Barcelona Metropolis

Hi ha un descrèdit envers els partits polítics per la seva incapacitat per donar respostes als interrogants del nostre temps. Són temps de gran malestar en els quals és molt fàcil suscitar el ressentiment i apel·lar a la política de les emocions, però no és veritat que les úniques emocions que es poden tenir siguin les de ràbia. La raó també és una emoció; la de la confiança i la de l’exigència, però són emocions més exigents. La confiança es construeix amb el temps. La ràbia és immediata. El que nosaltres hem fet vol temps. Som un moviment del segle xxi que no es basa en pressupostos ideològics del passat. No arrosseguem una maleta, unes arrels polítiques. Els vells partits s’han quedat en un format que busca essencialment el clientelisme, com guanyar eleccions, com accedir al poder i mantenir-s’hi, i no han entès que el món ha canviat, que la forma en què les persones ens trobem i ens relacionem és molt diferent. Els partits tradicionals han envellit, almenys a Colòmbia. No s’ha produït un relleu generacional i no veig que tinguin respostes als desafiaments dels nous temps.

Les noves formes alternatives de fer política estan subjectes a vaivens. Les estructures electorals i constitucionals estan dissenyades per als partits tradicionals, cosa que fa que dificulta en gran manera sortir-se’n a escala estatal. Potser per això són moviments que creixen des de l’àmbit local, fet que els fa més interessants. No arrenquen amb preses de posició sobre les grans qüestions socials, amb una visió macro. Nosaltres hem crescut en una ciutat, partint d’una mirada local fins a arribar a l’àmbit nacional. És una mirada molt diferent sobre la política, per la seva essència, perquè el contacte amb la gent es produeix des del barri, des del municipi. És quelcom que tenim incorporat a l’ADN, a diferència dels vells partits, que veuen el món des del poder central. Aquest és el pressupòsit amb el qual vam arrencar en una ciutat com Medellín, trencant amb la vella forma de fer política. Vam canviar el llenguatge, vam canviar la manera de relacionar-nos i vam començar per plantejar els problemes i convidar la gent a buscar i suggerir la solució. A escala nacional hem aplicat els mateixos principis, parlant de coses concretes, sobre com es construeix el territori, com es lluita contra les desigualtats, etc.

M’han dit tebi, quan el que faig és enfocar els problemes i buscar la millor manera de solucionar-los. Per exemple, volem trencar l’estructura permanent de ressentiment i odi que ha estat la norma a Colòmbia, la cultura de la violència, el fet de considerar enemic a qui no pensa com tu. Hi ha territoris en què la desaparició de la guerrilla ha suposat un canvi total, com si hagués acabat un malson etern. Paradoxalment, en alguns d’aquests territoris en el plebiscit va guanyar el no amb percentatges aclaparadors. Jo em preguntava com era possible que la gent que més podia guanyar-hi, amb la pau, fos la que més rebutjava el tractat de pau. Hi vaig anar i vaig parlar amb ells. Hi havia moltes ferides obertes. Essencialment no volien veure caminant tan tranquils pel carrer els qui els havien tingut subjugats i captius durant anys i panys; no suportaven aquesta idea. El malestar era tan gran que van votar pel no, sabent que serien els primers beneficiats pel procés de pau. Va faltar molta pedagogia. Si jo no soc capaç d’entendre que aquesta persona que va votar en contra té ràbia, no entendré mai el que passa. Haig d’acceptar que té ràbia i a partir d’aquí ens podem posar a veure com ho arreglem. És molt fàcil propiciar la violència en una societat en què la resposta sempre ha estat la violència. Jo no crec en aquests polítics que diuen: “jo faig el que la gent vol”.

