Barcelona Metropolis

Un festival de ciutat

El Grec va néixer el 1976 amb un esperit reivindicatiu, com un crit de llibertat després de gairebé quaranta anys d’asfíxia social, ideològica i cultural. No només va marcar el trencament amb una manera de fer teatre oficialitzada pel règim anterior, sinó que va comportar la recuperació definitiva del Teatre Grec com a escenari d’estiu: inaugurat el 1929 (tot i que es va construir sis anys abans), el teatre de Montjuïc va ser testimoni —de vegades, actiu, d’altres, silenciós— de l’evolució social, política i cultural de la ciutat. De l’agitació de la Segona República, de la foscor del franquisme, dels intents, privats o institucionals, d’insuflar vida a un escenari que va patir llargs períodes d’oblit i abandó.

El faune encara no havia fet acte de presència al cartell de la que es convertiria en la primera edició del Grec (obra de Iago Pericot), però la connexió del festival amb la ciutadania, l’aposta pel talent local, l’obertura a l’exterior i la llibertat artística han perviscut des d’aleshores en la gran cita escènica d’estiu de Barcelona. El Grec dona sempre el tret de sortida al teatre que li dona nom, però s’estén després per tota la ciutat: la descentralització és un els principis de la programació del festival des de fa anys, una idea que enllaça amb l’aposta pels drets culturals de la ciutadania que promouen les polítiques municipals. Centres cívics, biblioteques, museus, fàbriques de creació, la xarxa de biblioteques… La idea de “fer comunitat” cobra tot el sentit en aquest festival per mitjà de projectes participatius, tallers i laboratoris artístics. “És una línia de treball orientada a la pluja fina”, explica el director del festival. “Hi ha assaigs oberts, activitats més reflexives, projectes comunitaris... Són seccions diferents amb una estratègia comuna perquè el Grec arribi al més lluny possible.” Noves formes de participació que amplien la base social de públics i vetllen per la democratització de l’accés a la cultura.

“Teixir és entrellaçar molts fils. Volem teixir una peça de roba a la mida de la ciutat. Hem de fer un festival que li escaigui i que doni un nou aire a Barcelona. I per fer-ho apostem per crear un model que atregui no només pel seu —necessari— cartell de figures convidades, sinó també pel valor artístic, pel conjunt d’aliances nacionals i internacionals, pel nombre d’agents i sectors implicats, per la participació i la implicació de la ciutadania i pel seu rigor i coherència”, escrivia Casadesús en la presentació del seu projecte artístic. I el balanç de les edicions realitzades certifica la solidesa d’aquest teixit: la del 2021, sotmesa encara als rigors i protocols de la pandèmia (amb la reducció d’aforaments i la cancel·lació o readaptació de funcions i activitats), més de cent mil espectadores i espectadors van viure el Grec, que va completar el seu viatge per les cultures del món amb la satisfacció d’haver acomplert l’itinerari previst. Ni tan sols les circumstàncies adverses del 2020 van deturar la travessia. “Vaig sentir que no podíem llançar la tovallola, calia lluitar, com ho van fer tots els sectors”, recorda el director. “Hi va haver suport polític, flexibilitat de l’equip i dels artistes per adaptar el programa a la situació. Fins i tot el públic es va manifestar perquè el Grec no es cancel·lés aquell any.”

El viatge, però, continuarà els anys 2022 i 2023, tot i que les seves coordenades no seran ja geogràfiques, sinó temporals: centrant-se en Europa, el Grec 2022 fa una revisió de textos fonamentals de la cultura del vell continent, obres clàssiques que es llegiran des de la perspectiva contemporània, mentre que l’edició del 2023 posarà la mirada en el futur. Veure d’on venim per intuir cap a on anem: aquesta és l’orientació del nou viatge.

