Barcelona Metropolis

D’anècdota vital a categoria sociològica

La sociologia de Sennett (o etnografia, com ell mateix descriu de vegades la seva tasca) no es limita a descriure el que existeix, i encara menys a justificar-ho. El sociòleg que no es compromet amb un horitzó normatiu o que manlleva de la realitat les pautes polítiques i ideològiques és funcional a les pressions de l’actualitat i s’arriba a confondre amb les exigències de les institucions vigents. En canvi, quan l’afany descriptiu s’insereix en un horitzó normatiu, l’empresa sociològica adquireix sentit i s’eleva a la màxima expressió de si mateixa. La sociologia pot, doncs, establir aliances, perilloses, però necessàries, amb la qüestió del bé, d’allò que és bo per a nosaltres, la font en la qual s’alimenten els nostres esforços. La reivindicació de la figura de l’artesà com a model d’activitat humana prossegueix les seves reflexions entorn d’un dels fils vermells de la seva obra, és a saber, que els canvis propiciats pel nou capitalisme “no han alliberat la gent” (La cultura del nuevo capitalismo, Anagrama, 2006).

Amb Sennett el lector s’endinsa en les experiències d’individus retratats en detallades imatges vitals. L’anècdota vital s’eleva a categoria sociològica: el punt de partida són les formes de vida que el capitalisme engega a rodar. Les reflexions de Sennett orbiten, doncs, entorn del capitalisme: aquesta és la seva elecció normativa, la que presta veritat a la seva mirada. Sense perdre peu en els estudis de camp, Sennett s’enfronta als mecanismes alienants del mercat, fixant la mirada en formes de producció més humana, que restitueixin als treballadors la seva dignitat perduda (El respeto, Anagrama, 2003).

La feina ben feta, un valor en extinció

Les formes de producció capitalista han arraconat l’artesania, de manera que hom ha oblidat els processos que caracteritzen la creació humana i que impliquen una concepció complexa de la nostra natura. La qualitat del treball en les societats ordenades segons la flexible lògica del capital desvincula el treballador del compromís, en la mesura que li requereix únicament que s’adeqüi a les expectatives d’eficiència. El capitalisme ha erosionat el valor de les coses que produïm, ja que aquestes són intercanviables, indiferents a la mà que les ha pensades. Les màquines i la manufacturació massiva han convertit l’artesà en una figura del passat, una espècie en extinció la presència de la qual és merament simbòlica.

El que s’ha perdut amb el desprestigi de l’artesania és el valor del treball ben fet. Per a Sennet, l’artesania és “fer quelcom bé pel simple fet de fer-ho bé”, per a la qual cosa es requereix un alt grau d’autodisciplina i autocrítica. La feina artesanal persegueix la qualitat com un fi en si mateixa. Per què un director d’orquestra allarga els assajos malgrat que això suposi un cost econòmic per a l’empresari? Perquè, malgrat tots els patiments que comporten els llargs assajos, millorar la prestació és un valor en si mateix que no pot ser quantificat en termes exclusivament econòmics.

Efectivament, el fet que la qualitat del producte artesanal sigui més important que els costos econòmics de la producció contribueix al seu desprestigi, però no és la seva única causa. L’activitat pràctica tendeix cada vegada més a ser considerada com a part subsidiària de l’activitat intel·lectual. Això es deu al fet que l’artesania és vista com una mera repetició mecànica que de cap manera no es pot parangonar a la complexitat del pensament abstracte.

A El artesano Sennett sosté que, d’alguna manera, pensem amb les mans. Per il·lustrar la connexió entre la mà i el cervell, Sennett se serveix de múltiples casos extrets de tradicions dispars, des dels problemes d’adaptació d’un pianista de formació clàssica per aprendre a tocar jazz modern, fins a la història dels ganivets de cuina en la gastronomia xinesa, passant, per exemple, pel procés de desossament d’un pollastre o per la influència dels programes de disseny per ordinador en l’arquitectura contemporània. Contant les històries concretes d’artesans, Sennett esbossa una història de l’habilitat: la combinació de factors corporals i intel·lectuals és necessària per aconseguir l’acció precisa dels dits, així com la posterior coordinació de la mà amb el canell i l’avantbraç, la qual només tindrà èxit si va acompanyada d’un fi calibratge de l’ull. Així doncs, la destresa necessària per a executar manualitats complexes, les de l’ebenista, el mecànic o el paleta, i les del violinista, el cuiner o l’enginyer, no són reductibles a processos intel·lectuals, ni tampoc al talent, sinó que la repetició i la tenacitat són imprescindibles i, fins i tot, suficients perquè l’individu manifesti en tota la seva plenitud la seva naturalesa d’animal laborans.

Es tracta d’habilitats que no segueixen mai un procés lineal, que no sempre –de fet, gairebé mai– s’utilitzen o practiquen de manera conscient i que, per tant, no poden ser simplificades o racionalitzades, perquè, com escriu el sociòleg, som organismes complexos. Sennett insisteix en la importància de la repetició i la disciplina. L’adquisició d’una destresa es pot mesurar. Així doncs, per aconseguir el grau d’excel·lència artesanal, són necessàries unes 10.000 hores de pràctica. Al cap d’aquest temps, l’habilitat esdevé coneixement tàcit, una manera de veure el món o, més ben dit, una manera de transformar el món, d’humanitzar-lo, de fer-lo “per a la mà”, en termes de Heidegger. I només així podem també habitar el món: transformat, solucionat, embellit.

La humanitat sobreviu i progressa trobant i solucionant simultàniament els problemes que li planteja l’entorn. Malalties, transport, aliments, etc., són un repte per a la humanitat des dels seus orígens. Els artesans, des de les seves formes més rudimentàries fins a les més sofisticades en el món globalitzat digital, no són mers solucionadors de problemes, sinó que el seu tracte amb els objectes comporta sempre el descobriment de nous problemes que, en última instància, redunden en el perfeccionament de les maneres en què habitem el món.

El saber artesanal es vincula amb el pragmatisme i amb la democràcia, perquè no restringeix de manera elitista l’accés a les capacitats bàsiques per heure-se-les amb la complexitat del món. Si el requisit bàsic de la democràcia és que hi hagi ciutadans demòcrates, llavors els modes de producció artesanal, la democratització de les habilitats i la superació de la simple imitació són receptes, antigues i revolucionàries, per insuflar una mica de dignitat en l’agonitzant ciutadania.

Bibliografía

Sennett, R. (2009). El artesano. Barcelona: Anagrama - Colección Argumentos.

Sennett, R. (2006). La cultura del nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama - Colección Argumentos.

Sennett, R. (2000). La corrosión del carácter: las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama - Colección Argumentos.