya Ràdio

La crítica requereix una profunditat, un coneixement i un temps que avui els mitjans de comunicació no estan disposats a pagar. No és prioritari destinar recursos a la cultura, si no és amb finalitats comercials, si no se’n treu un rendiment econòmic o una visibilitat a les xarxes.

De fet, les xarxes han matat la crítica especialitzada, han donat veu als influencers, als aficionats al teatre o a qualsevol ciutadà. Hi ha veus, però, també a les xarxes, que parlen des del coneixement. La crítica té molts i nous formats. Hi ha canvis importants en què es diu, com, quan o en quin mitjà comunicatiu. La crítica d’arts escèniques s’ha transformat en opinions, comentaris, cròniques i poca crítica.

La immediatesa per saber l’opinió dels crítics l’endemà d’una estrena s’ha transformat en tuits, tiktoks, vídeos promocionals… A la ràdio, l’espai és escàs i poc aprofundit. Algunes emissores locals ofereixen programes d’arts escèniques, però a escala nacional tot és més generalista, i el contingut especialitzat és limitat i parcial.

Massa sovint es parla dels mateixos “famosos”, del mateix tipus de teatre, i poc de circ, poc de familiar, poc de dansa, poc de performance o experimental, poc dels joves. Pocs minuts i pocs professionals especialitzats.

La majoria de crítics i recomanadors informem, expliquem què hem vist, i ja està. Les crítiques documentades, que són història de les arts escèniques, o no les tenim o són escasses. No transcendirà la nostra feina, no deixarà empremta del que es fa, de com es rep o de com evoluciona el sector. Tot es fa massa ràpid i sense recursos. Realment, fa falta la voluntat de fer-ho.

Belén Parra
Periodista de gastronomia i viatges

La nostra crítica gastronòmica és molt lluny de la que signaven referents com Néstor Luján, Xavier Domingo o Manuel Vázquez Montalbán. Només dos o tres professionals barcelonins exerceixen una mirada crítica sobre el que tasten o se’ls ofereix en un restaurant. Predomina el cronista gastronòmic i no el crític, però el sector està en constant moviment quant a novetats, obertures d’establiments i llistats o guies de restaurants. Amb tot, la divulgació no es fa amb un esperit crític. No crec que el motiu sigui la manca de lectors. Certament, la crítica gastronòmica interessa més als professionals del sector que al client.

El lector busca recomanacions i no té tant d’interès en la subjectivitat de la crítica gastronòmica o en el protagonisme que tants cops s’atorga a qui la defensa. La majoria de mitjans de comunicació aposten per aquesta mena de continguts, però no tant per la crítica. No és gens habitual que un mitjà (man)tingui un crític gastronòmic com a col·laborador fix. Costa molt llegir una crítica negativa, un relat d’una experiència dolenta o un article sobre un lloc poc recomanable. Gairebé no n’hi ha. Els crítics tendeixen a positivitzar les experiències, pel vincle que de vegades existeix o s’estableix amb els autors de la cuina que tasten. Els professionals són molt sensibles a la crítica i la gran majoria tenen la pell molt fina. També hi incideix, en la manca de crítica gastronòmica, el fet que no estigui ben remunerada.

Jaume Radigales
Professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical

La crítica musical a casa nostra dista de ser professional. Ningú no viu exclusivament de les seves crítiques a diaris, revistes, ràdio o televisió, i això fa que la impostura i l’intrusisme s’escolin de vegades en alguns d’aquests mitjans de comunicació. Fins i tot passa en alguns rotatius, que tenen com a crítics perfectes analfabets musicals.

Tot i que hi ha més pa que formatge en aquesta idea, els crítics de la generació precedent tenien molt més predicament que no pas ara, però no sé si majoritàriament podien “enfonsar” un espectacle o un artista amb les seves plomes esmolades. La crítica gaudia d’un espai molt més ampli que no pas ara. Diaris i revistes li donaven el mateix lloc reservat, per exemple, a un article de fons o d’opinió. De fet, una crítica no és un article d’opinió, amb elements descriptius, valoratius i argumentatius?

Actualment, la crítica amb prou feines és una acta notarial sense possibilitat de dir gaire i, encara menys, d’argumentar-ho. L’era postanalògica ha posat a l’abast espais il·limitats en forma de blogs o pòdcasts, a més de revistes i diaris digitals. Això obre la porta a un element qüestionable: la impostura i l’analfabetisme ja esmentats. Qualsevol amb un teclat i una pantalla pot penjar les barbaritats que vulgui i, en funció del major o menor nombre de “seguidors” que es tinguin, se li dona valor de dogma de fe. Són mals temps per a la lírica.

Manuel Pérez i Muñoz
Director d’Entreacte i crític de teatre d’El Periódico

El setembre passat, la crítica teatral es va veure arraconada en una polèmica estèril. El director Àngel Llàcer va tractar d'impedir que el col·lectiu professional pogués cobrir The Producers. L’escàndol va ser tractat amb gran frivolitat per alguns mitjans i per una part de la professió (el Col·legi de Periodistes va callar). Això demostra que hi ha un desconeixement de la tasca dels crítics, la qual cosa és el símptoma d’una malaltia sistèmica.

El periodisme cultural ha estat el gènere menys valorat en redaccions de tota mena. Va més enllà de la crisi dels mitjans tradicionals, reflectida en la manca d'espai per a la cultura, l’autèntic bastó a la roda de la pràctica del crític teatral, i d’una precarietat en detriment de la qualitat. Qualsevol disciplina humanística va a la baixa i la cultura en el periodisme no n’és excepció. No hi ha falta de llibertat, sinó d’espai.

