Barcelona Metropolis

Mara Dierssen és neurobiòloga i una de les grans divulgadores científiques del país. Estudia el cervell humà, i, més concretament, l’aprenentatge, la memòria i què succeeix quan algunes d’aquestes capacitats cognitives estan afectades per una discapacitat intel·lectual. Gran part de la seva feina la dedica a comprendre les bases genètiques de la síndrome de Down, i les seves troballes en aquest camp han permès a aquestes persones millorar el seu rendiment cognitiu i poden contribuir a investigar malalties com la d’Alzheimer. Fora del laboratori és la cantant del grup de rock From Lost to The River, amb el qual recapta diners per a la recerca i per a algunes causes socials, com l’ajuda als refugiats. El seu despatx és ple de pòsters amb reivindicacions, des de proclames feministes fins a d’altres a favor de la investigació amb animals.

Des del punt de vista científic, la recerca en animals ha estat crucial per trobar tractaments per a moltíssimes malalties. Des del càncer fins a la malaltia de Parkinson, passant per les malalties neurològiques. Els animals són imprescindibles per ajudar-nos a comprendre determinades dolències i trobar teràpies. Malauradament, els models cel·lulars no ens serveixen per comprovar la toxicitat d’un tractament, perquè no permeten veure si el fàrmac causarà cap dany, a escala sistèmica, en tot l’organisme. Per això, primer cal dur a terme la investigació animal, en la qual hi ha una regulació ètica molt estricta, diria que brutal. Un comitè ètic i un altre de benestar animal analitzen les condicions de salubritat, habitabilitat i enriquiment de qualsevol recerca o pràctica que es vulgui fer amb animals. Hi ha hagut algun problema puntual, que és vergonyós i lamentable, però, quan succeeix, surt a la premsa. A mi em preocupa la manca de perspectiva: del que es fa als animals en el sector de l’alimentació no se’n parla i em sembla molt pitjor. Respecto qualsevol posició, però actualment no disposem d’una alternativa a la investigació en animals. Seguim sense tenir models que ens permetin assegurar que si s’assaja directament un fàrmac en una persona no li produirem un mal i un patiment irreversibles.

Hi ha hagut algun problema puntual, que és vergonyós i lamentable, però quan succeeix, surt a la premsa. A mi el que em preocupa és la manca de perspectiva: del que es fa als animals en el sector de l’alimentació no se’n parla i em sembla molt pitjor. Respecto qualsevol posició, però considero que actualment no disposem d’una alternativa a la investigació en animals. Seguim sense tenir models que ens permetin assegurar que si s’assaja directament un fàrmac en una persona no li produirem un mal i un patiment irreversibles.

Sí, perquè la ciència, i la societat en general, no es pot permetre que la meitat de la població no participi plenament en una activitat tan important com és l’obtenció i l’ús de coneixement. No té sentit que perdem una part molt important del talent femení. I això, per desgràcia, passa tant quan parlem de segregació horitzontal com vertical. D’una banda, seguim tenint carreres en les quals pràcticament no hi ha dones i d’altres en les quals només hi ha noies. D’altra banda, les dones tenim moltíssims més problemes a l’hora de progressar en la nostra carrera científica. Encara es considera que som menys capaces, que dedicarem menys temps a investigar perquè tenim obligacions familiars... Com si les obligacions familiars fossin només de les dones! Ens trobem en una situació en la qual hem de produir el doble perquè se’ns consideri igual.

En general, les dones som pitjors a l’hora de negociar una posició d’ascens, rebem menys fons d’investigació, tenim cartes de recomanació més pobres, se’ns interromp més en les entrevistes, se’ns deixa parlar menys i se’ns posa molt més en dubte. Per tots aquests motius ens resulta més difícil arribar a qualsevol posició de poder. Les posicions de lideratge, les ocupen predominantment homes. Quantes directores de centres de recerca hi ha a Catalunya? Quantes rectores d’universitat? Quantes directores d’hospital? Fins i tot en infermeria, on la majoria de professionals són dones, els líders són ells. No pot ser. I els reconeixements? A Espanya només el 18% dels premis els reben dones, i són premis amb una dotació econòmica inferior.

