Barcelona Metropolis

Timothy Garton Ash és un britànic atípic, que va viure el Brexit com un fracàs personal i col·lectiu, un home enamorat del continent, al qual ja viatjava quan tenia 18 anys. Parla fluidament l’alemany i el polonès, i es defensa bé en francès. Ha estat educat a Oxford, i això li ha donat les credencials per accedir a personatges cabdals en aquest període (Helmut Kohl, Barack Obama, Margaret Thatcher, Madeleine Albright…), amb alguns dels quals ha mantingut una relació estreta.

Timothy Garton Ash va viatjar a Gdansk (Polònia) en els mesos en què s’estava creant el sindicat Solidarność (conegut com a Solidaritat); va tractar de prop Václav Havel, el dissident al darrere de la Revolució de Vellut que va portar la democràcia a Txecoslovàquia. Va tractar Vladímir Putin a Sant Petersburg el 1994 quan tot just era un discret funcionari municipal… Ja aleshores no li va agradar i no s’ha cansat mai d’advertir-nos sobre el personatge.

Garton Ash és un historiador i un intel·lectual brillant, però també una persona d’ànima periodística. Per aquesta raó, Europa. Una història personal no és només una història de fets i reunions que tenen lloc en despatxos inaccessibles; està ple de testimonis personals i d’anècdotes, d’històries humanes que l’autor ha anat trobant en les seves llargues estades a Alemanya i als països de l’Est. Això fa que el llibre sigui fàcil i molt agradable de llegir.

De l’esperança al gir inesperat
Europa. Una història personal no és exactament, o no només, un assaig històric. És també el testimoni sobre com les aspiracions de l’autor es fan realitat per, finalment, marcir-se en un gir inesperat dels esdeveniments: es passa de l’eufòria de finals dels anys vuitanta a una realitat menys lluminosa. Com explica Garton Ash, quan l’Europa de postguerra imagina com ha de ser el futur del continent, sempre pensa en una mena de confederació d’estats amb un fort component social. Però el que arriba, el que acaba per modelar les institucions comunes, és el lliure mercat, el liberalisme en la seva versió més extrema. Ell no parla tant de neoliberalisme com de les dures condicions que el nou capitalisme globalitzat, pressionat per l’aparició de la Xina i de nous competidors, imposa a les societats europees. Europa es dissol en una societat on manen els diners, en la qual el mercat és el principi i el final de tot i en la qual la desigualtat anirà creixent amb els anys.

És important retenir aquesta manera de veure les coses, perquè això explica, almenys en part, les reaccions que vindran després i que aniran enfosquint la realitat del continent. Garton Ash menciona el terrorisme islàmic, l’ascens de l’extrema dreta com a resposta a les migracions i l’ànsia de revenja de la generació de quadres russos que van viure l’esfondrament de la Unió Soviètica. La decisió de Putin d’envair Ucraïna no s’entén sense el ressentiment que l’alta elit soviètica va covar durant els anys noranta contra Occident; una dècada en la qual Rússia, com altres països de l’Europa de l’Est, va ser víctima de la teràpia de xoc que prescrivien els consultors que venien de l’Oest. Sense els seus efectes sobre la població no s’explicarien els posteriors tombants antiliberals de societats com la polonesa o l’hongaresa.

El llibre remet de manera molt clara a dues obres d’alta càrrega intel·lectual que l’autor esmenta en un moment o altre del relat. La primera és Postguerra, una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006), de Tony Judt, un llibre més sistemàtic i més dens que el de Garton Ash. Judt l’escriu el 2005 i ja aleshores el pensador socialdemòcrata expressa un sentiment agredolç sobre la via que ha seguit Europa. L’altre llibre és El món d’ahir. Memòries d’un europeu (Quaderns Crema, 2001), de Stefan Zweig. L’austríac l’escriu el 1942 i se suïcida amb la dona l’endemà d’entregar-ne el manuscrit. Garton Ash, sortosament, és més optimista i menys tràgic que Zweig. Però també fa constar que Europa no ha acabat, tampoc, on ell pensava.