Barcelona Metropolis

Aquests dies em pregunten sovint: què passa amb la transició energètica? I amb la voluntat de descarbonitzar la societat? Hem renunciat a la lluita contra el canvi climàtic? Això ens porta a una altra qüestió: què hem fet aquests anys per lluitar contra el canvi climàtic? I la resposta és senzilla: res o pràcticament res. Per més retòrica que es posi sobre la taula, les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) del món han crescut sense parar en les últimes dècades; només van créixer una mica menys durant la crisi econòmica del 2008 i els mesos de confinament per culpa de la covid-19 l’any 2020. Tota la pretesa millora de les emissions de GEH de la Unió Europea s’ha fet a còpia d’externalitzar a la Xina les activitats més contaminants, de manera que el CO₂ es computés allà. A més, les emissions totals augmenten per culpa del transport en vaixell de matèries primeres cap a la Xina i de productes elaborats cap aquí. Una avaluació recent de la petjada real de CO₂ mostrava com les nostres emissions són un 30% superiors a les declarades, si tenim en compte les associades al nostre consum de productes de la Xina.

Però, aleshores, això vol dir que la transició a les renovables és inútil? Aquesta falta de canvis reals i radicals en les emissions de GEH, no hauria d’esperonar l’augment d’instal·lacions renovables? Doncs no. Perquè, malgrat que ningú no ho reconegui, les renovables a escala massiva no són competitives econòmicament, i aquí l’única cosa que importa —i que sempre ha importat— és l’economia. No farem res que perjudiqui l’economia, i el model de transició renovable que es publicita no permet mantenir un sistema econòmic en continu creixement, que és la base del nostre sistema capitalista. No és que les renovables elèctriques (les úniques de les quals es parla, com si no hi hagués altres models d’aprofitament renovable) siguin inútils: tenen el seu nínxol, el seu ventall d’aplicacions i la seva finestra d’aportació. Però és totalment irreal plantejar que les renovables elèctriques substituiran tot el consum energètic actual i que continuarem fent les coses tal com les fem ara. Falten materials crítics per fer el desplegament a l’escala que es necessitaria, falten combustibles fòssils i, a més, no sempre és fàcil aprofitar l’electricitat. Vet aquí la mare dels ous: per més que se’ns vulgui fer creure que tots tindrem cotxes elèctrics, no serà viable per una miríada de raons, començant per l’escassedat de materials per a les bateries. L’hidrogen verd és, fins i tot, pitjor com a vector energètic: és difícil de manipular, també requereix molts materials escassos i les pèrdues energètiques de la transformació d’electricitat a hidrogen són prohibitives, fins al punt que el mateix informe del Grup III de l’IPCC diu que la tecnologia de l’hidrogen no està madura per a la seva implantació massiva.

Vol dir això que estem condemnats a incrementar sense parar les emissions de CO₂ per tal de no aturar aquest sistema econòmic embogit, ecocida i suïcida? Si fos pel sistema econòmic, sens dubte. Però ja no depèn només d’ell. En aquesta religió del creixentisme que volen fer passar per “teoria econòmica” no es contempla que el planeta imposa límits biofísics, perquè, tot i ser enorme, no deixa de ser una bola rodona i, per tant, finita. Els devots de l’Església de la Nostra Senyora del Perpetu Creixement (ENSPC) són incapaços de comprendre que, no només el planeta no pot absorbir tot el rebuig que generem, sinó que tampoc pot donar-nos tots els recursos que volem consumir a una velocitat creixent.

Això mateix passa amb el petroli. Malgrat les millores tècniques introduïdes al llarg de les dècades, el que queda és cada cop més difícil d’extreure, més car i de pitjor qualitat. Això se sap des de fa 50 anys, quan el geofísic Marion King Hubbert ho va dir per primera vegada. Ara bé, amb les millores en l’exploració i l’extracció es va aconseguir continuar augmentant la disponibilitat de petroli cada any fins al 2005, més o menys la data que havia predit Marion King Hubbert el 1970. En aquell moment, la producció de petroli cru convencional va tocar un màxim; posteriorment, no ha pujat més i cada cop cau més ràpid. Per compensar aquesta caiguda s’han introduït moltes altres substàncies: petrolis no convencionals, succedanis imperfectes. Però aquests petrolis no convencionals també tenen els seus límits i són més cars de produir. Pitjor encara, les petrolieres hi perden diners, a mans plenes. Per això, des del 2014, el conjunt de petrolieres del món ha reduït un 60% la despesa en la cerca i explotació de jaciments de petroli. Ja no queda petroli rendible al món: encara es troben i s’exploten alguns jaciments petits, però fa dècades que cada any es troben només 5.000 nous milions de barrils mentre que en consumim 36.000 milions. I des del 2018 la producció total de petroli (convencional i no convencional) cau, i ja ha davallat un 5%.

Falta petroli, però, a més, no s’inverteix en refineries pel mateix motiu: perquè les petrolieres no podran rendibilitzar la inversió. Això fa que alguns combustibles siguin més difícils de produir i afecta especialment el dièsel i el querosè. La producció de dièsel cau més pressa que la de petroli: ja estem un 15% per sota dels nivells del 2015 i anem a pitjor. I el dièsel és la sang del sistema: tota la maquinària va amb dièsel. Estem veient problemes a molts països, a tots els sectors: transport, mineria, pesca, agricultura…

El problema de la caiguda de producció no afecta només el petroli. El carbó va tocar sostre el 2019, tot i que la producció encara es manté en un plateau ondulant. En pitjor situació es troba l’urani: va tocar sostre el 2016 i la producció ha caigut ja un 24% —ara entenem per què França té la meitat de les centrals nuclears aturades?—. Pel que fa al gas natural, encara no ha arribat al màxim de producció, però gairebé, i per a Europa ja és com si hagués tocat sostre.

Tot això passava abans de la guerra a Ucraïna: va ser la causa dels elevats preus de finals del 2021. La guerra només ha accelerat aquest procés. Quan s’acabi, esperem que aviat, no tornarem al que hi havia abans: simplement haurem avançat més en l’espiral de descens energètic i degradació ambiental.

Vol dir que no hi podem fer res? I tant, que podem. Primer de tot, cal abandonar la idea suïcida del creixement perpetu en un planeta finit. Hem de començar a parlar de decreixement. De relocalització. De racionalització de les ciutats. D’horts urbans i periurbans. De les infraestructures que necessitarem quan no tindrem cotxes. De com transportarem les mercaderies sense tants camions. I tot això ho haurem de fer enmig d’un món canviant i més complicat per culpa del canvi climàtic. Un món en el qual volem viure i que haurem de fer molt més habitable que l’actual. Quan comencem a parlar-ne?