Barcelona Metropolis

Una fotografia de Luis García-Berlanga a la desapareguda Bodega Bohemia ens dona la benvinguda a l’exposició Interior Berlanga. Cinema, vida i humor, que es pot veure al CaixaForum Barcelona fins al 20 d’abril del 2025. Un recorregut en pla seqüència que vol oferir, en paraules dels seus comissaris, Sol Carnicero i Bernardo Sánchez Salas, una nova mirada, més íntima i reflexiva. La vida i obra del director de Bienvenido, Mr. Marshall (1953), figura clau del cinema espanyol, es mostra a través de centenars de peces rescatades del seu immens arxiu personal.

“El meu pare tenia Diògenes”, explica José Luis García-Berlanga a propòsit de l’afició del seu progenitor, Luis García-Berlanga, per guardar i organitzar, ja des de ben petit, tota mena d’objectes i documents, fins al punt que ell i els seus germans van heretar un arxiu amb més de 27.000 peces. Desbordats per aquesta quantitat ingent de material, fa cinc anys José Luis va escriure a la bústia de suggeriments de la Fundació “la Caixa” per demanar ajuda. Així comença el laboriós procés de catalogació i preservació digital del patrimoni llegat per un dels cineastes més importants de la història del cinema espanyol. L'exposició Interior Berlanga. Cinema, vida i humor culmina aquesta tasca amb una mostra molt ben escollida de 300 peces. Il·lustren facetes menys conegudes de la seva vida i obra per acabar revelant-nos una cara més íntima i reflexiva de Berlanga, que l’allunya d’aquella imatge d’“anarcofallero” que a ell mateix li agradava conrear en públic.

La primera parada de l’exposició, “Gabinet. Refugi, habitatge i família”, aplega els objectes més personals de Luis García-Berlanga. Hi trobem, per exemple, una llista on apuntava els films que anava veient, que ens permet comprovar la seva devoció pel cinema francès i alemany d'abans de la Segona Guerra Mundial, sobretot per directors com René Clair, amb qui va mantenir una relació epistolar. Un muntatge confeccionat per a la mostra, La barraca del cine, recopila escenes d’algunes d’aquestes pel·lícules, des de Zero en conducta (1933), de Jean Vigo, fins a títols més oblidats però que per a ell van suposar tota una revelació, com el Don Quichotte (1933) de G. W. Pabst.

També podem admirar algunes de les joguines òptiques que atresorava, com un patheorama o un ombro-cinéma d’ombres xineses amb l’efígie de Charles Chaplin, un director a qui Berlanga va arribar a enviar un guió amb la proposta que el protagonitzés. Chaplin, com es pot veure a la carta de resposta, va refusar l’oferiment amb l’argument que només intervenia en els films que ell mateix escrivia. El valencià va mantenir contacte amb altres membres de la família Chaplin, de la qual es mostra el recull de felicitacions nadalenques, entre les quals una de dibuixada per Oona Castilla Chaplin, filla de Geraldine i neta de Charles.

La Guerra Civil i l’obra de Berlanga

La sala “Episodis nacionals” s’endinsa en la relació del director amb la història d’Espanya i en com aquesta esdevé un eix central de la seva filmografia. Podem llegir-hi un mecanoscrit del 19 d’abril del 1939 en què, amb 18 anys, Berlanga plasma l’impacte que la Guerra Civil va tenir en una família benestant com la seva. Segons la comissària, Sol Carnicero, el pes del conflicte bèl·lic marca l’obra de Berlanga, que converteix part de la seva filmografia en un crit d’alerta perquè no es repeteixi un fet similar, una preocupació que es faria palesa en la intenció de tirar endavant La vaquilla (1985) ja des de l’any 1948.

Però la censura no va deixar de posar-li entrebancs. També quan va voler convertir en pel·lícules altres episodis de la història d’Espanya, com el de la bomba de Palomares, en un dels deu guions que no va arribar a rodar i als quals podem donar una ullada. Més coneguda és la participació del cineasta a la División Azul, experiència de dos anys de la qual va guardar diversos records que es poden descobrir a l’exposició, des de tabac i capses de llumins fins a les cartes a la seva família. Igualment, es recull la notificació d’El Pardo en què l’avisen que Franco es disposa a veure Esa pareja feliz (1953), el seu primer llargmetratge, que va codirigir amb Juan Antonio Bardem. Després de l’estrena d’El verdugo (1963), el dictador va arribar a titllar el cineasta de “mal espanyol”.

Berlanga es considerava “mal preparat per a aquest món del cinema”. Però les sales que recorren la seva trajectòria professional posen en evidència la seva formació en aquest camp, en l’aleshores anomenat Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas, el que esdevindria després l’Escuela Oficial de Cinematografía. I la seva participació i vincle irregular —perquè no li agradava lligar-se a cap institució o partit— amb esdeveniments com les Converses de Salamanca o la Filmoteca Española, de la qual exerciria de president. Com a tal, va rebre una carta de l’any 1981 de Josep Tarradellas, també exposada, en què l’expresident de la Generalitat oferia el fons de pel·lícules sobre la Guerra Civil que havia preservat durant el seu exili a França.