Em sembla fonamental establir determinats factors de correcció, sobretot en les avaluacions per a posicions científiques i per a l’obtenció de fons econòmics. Això no es canvia dient: “Com que has tingut tres baixes maternals, t’amplio el període en què pots demanar aquesta beca”. És un avenç, però espero que també ho facin per als homes, perquè voldrà dir que ells també agafen baixes paternals. A més, cal tenir en compte que la baixa maternal també redueix la productivitat científica. Per tant, s’hauria de donar menys pes al nombre de publicacions o bé al seu impacte. O al fet que siguis l’última autora de l’article, perquè les dones negociem pitjor. Per què no donem un pes relatiu a aquestes coses? Els panells d’avaluació han de ser conscients del biaix en la contractació. Si saben que existeix aquest biaix, segur que després seran més curosos en el moment d’avaluar.

Sempre explico que el cervell humà té 86.000 milions de neurones, però en l’ésser humà tipus, que és un home de 50 anys i 70 quilos de pes. A les dones no ens compten les neurones. Després faig l’acudit i dic que és perquè en tenim més. Més enllà d’aquesta broma, no hi ha raons neurobiològiques per a la discriminació. El cervell és un continu, no hi ha diferències entre un cervell masculí i un de femení. Això no va per pes ni per mida. Però en neurociència hi ha tants biaixos... I això planteja un problema per al metaconeixement: el cervell, amb tots els seus biaixos, pot ser objectiu quan s’estudia a ell mateix?

Estudiar una cèl·lula està molt bé, però no dona una idea del sistema, del que finalment és l’estructura biològica responsable de l’aprenentatge, la memòria... Això no es troba en una cèl·lula, sinó en el circuit. És molt important entendre com estan connectades les cèl·lules; quina és la topologia d’aquestes connexions; com és l’organització anatòmica i funcional d’aquests circuits, i quines són les alteracions que es produeixen en persones amb discapacitat intel·lectual o altres trastorns cognitius. També tenim interès a entendre quines són les cèl·lules responsables de cada record.

Abans analitzàvem tota l’estructura de l’hipocamp, una regió cerebral que té a veure amb l’adquisició de nous records, per estudiar la memòria i l’aprenentatge. El cervell reconeix la informació nova i la trasllada a una memòria, en funció de la rellevància biològica. Abans ho estudiàvem com si això fos quelcom que succeís en tot l’hipocamp. Ara estudiem les cèl·lules d’engrama [les que codifiquen detalls del record i que es troben a l’hipocamp i en altres parts del cervell] per identificar quines d’elles s’activen d’una manera especial quan aprenem alguna cosa. Què passa amb aquestes cèl·lules? Per què tenen la capacitat de guardar aquest record? No ho sabem ben bé, però sabem que si manipulo només aquestes cèl·lules —i poden ser entre deu i quinze cèl·lules, en funció de la regió cerebral—, puc esborrar o implantar un record fals, simplement activant o inactivant-les amb tècniques denominades quimiogenètiques o optogenètiques. Aquestes tècniques permeten la reactivació cel·lular mitjançant la llum o un fàrmac que actua sobre uns receptors genèticament modificats, els receptors de disseny, i tot plegat ens obre unes possibilitats impressionants. Estem estudiant com és l’activació d’aquestes cèl·lules d’engrama en models animals de síndrome de Down, perquè ens pot obrir noves portes.

Estem en un projecte europeu en el qual comparem pacients amb depressió, alguns dels quals són resistents al tractament i altres responen bé a la teràpia. Tenim una anàlisi multiòmica, que podem agrupar amb dades clíniques i de neuroimatge, gràcies a l’ajut del grup de Ferran Sanz [director del Programa d’Investigació en Informàtica Biomèdica de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i la Universitat Pompeu Fabra]. Esperem que aquesta investigació pugui ajudar-nos a construir un model computacional de la resistència al tractament de la depressió per saber, des del començament i mitjançant marcadors perifèrics, si un pacient podrà respondre o no a la teràpia. Aconseguir només això ja seria una ajuda impressionant, perquè molts d’aquests pacients pateixen símptomes de la depressió durant períodes prolongats de temps perquè no trobem el tractament que els pot fer efecte.

