Barcelona Metropolis

Fabre és un dels periodistes que millor coneixen la seva ciutat. La seva tesi doctoral sobre la Barcelona de 1939 és esplèndida i va fer un paper determinant en la salvaguarda de la memòria del seu gremi. El seu nou llibre, que fuig de condemnes morals, torna al món periodístic de la postguerra.

D’uns anys ençà, un dels canvis més atractius de la historiografia de la cultura catalana ha estat el redescobriment de l’edat d’or del nostre periodisme. Ja siguin simposis o reedicions, antologies o exposicions, el millor periodisme escrit a la premsa catalana entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola ha entrat al cànon. Els motius d’aquesta reconsideració són múltiples: l’interès per la llengua viva que els autors van usar a cròniques i reportatges, la clarividència de les seves anàlisis polítiques o la llibertat amb la qual van contemplar la seva realitat més immediata. Però aquest món, que també corre el perill de ser idealitzat, es va esbotzar amb la victòria franquista, que el va convertir gairebé només en pols.

I a partir d’aleshores, què? Després d’un assassinat –el de Josep Maria Planes–, l’exili, la clausura de capçaleres i la imposició de la censura i un control autoritari de la professió i la informació, què? Un afusellat: Francisco Carrasco de la Rubia. Repressió, coerció i depuració. A finals de 1939 les noves plantilles dels diaris estaven formades. Aquest nou món tèrbol, estret i submís, però a la fi el nou món del periodisme local, és aquell que Jaume Fabre (Barcelona, 1948) ha reconstruït a l’interessantíssim Periodistes, malgrat tot, una obra que és fruit d’una recerca de tota una vida, prologada per l’historiador Borja de Riquer i que està salpebrada amb alguns moments de confessió autobiogràfica del mateix autor.

Veterà professional de la premsa, Fabre és un dels periodistes que millor coneixen la seva ciutat. Va ser coautor amb el seu germà gran –Josep Maria Huertas Claveria– de la monografia clàssica sobre els barris, la seva tesi doctoral sobre la Barcelona de 1939 és esplèndida i va fer un paper determinant en la salvaguarda de la memòria del seu gremi (a través de la direcció de la revista Capçalera i sobretot amb l’estudi de 1996 Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys 40). El seu nou llibre, que fuig de condemnes morals (“no és fàcil jutjar les conductes humanes ni les seves conseqüències fora del context del moment en què les van adoptar”), torna al món periodístic de la postguerra.