Crec que és possible, i hi estem molt a prop. A Colòmbia, la ciutadania més desperta entén el canvi. La generació jove és molt diferent; és intel·ligent, diversa, molt valuosa i té el germen del que ja és irreversible: la força d’aquests moviments alternatius. Per primera vegada en unes eleccions presidencials hi va haver més vots per als candidats de fora de l’establishment tradicional que per als dels vells partits. Això no havia passat mai i és un missatge molt potent. A més, vint dies després de les eleccions es va fer una consulta sobre la corrupció, derivada d’una recollida de signatures prèvia que va realitzar Claudia López, de l’Alianza Verde, una dona molt important a la Colòmbia actual. Era una consulta totalment lliure decondicionants, perquè era aliena al calendari electoral, i per molt poc no es va assolir la participació necessària per imposar una sèrie de regles contra la corrupció política. Va ser una autèntica sorpresa comprovar la mobilització que aquest tema va provocar i va mostrar que hi ha molta gent que participa i contempla la política des d’una altra perspectiva. Hi ha una acumulació de senyals molt potents que, segons el meu parer, mostren que el canvi és irreversible.

En un moment de molta incertesa. Vam perdre la gran oportunitat per unir-nos per primera vegada al voltant d’una cosa positiva, d’un projecte comú que era construir la pau. Colòmbia estava unida contra el narcotràfic perquè tots els colombians estaven en contra del narcotràfic, i passava el mateix amb les guerrilles en termes generals. I quan estàvem a punt de disposar d’un element que ens permetria, no solament defensar-nos, sinó també construir, que és el que ens donaria l’acord de pau, no vam ser capaços de concedir-nos-ho. Quan va guanyar el no en elreferèndum de 2016, el govern de Juan Manuel Santos encara va tenir temps de fer-hi alguns ajustos; va atendre algunes de les inquietuds que generava entre els que hi van votar en contra i finalment va passar l’Acord de Pau a través del Congrés. Però els uribistes, que llavors eren a l’oposició i havien promocionat el no, van continuar criticant el procés i posant dificultats. Santos va acabar el seu mandat sense haver pogut avançar en el desenvolupament dels acords de pau i Duque, que hi està en contra, va arribar al poder. Hi ha moltes pressions en tots els sentits, però la veritat és que ens trobem en un moment confús, en una mena de llimbs.

Ha entrat en joc el tema del narcotràfic amb la qüestió dels cultius de coca i de com posar en marxa models de desenvolupament rural perquè les poblacions de les zones que ocupava la guerrilla plantin cultius substitutius. Això requereix recursos econòmics i ara com ara tot està paralitzat. Em preocupa que, si l’Estat no hi arriba aviat, els territoris que estaven sota el poder de les FARC i que patien una violència política caiguin en mans del narcotràfic, en un altre tipus de violència, igualment perjudicial per al país. Cal que s’enviï un senyal ràpid, i això no està passant.

Segons el meu parer, el gran error que va cometre el govern de Santos, que era la persona que tenia la capacitat de negociar —tot i que una cosa és negociar i una altra és construir la pau—, va consistir a no fer una pedagogia de la pau, a no explicar les raons per les quals estàvem pactant amb la guerrilla, a no dir que ens serviria per revisar els nostres valors com a societat, la forma en què ens havíem relacionat durant cinquanta anys. Tot això no es va fer. L’esquema que es va utilitzar durant les negociacions era: no hi ha res acordat fins que tot no estigui acordat. Tot era secret. Es va perdre l’oportunitat d’explicar a Colòmbia com funcionava el país. Cal recordar que quan només faltava una setmana per a la votació del plebiscit sobre l’Acord de Pau, les dues parts van signar la pau per endavant. Molta gent es va preguntar: si ja han signat la pau, per a què fan el plebiscit?

La guerra ja era ben lluny dels centres urbans. Per a molts colombians, pensar en el que passava a les zones de la guerrilla no tenia res a veure amb la seva vida quotidiana, era un fet remot. Gran part de la societat colombiana considerava que ja es vivia en pau, perquè, a més, mentre es negociava el procés, les hostilitats van anar disminuint. No es va construir un relat amb la ciutadania que expliqués el paper de la violència en la vida diària, en la convivència. Tampoc no se’ns va explicar —i això és culpa del govern— el que significaria que l’Estat ocupés uns territoris que havien estat fora d’ell. Colòmbia és molt gran i l’Estat havia d’arribar a aquests territoris i fer-se present en llocs molt abandonats. I tampoc no es va fer res en aquest sentit.