Des del meu punt de vista, la síndrome de Down és superinteressant. És la discapacitat intel·lectual d’origen genètic més freqüent: afecta més de sis milions de persones al món. En segon lloc, la prevalença no ha minvat. Encara que hi ha més interrupcions voluntàries de l’embaràs en molts països, també hi ha molta més gent que vol seguir amb l’embaràs. També hi ha més mares a edats més avançades, i això fa que la síndrome de Down sigui més freqüent. I en tercer lloc, l’esperança de vida ha augmentat molt significativament. Per tot plegat, la síndrome de Down segueix sent un problema de salut molt important.

El Down és un repte científic, perquè tenim tot un cromosoma [el cromosoma 21] en tres còpies. Això vol dir que tenim una desregulació genòmica transcripcional. Les proteïnes que es produeixen en excés són més de 300. Això és el que durant molts anys va fer pensar que no s’hi podia fer res. Però nosaltres opinem tot el contrari: creiem que és un repte abordable. I la prova és que cada cop hi ha més investigadors que es dediquen a la síndrome de Down. A més, té altres aspectes molt interessants, com el fet que les persones amb síndrome de Down tenen un risc més gran de patir algunes malalties, però, alhora, estan més protegides davant d’altres com els tumors sòlids o la hipertensió. Això vol dir que al cromosoma 21 tenim algun factor de protecció.

El 90% de les persones de més de 60 anys amb síndrome de Down desenvolupen alguna demència, que sol ser més severa i apareix més aviat. En particular, la síndrome de Down està relacionada amb la malaltia d’Alzheimer. Aquestes persones tenen una trisomia [tres còpies d’un mateix cromosoma] de determinats factors, com la proteïna que produeix amiloide, que es troba en excés durant tota la seva vida. Per tant, el 100% de les persones amb síndrome de Down mostren signes neuropatològics de la malaltia d’Alzheimer. Entendre els factors que porten a desenvolupar una demència en les persones amb síndrome de Down no tan sols pot ajudar aquestes persones, sinó que hi ha components comuns amb l’Alzheimer que veiem en la població general, en els casos esporàdics, o fins i tot en alguns dels casos genètics. A més de contribuir a un envelliment millor de la població, els nostres resultats també estan ajudant a comprendre millor la malaltia d’Alzheimer.

Va ser molt bonic com va sorgir una investigació en xarxa a l’inici de la pandèmia. En aquell moment acabava de deixar la presidència de la Trisomy 21 Research Society (T21RS) i les famílies m’havien traslladat la seva inquietud per la possible major sensibilitat o fragilitat de les persones amb síndrome de Down davant la covid-19. Vaig traslladar aquesta demanda al comitè executiu de la T21RS, al qual li va semblar un tema molt important. Vaig parlar amb Agustín Matías, director gerent de Down España, i em va informar que s’havien començat a fer treballs similars a Madrid, Santander, Barcelona... Vam fer una reunió conjunta per acordar una mateixa enquesta per aconseguir molts més casos per a l’estudi. Vam elevar la proposta al comitè executiu, que es va traslladar gairebé a tot el món. Tenim casos al Brasil, l’Índia, Europa, els Estats Units, el Canadà, l’Àfrica...

Hi ha diversos factors genètics que fan que les persones amb síndrome de Down siguin més fràgils a la covid-19. D’una banda, les persones Down tenen tres còpies de la proteïna que s’encarrega de permetre que el virus entri a la cèl·lula, amb la qual cosa el virus té més portes d’entrada a l’organisme. Pel que fa als símptomes, les persones amb síndrome de Down tenen alteracions immunològiques que fan que tota la tempesta de citocines que provoca la covid-19 sigui més greu. Així, no només tenen més risc potencial de patir la malaltia, sinó que, a més, quan la pateixen, pot ser més severa. És un orgull pensar que hem pogut contribuir a reduir l’impacte de la covid-19 en les persones amb síndrome de Down.