Suport a la creació

Descobrir, difondre i potenciar el talent i els teixits artístics locals és un altre dels eixos del Grec. I, referint-se a aquest objectiu, l’actual responsable del festival torna a parlar de pluja fina per explicar que el suport a la creació autòctona no és una empresa passatgera, sinó un esforç continuat. “No volem que aquest suport siguin focs artificials, volem veure que hi ha artistes que han crescut amb el festival, que li donin sentit com a tal. I no es tracta de donar una llista de noms, el Grec té moltes capes, molts nivells, i s’ha de mirar en conjunt”, afirma. “Les institucions hem d’ajudar i potenciar el teixit creatiu”, conclou el director.

La política de coproduccions (que enguany en són trenta-quatre) és un dels canals que ajuda les companyies i els artistes locals a créixer, com ho és també, per exemple, l’impuls a la iniciativa “On el teatre batega” dels Teatres de proximitat, una dotzena de sales de petit format compromeses amb la creació emergent. El Grec 2020, que en el seu viatge pel món havia de detenir-se a l’Amèrica Llatina, preveia la participació en el programa de tots aquests teatres, als quals volia donar visibilitat (a imatge de la potent xarxa de sales de proximitat de Buenos Aires). Lògicament, la crisi de la covid-19 va impedir tirar endavant la col·laboració prevista, però se’ls va esperonar a treballar de manera conjunta per proposar activitats alternatives, virtuals, dins el festival. La cooperació amb aquesta xarxa, nascuda en un moment d’incerteses i ara ja consolidada, s’ha mantingut avui en dia. De fet, enguany s’hi farà un cicle de lectures dramatitzades, algunes de les quals podrien convertir-se en produccions de cara al Grec 2023.

Teixir xarxes

Un esdeveniment de l’interès i la rellevància del Grec ha de trobar-se entre les grans cites escèniques d’estiu d’Europa. La internacionalització del festival ha estat un objectiu compartit per les persones que l’han dirigit al llarg de la seva història, i després del viatge que l’ha portat a Atenes (2017), Singapur (2018), de Melbourne a Nova York (2019), l’Amèrica Llatina (2020) i l’Àfrica (2021), es pot constatar que l’objectiu s’ha assolit. Els estudis confirmen la notorietat del Grec, i la programació d’espectacles com Una imagen interior, d’El Conde de Torrefiel, coproduït pel festival juntament amb el d’Avinyó, el Wiener Festwochen i el Kunstenfestivaldesarts, la fan visible: la col·laboració entre Barcelona, Avinyó, Viena i Brussel·les permet desenvolupar estratègies d’intercanvi que, un cop més, parlen del suport del festival d’estiu barceloní a la creació autòctona i la seva presència més enllà del nostre país. Al cap i a la fi, El Conde de Torrefiel, laboratori d’experimentació i reflexió escènica, va començar al circuit més off de la ciutat i és ara una de les companyies amb més projecció internacional del nostre país.

Al marge d’aquestes aliances, que han fet possible que artistes d’aquí hagin mostrat les seves creacions a mig món, ens remeten una altra vegada a un dels conceptes més recurrents quan observem el projecte artístic del Grec: entrellaçar fils, teixir xarxes. Una xarxa és més forta i resistent que un fil, i, per aquest motiu, el festival ha dedicat temps i esforços a sumar col·laboracions, a fer xarxa. I no només a gran escala (exterior), sinó també a petita escala (interior), amb entitats com el Gremi de Llibreters de Catalunya. La creació de xarxes permet que un projecte es pugui desenvolupar plenament, amb independència de les seves dimensions. Del diàleg i les col·laboracions entre institucions i organismes (públics o privats) poden sorgir punts de connexió sempre enriquidors. Cal aprofitar el capital emprenedor d’agents culturals i altres projectes i festivals per provocar, estimular i acompanyar iniciatives: aquesta és una altra de les línies estratègiques de l’actual Grec. I una de les obsessions (en un sentit positiu) del seu responsable artístic.