Barcelona Metropolis

Pa i cant per viure

2. “Es necessita poc, per viure. Pa i cant”. Aquest és el pòrtic a través del qual entrem dins Humà, més humà, un lema que no hem d’oblidar perquè ens porta al centre mateix del seu pensament. Fixem-nos, pa i cant són dues coses fins a un cert punt contraposades: la materialitat bàsica del pa, el component més bàsic dels nostres àpats, enfront del cant, creació musical i poètica de l’esperit. Però cal que vegem la seva concordança si volem entrar de manera adequada a la filosofia de la proximitat. Només restant a prop del senzill i més bàsic no perdrem el contacte amb un fons de realitat que ja és, pròpiament, l’espai espiritual: “Des de Lastènia, deixeble de Plató, fins a Margarita, germana de la caritat, aquell que fa que el pensar transformi la seva vida és una persona espiritual, sense ostentació. Algú que es lleva al matí, fa la feina, té cura de la seva gent, es distreu... Però gairebé en tot això es nota un aire diferent, s’entreveu quelcom d’especial, rar” (Humà, més humà, p. 16).

És això, la humilitat com a punt de partida. I Francesc d’Assís com el seu mestre indiscutible, per la seva disposició a la dolcesa, per la seva disposició al servei. A peu pla i al costat dels altres és l’únic lloc possible lluny de qualsevol tipus de violència. Perquè es tracta justament d’això, de no fer mal; es tracta, just al contrari, de cuidar, de ser metges de nosaltres mateixos i dels altres. Aquest és l’argument principal. No és gens estrany que Josep Maria Esquirol tingui afecció per aquesta professió i pels seus oficiants. Per exemple, per al doctor Rieux, el metge de La pesta d’Albert Camus. Rieux dona aquesta rèplica definitiva al pare jesuïta Paneloux, amb qui manté una polèmica que, aquest últim, volia teològica; diu Rieux: “Nosaltres treballem plegats per alguna cosa que ens uneix més enllà de les blasfèmies i de les pregàries. Només això és important”.

I què seria l’important? No cedir davant les forces i amenaces que malmeten la vida. Diguem: la lluita necessària contra pestes i pandèmies, contra la comoditat i contra el fatalisme, contra la confusió i el desgast… Per contra, mantenir, guardar, generar més sentit, curar. D’aquí la importància que pren la resistència davant la finitud i la mort inevitables, però també la resistència davant d’aquelles desorientacions i degeneracions que provoquem nosaltres mateixos (l’excessiva abstracció, la desconnexió, la banalització, la despersonalització...). Mantenir obert i desbrossat el camí que ens mena a l’experiència, a la proximitat de les coses i dels altres. No parem de parlar del mateix, de procurar-nos una bona orientació. És per això que l’expressió de l’espiritualitat més fonda és cant, però també és pa; sobretot, pa compartit: “Tal vegada la millor lliçó que un filòsof pot aprendre del franciscanisme és arribar a ser, més enllà de tota altivesa, un filòsof menor enmig dels germans menors” (Humà, més humà, p. 126). La filosofia més radical, una filosofia menor, punt de trobada entre pa i cant.

Es tracta de situar-se, d’ajudar a pensar sense ocupar excessivament el pensament, fins i tot d’enretirar-se per deixar passar una mica de llum i de silenci atent per respondre de manera adequada. I l’acció sempre té caràcter de resposta, és fer-se càrrec d’allò que ens arriba dels altres. Si d’aquesta afectació Josep Maria Esquirol en diu ferida és per donar compte de la fondària de l’afectació com, per exemple, fereix l’amor; “de tal manera que viure és, en el millor dels casos, ser a la vora d’aquesta ferida i fer a partir de la seva vibració”.

Ajuntar per crear sentit

4. L’acció és juntura. De fet, la qüestió més important del pensament i de l’espiritualitat és l’ajuntar. El logos ens remet al treball del pensament i del llenguatge que relaciona i lliga; la religió, religatio, és relligament. Com si ja en l’origen patíssim alguna mena de tall dolorós que calgués anar tancant, tot i saber que no es podrà tancar mai del tot. La juntura filosòfica és cura i respecte per cada cosa concreta, és articulació sense confusió, és empara i cerca de sentit (orientació). És no deixar-se seduir per cap comprensió plana i homogènia de les coses (tan habitual avui), ni caure en l’opció contrària, interpretar la realitat com un conjunt d’antítesis radicalitzades sense possibilitat de relació (també tan habitual avui). La juntura és un moviment de creació de sentit a partir de l’articulació de sentit que no deixa de reconèixer la diferència entre les coses; en l’ajuntament mateix rau el sentit.

I és per això que la filosofia de la proximitat és una filosofia dels entremigs, dels límits. Juntura entre el concret i el concret, entre persona i persona, i entre l’humà i els seus infinits. És a dir, el límit no pas com aquell punt on una cosa acaba, sinó com a punt de trobada i d’inici. De nou, inici, perquè la feina és inacabable, atesa la nostra situació d’intempèrie i les nombroses adversitats del voltant. Tanta és la dificultat i tanta la feina pendent que se’ns presenta que cal comptar amb la paciència de l’espera, és a dir, amb l’esperança, amb el misteri d’un nou inici on noves juntures puguin crear nou sentit: “Més món, més vida, més sentit”.

Perquè es tracta d’una espiritualitat combativa que treu forces del més pròxim i que treu forces de la infinitud que misteriosament ens constitueix. Som aquesta juntura entre nom propi i aquesta obertura que ens diu que res no és definitiu ni acabat. La conspiració del desert, en diu Josep Maria Esquirol, dels qui, amb mirada atenta, s’adonen de la situació i poden dir, amb el doctor Rieux: “Nosaltres treballem plegats per alguna cosa que ens uneix més enllà de les blasfèmies i de les pregàries”. Treball menor: una mica de pa, una mica de cant.