Barcelona Metropolis

L’augment de l’esperança de vida, els canvis en les pautes reproductives i l’evolució de l’estructura familiar han incrementat al nostre país la demanda de cures, i s’hi haurà de donar resposta. Calen polítiques públiques orientades a crear una nova economia i una nova ètica de les cures i un entorn social, cultural i urbanístic orientat a facilitar-les.

Quan pensem en la prosperitat d’un país o d’una ciutat, solem prendre com a element de mesura el nivell d’infraestructures de què disposa, l’eficàcia de les seves comunicacions i els seus paràmetres com la taxa d’ocupació o el pressupost destinat a recerca. Però perquè tot això pugui funcionar, abans de res s’han de garantir unes estructures de suport i de cura que facin possible que la vida segueixi endavant. Res no pot funcionar sense el treball, sovint invisible, de les persones que tenen cura dels nens i dels grans que no es valen per si mateixos, de la llar i dels béns immaterials sense els quals no podríem viure, ni treballar, ni gaudir de la prosperitat. 

Durant molt de temps, les tasques que sostenen la vida han recaigut sobre les famílies i particularment sobre les dones. I ara, cada cop més, sobre treballadores de la llar, moltes d’elles immigrants, obligades en molts casos a exercir en condicions precàries i, fins i tot, d’economia submergida. La crisi de la covid-19 ha posat de manifest la gran fragilitat del nostre sistema d’atenció a la dependència. La catastròfica gestió inicial de la pandèmia a les residències va mostrar les mancances d’aquestes institucions i els perills d’un model que d’un temps ençà està massa dominat per la lògica mercantil i l’ànim de lucre. Els dèficits venien de molt abans, però la crisi ha deixat clara la urgència de revisar tot el sistema de manera que no siguin els residents els que s’hagin d’adaptar a les necessitats de l’organització, sinó l’organització als desitjos i les necessitats dels seus residents.

L’augment de l’esperança de vida, els canvis en les pautes reproductives i l’evolució de l’estructura familiar aboquen a un increment de la demanda d’atenció que caldrà afrontar. Quan es pregunta a la ciutadania on vol viure en el tram final de la vida, la majoria respon que a casa. Perquè tothom pugui gaudir del que necessita, caldran polítiques públiques orientades a crear una nova economia i una nova ètica de les cures i un entorn social, cultural i urbanístic orientat a facilitar-les. Cuidar ha de ser una responsabilitat de tots. Una ciutat que cura és la que aplica polítiques que permeten als seus habitants tenir cura de si mateixos i dels altres. — Milagros Pérez Oliva