El grup encapçalat per l’expresident Uribe estava en contra de les negociacions que havia llançat Santos, que havia estat el seu ministre de Defensa. Tots dos tenien el mateix origen ideològic. Uribe es va posar en contra del procés i assenyalava constantment els temes més durs, les ferides més sagnants, cosa que ràpidament trobava ressò, perquè és veritat que tot era molt dolorós i que és molt fàcil posar a la vista les contradiccions que sorgeixen en un procés de pau. Calia explicar a la ciutadania el que és la justícia transicional, però Uribe i la seva gent insistien que el que calia fer era que els guerrillers paguessin pels seus crims. Calia explicar que ens trobàvem enmig d’una negociació i que s’havien fet concessions en determinats aspectes judicials per tirar endavant un procés molt delicat i molt complex. No es va fer res d’això i va ser una de les raons del no.

Sí. Avui dia a Colòmbia hi ha molts menys assassinats, i això òbviament és un avanç. Sens dubte, la violència associada amb les guerrilles bàsicament ha desaparegut. Hi ha alguns episodis protagonitzats per dissidents, però estan més associats al narcotràfic. Hi ha millores, però ens hem quedat curts, molt curts. Aquest nou govern uribista encara no sap si avança o no; si compleix el que es va signar o ho deixa marcir. Ha quedat pendent la pedagogia de la transformació, per poder mirar-nos a nosaltres mateixos d’una altra manera. Encara hem d’aprendre a ser diferents sense ser enemics. Nosaltres, a Colòmbia, si som diferents de seguida som enemics. Ens hem quedat en un estat de tensió permanent del qual no sabem com sortirem.

Crec que, eventualment, la solució és la legalització. Però encara falta molt camí per arribar a aquest punt, almenys a Colòmbia. En el món s’ha anat avançant. La legalització de la marihuana i el cànnabis al Canadà i a l’Uruguai era inconcebible fa uns anys. Les societats comencen a entendre el consum de drogues com una responsabilitat ciutadana i individual, en el sentit que és una qüestió de salut pública, i també d’educació i coneixement. Però, ara per ara, el cultiu està associat amb una criminalitat extrema. La relació del narcotràfic i el cultiu amb la política ha passat per diferents etapes. El paramilitarisme estava associat amb el que es va anomenar la parapolítica, i es produïa principalment a escala municipal i regional, penetrava la classe política, que va perdre tota mena de valors. Ara està canviant. No ha deixat d’existir, però el país ha anat aprenent. El narcotràfic també ha mutat i s’ha anat adaptant. Va començar amb el càrtel, especialment el de la meva ciutat, Medellín, i després van venir el de Cali i altres formes d’organització. Ara ja no existeixen els grans càrtels i els grans capos; són organitzacions de baix perfil, que saben interactuar i amagar-se, i la seva relació amb la política és molt més tènue. La societat ha reaccionat.

Colòmbia és un país municipalista. A finals del segle passat hi va haver un important canvi que va començar quan es va introduir l’elecció directa dels alcaldes. Però els municipis tenen una gran autonomia i això fa molt difícil que interactuïn entre si. Massa sovint són incapaços de plantejar-se problemes comuns. Tenim poques àrees metropolitanes. De fet, la que millor funciona és la de Medellín; l’àrea metropolitana de Valle de Aburrá, que existeix institucionalment i administrativament i que, malgrat la nostra tradicional incapacitat per treballar plegats, per coordinar tasques conjuntes, ha donat resultats positius. Però Medellín és l’excepció. No és el cas de Bogotà. Colòmbia és molt diferent d’altres països sud-americans. Té una capital molt potent, Bogotà, envoltada per molts municipis que no han aconseguit conformar una unitat, però també té moltes ciutats grans a més de la capital.

Actualment prop del 80 % de la població ja viu a ciutat i això té molt a veure amb la violència. Ha estat la violència la que ha empès a emigrar a les ciutats i aprofitar les oportunitats de treball que ofereixen, i és la violència la que no ha permès abordar el problema agrari, el problema de l’organització territorial. L’Estat no ha tingut mai la presència sobre el territori que hauria hagut de tenir. Els reptes urbans per incorporar aquestes masses de població que han arribat a les ciutats són immensos. L’altre tema més important i més fàcil d’entendre és el mediambiental, que pren una gran força en un país que fins ara l’ignorava i que posseeix una de les majors reserves de biodiversitat del planeta.