D’entrada, definir la creativitat és complicat. El problema següent és com mesurar i abordar experimentalment i de manera objectiva aquesta propietat del nostre cervell. Com es pot investigar si algú és creatiu? S’ha comparat el cervell d’artistes amb el de persones més rutinàries, però aquest mètode dona una resposta parcial del que és la creativitat. Per què la creativitat artística ha de ser l’única que existeix? Els científics també són creatius i tenen idees innovadores i originals. Si volem saber quines àrees del cervell s’activen en un procés creatiu, com situem una persona en un moment creatiu? Potser aquest moment no és l’única cosa que contribueix a la creativitat: què ha passat abans d’aquell moment d’inspiració? Què cal activar perquè passi? Si en el futur poguéssim tenir sistemes per fer el que es coneix com a seguiments longitudinals de l’activitat cerebral, podríem intentar investigar la creativitat si la persona ens digués en quin moment determinat se li va acudir una idea. Les idees no se’ns acudeixen quan estem treballant molt sobre un tema sinó quan deixem de pensar-hi, mentre prens una cervesa o et dutxes.

Sabem que la capacitat d’atenció del cervell, sobretot en persones joves, no va més enllà d’uns 30 o 40 minuts. Aleshores, quin sentit té fer classes d’una hora? També sabem que el cervell és molt visual. Per això, a les classes magistrals, és important utilitzar imatges i no tan sols parlar. També sabem que al cervell li agrada que li expliquin històries. Si pots convertir una classe en una història o aprendre amb l’experiència, sortir de l’aula, fer coses… el coneixement es grava millor. Malauradament hi ha molt poca recerca en neuroeducació, tot i que, afortunadament, a la Universitat de Barcelona tenim una càtedra en neuroeducació per estudiar com es produeix el procés d’aprenentatge a l’aula i millorar-lo. Tanmateix, en ciència, el més complicat sempre és la translació, és a dir, traslladar les troballes en neurociència a la pràctica diària del mestre.

Sempre es tendeix a demonitzar les pantalles, i crec que tenen un costat positiu i un altre de negatiu. D’una banda, les noves tecnologies han democratitzat el coneixement i han fet que sigui molt més accessible per a tothom. D’altra banda, és cert que estudiar només amb pantalles influeix en la manera d’aprendre. Ara entres a Google i no et cal relacionar un concepte amb altres coses, Google ja et fa tots els suggeriments. A més, tendeixes a tenir l’atenció molt dividida: estàs mirant una cosa i, de sobte, et sona un avís, passes de pantalla… S’ha comprovat que a internet es llegeix més en diagonal, és a dir, passes menys estona en cada pàgina i llegeixes de manera més superficial. Les pantalles afecten més l’atenció i la concentració que no pas la memòria i l’aprenentatge en si. Alhora, també hi ha la importància de les experiències multisensorials que la tecnologia no ofereix. Per exemple, en llegir un llibre, el tens a la mà, l’olores, passes la pàgina i en notes el gruix. En aquest cas, l’experiència és molt més rica i t’ajuda a concentrar-te més.

El son té molt a veure amb la consolidació de la memòria. A les persones amb son fragmentat o amb problemes de son en general els costa més aprendre i retenir informació. Això és perquè a la nit l’hipocamp, una regió molt important per a la memòria, és com si fes un replay de les coses que hem après. Aquest procés de consolidació de la memòria és fonamental perquè els records es retinguin a la memòria a més llarg termini.

En primer lloc, els avenços en la comprensió del cervell són aplicables, i de fet s’intenten aplicar amb més o menys fortuna, i de manera més o menys professional, a molts camps. El camp de la presa de decisions té molt a veure amb l’economia i el màrqueting, per exemple. Els avenços en la comprensió de les malalties mentals estan contribuint a reduir l’impacte dels trastorns mentals i a millorar la qualitat de vida de les persones que els pateixen. Un de cada tres europeus patirà una malaltia d’aquest tipus al llarg de la seva vida. També s’ha millorat la rehabilitació amb tècniques de neurotecnologia, tècniques de rehabilitació mitjançant robòtica… Amb diferents sensors podem ajudar les persones que no poden parlar mitjançant la lectura de les ones cerebrals perquè es puguin comunicar.

La neurociència en aquests moments és una de les disciplines més importants en termes científics. Malauradament, se li ha donat molt poca importància des del punt de vista del finançament, sobretot a escala europea. La major part dels diners s’han utilitzat per estudiar el càncer i això ha fet que els avenços en recerca hagin estat espectaculars, però oblidem que les malalties cerebrals són molt prevalents i que a més tenen un cost econòmic, social i personal brutal. Ha arribat el moment de donar suport a les malalties mentals. Entre tots, hauríem d’alçar la veu perquè això passi.