Barcelona Metropolis

L’ètica del fet de cuidar no és una ètica femenina

El primer que ha de canviar és la percepció de les cures com una qüestió exclusiva de dones. L’ètica de la cura no és una ètica femenina, perquè l’ètica no té gènere i perquè atribuir només a les dones i a les famílies la responsabilitat de cuidar els que ho necessiten va contra l’equitat més elemental. Que les persones cuidadores siguin majoritàriament dones no vol dir que hagi de seguir essent així, ni que les dones estiguin especialment capacitades per a aquestes tasques. Mentre només han cuidat les dones, i ho han fet gratuïtament, les cures no han estat considerades una feina. Fer-se càrrec dels infants, dels malalts o dels dependents no ha estat concebut com un treball productiu; cuidar ha format part de la vida reproductiva, un àmbit femení per definició.

Per diferents raons que no cal analitzar, aquesta visió de les coses ni és sostenible ni és equitativa. Cuidar és una responsabilitat universal, de la qual ningú ha de quedar dispensat. La feina de les cures ha de ser vista com un treball (remunerat o no, segons les circumstàncies), un treball reconegut com a tal i compensable d’alguna manera. El segle xix no ha de seguir perpetuant la divisió de funcions ancestral entre homes i dones: ni ells són els únics proveïdors de la manutenció familiar, ni elles les úniques que han d’assumir la responsabilitat de les cures. Les economistes fa temps que fan notar que el valor econòmic de les cures no és gens menyspreable i que s’hauria de traduir, si més no, en un reconeixement social equiparable amb el que té el treball productiu.

Cuidar, un dret i un deure universals

De les reflexions anteriors deriva un axioma que hauria de passar a ser un dels principis bàsics de l’ètica: “Tothom té dret a ser cuidat i tothom té l’obligació de cuidar.” Tothom vol dir ‘tot-hom’, amb totes les lletres i sense fer trampes: ningú ha de quedar dispensat d’un deure que no ha de ser necessàriament considerat femení. Que les professions dedicades a cuidar siguin majoritàriament femenines, com la infermeria, és una distorsió que només s’explica per una inèrcia cultural que contribueix a reproduir estereotips de gènere.

Tenir cura és un deure universal, perquè deriva d’un dret igualment universal. Els drets, si ens els prenem seriosament, han de ser garantits per l’única institució que té el poder de fer-ho, que és l’Estat. Si acceptem que el fet de cuidar s’ha convertit en una necessitat bàsica, considerar-lo un dret és una conseqüència d’aquesta necessitat. Esdevé així un dret social més, amb entitat pròpia i complementari d’altres drets, com la protecció de la salut, l’educació, l’habitatge o el treball. De fet, cuidar les persones en les situacions més desfavorables és procurar-los l’accés als béns bàsics que tothom hauria de poder gaudir.

El problema dels drets socials és que, a diferència dels drets a la llibertat, requereixen una intervenció de l’Estat, que es produeix, quan ho fa, amb deficiències conegudes. Els drets socials són vistos més com una mena de drets programàtics, ideals a realitzar si es pot, que com a “deures positius” de compliment obligat. No cal posar-ne exemples. Costa entendre que l’habitatge o el treball siguin entesos realment com a drets; la Llei de la dependència va néixer fracassada a causa de la inexistència de recursos per aplicar-la; les polítiques de conciliació, que haurien de fer compatibles les cures amb el treball remunerat, no són gaire més que una declaració d’intencions.

Els drets socials són massa sovint fórmules buides de les quals no deriven mesures proactives destinades a realitzar-los. Podem estar bastant satisfets de com s’han implementat entre nosaltres el dret a l’educació i el dret a la protecció de la salut, però no podem dir el mateix d’altres drets socials ni d’un possible dret a la cura. La realitat de la majoria de drets socials contrasta amb eslògans propagandístics dels governs i d’organitzacions de tota mena, com el que propugna “l’atenció centrada en les persones”, una afirmació sense cap propòsit concret si no es tradueix en un esforç efectiu per atendre, protegir i acompanyar les persones que requereixen ajut i protecció.

Finalment, exigir una “democràcia curosa”, com l’anomena Joan Tronto, no hauria de reduir-se a una sèrie de “prestacions” essencials. La cura com a valor ètic i polític real no és tan sols un conjunt de serveis; és una disposició de les persones en la seva relació mútua, una manera d’actuar de les institucions respecte a les persones que serveixen. A l’estat social de dret se li ha de demanar que sigui un estat sol·lícit, considerat, respectuós i amable. A més d’executar polítiques de cura, l’Administració ha de ser diligent i propera a la ciutadania, proveïdora de cures i “curosa” en la manera d’administrar. L’actitud curosa és bàsica —diu Virginia Held—, perquè “sense un mínim de dedicació curosa [care concern], la moralitat deixa d’existir”. Si no ens sentim compromesos i concernits per les injustícies existents, no exigirem més justícia, més equitat i més drets.

Referències bibliogràfiques

Gilligan, C., In a Different Voice: Psychological Theory and Human Development. Cambridge, 1982 (trad. esp.: La moral y la teoría: Psicología del desarrollo femenino. Fondo de Cultura Económica, 1994).

Held, V., The Ethics of Care: Personal, Political, and Global. Oxford University Press, 2006.

Marçal, K., ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith? Madrid, Debate, 2016.

Nussbaum, M., i Levmore, S., Envejecer con sentido: Conversaciones sobre el amor, las arrugas y otros pesares. Barcelona, Paidós, 2018.

Tronto, J., Caring Democracy: Markets, Equality, and Justice. New York University Press, 2013.