Una tendència perillosa assimila el periodisme cultural al màrqueting. Es fan moltes peces de prèvia per ajudar a la promoció, però l’opinió crítica molesta certs poders perquè dialoga i contextualitza. En canvi, aquest és el seu paper, al marge de termes com formar o educar, que tenen unes connotacions paternalistes.

Dins la lògica liberal capitalista, el crític toca els nassos perquè analitza la intenció dels discursos, reflexiona el marc en perspectiva i no agrada perquè algunes veritats són antisistema. No tot s’hi val per vendre una entrada o quan s’ordeix un discurs sobre un escenari. La crítica té encara més sentit que mai avui per evitar que la noció de cultura dels mitjans acabi també mercantilitzada, dissolta en la dictadura de la monetització.

Ramon Besa
Cronista esportiu d’El País

Des de sempre s’ha tendit a qualificar el relat esportiu d’esbiaixat. No hi havia llicència per desmarcar-se de les regles de joc periodístiques, però s’admetia una militància mal vista en altres àrees, com ara la política.

Avui es parla de la “futbolització” de la política quan la informació esportiva pot ser substituïda per la premsa de club. Hi ha un discurs radicalitzat i a vegades banalitzat, on sovint es competeix per veure qui és més hooligan o més divertit. Interessa el conflicte, manen l’opinió i el directe, i no és fàcil trobar lloc per als gèneres interpretatius i la crítica. Ha canviat el model de consum, de producció i de negoci. A l’augment de la comunicació corporativa i al missatge d’adhesió o d’oposició, condicionat per contractes de patrocini o d’intercanvi publicitari, s’hi afegeix la desinversió dels mitjans, per estalviar diners, per deixar d’anar als llocs i per formar professionals amb una mirada pròpia. Està de moda dir que el futbol es veu millor per la televisió. L’associació mitjà-crític, aquella complicitat entre la capçalera i l’obra del periodista, producte de l’aprenentatge i el coneixement —encara que pugui ser sectari—, s’ha afluixat o s’ha desqualificat per considerar-la contaminada des de les xarxes socials, on els interlocutors s’atribueixen els mateixos mèrits i drets que els periodistes. Les audiències condicionen, es demana rapidesa i simplicitat, tanta que n’hi ha que entenen que la paraula crítica és negativa i no saben que la clau de volta del periodisme és mirar de prop i narrar de lluny, com diu Leila Guerriero.

Bernat Reher
Impulsor del pòdcast Mentrimentres

En el meu cas, el període de reflexió que va provocar la pandèmia em va portar, a mi i a un grup d’amics, a la creació d’un pòdcast literari. A inicis de l’any 2020, això era una idea estranya. Ara ja ho considerem ben normal. Un dels aspectes que ens alarmava era la poca profunditat crítica a l’hora de tractar certs aspectes per part dels mitjans de comunicació tradicionals.

Ens havíem trobat amb simples resums, banalitats simplificadores en ressenyes de noves traduccions de Franz Kafka, Djuna Barnes o autors catalans com Santiago Rusiñol o Víctor Català. Amb el format del pòdcast hem defensat un exercici crític que es fonamenta en la descripció. En l’anàlisi dels detalls.

Molt ràpidament hem fugit de formulacions genèriques com poden ser: “És un llibre fluix en relació amb la trajectòria de l’autor”, o bé “És un llibre que no deixarà indiferent a ningú”. Hem defugit qualsevol judici estètic i hem prioritzat les preguntes. I hem considerat que l’espectador és prou intel·ligent per saber destriar el gra de la palla. En alguns casos, ha estat molt senzill afinar les preguntes per detectar que l’edició d’un llibre era poc curada, hi mancava un procés de reflexió profund o, per contra, era fruit d’una investigació prèvia molt rica i molt justificada.

Els llibres desposseïts de les intencions i dels contextos, així com de les poètiques, no són res. I moltes vegades hem confós la crítica amb la confrontació estricta d’idees.

Alejandra Palés
Redactora de Mèdia de l’Ara

En un moment en què les noves generacions (i les no tan noves) s’informen a través d’internet i les xarxes socials, sembla que la crítica cultural hagi desaparegut, però és totalment el contrari. En el cas de la televisió, i sobretot de les sèries, la crítica existeix i continua sent més necessària que mai, precisament pel boom de consum audiovisual que ha suposat l’aparició de les plataformes digitals.

L’opinió que pugui tenir un expert sobre una sèrie continua important a molta gent, i els que ens dediquem a aquesta qüestió ho sabem de primera mà. Les sèries s’han convertit en un tema de conversa habitual en els grups d’amics i entre les famílies i, en tractar-se d’una qüestió tan popular, molts lectors o oients senten la necessitat d’interaccionar amb les persones que consideren els seus prescriptors de ficcions.

Les xarxes socials ho posen fàcil: és molt freqüent rebre missatges de seguidors que pregunten sobre una sèrie o simplement agraeixen una recomanació. Tot i que es fa molt bona crítica de sèries, sí que és cert que la conversa sobre les ficcions televisives s’ha empeltat de la polarització quasi omnipresent del moment actual. Això es tradueix en el fet que, cada dos per tres, tenim la millor sèrie de la història o la producció més abominable mai vista.

S’ha perdut el terme mitjà i, precisament per això, cal recórrer a aquelles persones que valoren les sèries utilitzant arguments de pes i esquivant el fervor o l’enuig, que són més propis de fans que no pas de professionals. Són les mateixes persones que no canviaran d’opinió perquè una plataforma els hagi enviat una capsa de galetes de Los Bridgerton.