Barcelona Metropolis

Inscripcions digitals i canvis en els règims de l’atenció

El digital influeix i configura com ens fem públics i públiques, com fem que alguna cosa sigui pública i com fem allò que és públic, en una creixent inscripció digital d’espais, pràctiques, cossos, relacions, idees, conflictes, debats, iniciatives, desitjos, subjectivitats, transaccions i mobilitzacions, en forma d’imatges, sons i textos, i també de dades i metadades, registrades i combinades pels algoritmes, compartides i emmagatzemades en dispositius, plataformes i servidors. Aquestes inscripcions digitals produeixen dos canvis importants a les nostres vides quotidianes urbanes i en els seus règims d’atenció:

- La materialització i inscripció d’allò que solia ser efímer i volàtil, i d’allò ignorat en la seva banalitat habitual, fora del radar de la nostra consciència.

- L’increment consegüent de la potencialitat i de la capacitat de reflexivitat i de vigilància d’aquestes inscripcions.

Aquesta extensió de l’àmbit d’allò que pot ser vist, escoltat, atès i conegut augmenta les possibilitats de vigilància i control (inter)personals, col·lectius, institucionals, comercials i automatitzats. S’intensifiquen les pedagogies de la transparència; per exemple, en les mediacions digitals de la intimitat, on s’articula amb l’optimisme cruel —descrit per Laurent Berlant— de les relacions familiars, de la parella i de la sexualitat, focus de les expectatives i desitjos de la consecució de la bona vida, però que no deixen de donar-nos mala vida. Perquè la crueltat d’aquest optimisme sorgeix de la desatenció a l’antic refrany feminista que diu que el personal és polític, inevitablement travessat per conflictes, desigualtats i relacions de poder. La pedagogia de la transparència modula també les nostres relacions amb les institucions públiques (això no és nou) i amb les empreses digitals que comercialitzen i exploten les nostres inscripcions, transformades en dades la transparència de les quals contrasta amb l’opacitat de les infraestructures i regulacions digitals, dels algoritmes, de la selecció d’allò que veiem i sentim, de què esdevenen i com s’utilitzen les nostres dades.

Aquests canvis en els règims d’inscripció i atenció també creen possibilitats i ocasions per a que sorgeixin desacords, conflictes, malentesos (inherents a qualsevol forma de comunicació) i malestars, i també per a que siguin visibles i audibles. Discordances, controvèrsies, sentiments trobats que desestabilitzen normes, expectatives, comportaments i percepcions ordinàries. L’ambivalència d’allò digital en unir la constitució d’espais i dispositius de control i vigilància —amb un potencial desestabilitzador d’ordenaments en donar cabuda, escolta i possibilitat d’atenció a una pluralitat de cossos i veus, també a aquells que es troben en posicions de poder subalternes, excloses i vulnerables— és un tret que comparteix amb la ciutat (dispositiu de vigilància i control, i espai de vida diversa i controvèrsia), així com amb la democràcia.

Aquests dos aspectes d’allò digital també es relacionen amb el reforçament i el qüestionament de l’estratificació social de l’atenció, en funció de gènere, classe, raça, nacionalitat, (dis)capacitats..., on el requisit democràtic de ser igualment audible col·lideix amb les creixents desigualtats i lògiques d’exclusió. Les notícies falses, les campanyes de desinformació i les intoxicacions mediàtiques i digitals, els assetjaments i els trolejos, que sovint es presenten com exercicis de llibertat i dret d’expressió i opinió, són actes antidemocràtics perquè no respecten ni executen el dret a l’escolta (Taylor, 2020). La manca d’atenció i l’obstaculització explícita de l’escolta de les veus, presències, imatges i cossos d’aquells i aquelles a qui no reconeixem ni respectem —perquè no es corresponen amb les expectatives normatives, racials, nacionals, sexuals, capacitistes, cisgènere...— es tradueixen en rebuig, hostilitat, fàstic i mal, tant a les xarxes socials com al carrer, i suposen una greu limitació i crisi per a la democràcia. Davant d’això, silenciar, bloquejar, apagar, distreure’s, deixar d’atendre, treure el so de la transmissió quan a les pantalles apareixen certs subjectes amb veus i declaracions danyoses, són gestos de la gestió ètica de l’escolta digital, així com de protecció i de cura, i en ocasions de supervivència.

Futurs urbans de l’ordinari digital

Els embulls digitals configuren presents i futurs amb la seva inevitable incertesa, més encara si et trobes al costat xungo de la desigualtat. Els relats moderns de progrés convoquen el solucionisme tecnològic per controlar la incertesa, com és el cas de l’smart city —que no escolta els embulls, tensions i interessos contraposats que configuren tant l’urbà com el digital—, a diferència de les distòpies i previsions de futurs catastròfics freqüentment associats també a allò tecnològic i que, units a les experiències ambivalents de la vida urbana i la seva sociabilitat pública intensa, ha propiciat sempre imaginaris de contagi, malaltia i mort. La seva versió més recent serien les denúncies dels suposats vincles entre la pandèmia i el 5G i els atacs a les antenes. Un altre exemple és la por a la deshumanització tecnològica, un reconeixement, parcial i inquietant, dels embulls de l’humà amb el no humà, de les agències compartides amb les materialitats i cossos diversos amb què convivim. Que les nostres accions, actuacions i subjectivitats es produeixin en xarxa i embolicades amb objectes i altres éssers no sorgeix del digital, sinó que forma part de la nostra interdependència ontològica, davant la qual les ideologies modernes de l’ésser autònom han fet les desenteses des de fa segles, amb conseqüències catastròfiques. En lloc de la insistència corporativa tecnocràtica en allò smart, que remet a l’optimisme cruel (la promesa de la bona vida que no deixa de donar-nos mala vida) d’aquest solucionisme pharmakon, on el remei és el verí (de la vigilància, el control, els biaixos de l’automatització, l’obsolescència programada, el malbaratament energètic insostenible, etcètera), pot resultar útil atendre a la dimensió idiota de la cultura digital que analitza Olga Goriunoce, tant juvenil com adulta, desplegada en l’humor, les paròdies, l’absurd, en la creativitat col·lectiva digital de mems, (re)tuits, vídeos, tutorials i GIFs, en la força idiota d’allò viral, dels continguts fugaços dels stories, de xarxes com Snapchat o TikTok, en l’èxit i l’atracció de les coreografies compartides i mediades digitalment, on l’escolta temporal, la dansa, l’agència compartida amb els dispositius i espais digitals, generen també nous usos i sentits pels repertoris d’acció i actuació, individuals i col·lectius, tant als espais íntims de les nostres llars com als espais públics urbans que participen d’aquestes gravacions.

Si els presents i els futurs de la nostra quotidianitat urbana es fan i es desfan en els embulls digitals, és crucial escoltar aquests espais, així com atendre als règims i disciplines que faciliten o impedeixen l’escolta i l’atenció que s’hi donen i configuren. I escoltar també el desplegament de responsabilitats, d’habilitats de resposta (quant a tret fonamental de la vida en comú, tal i com la defineix Audre Lorde), no com un conjunt de similituds sinó com una comunitat de diferències que encoratgen maneres creatives de superar les condicions d’opressió, en la interdependència dels reconeixements, sense requerir consens ni renunciar a les peculiaritats i rareses (queer) pròpies; una comunitat on la diferència pugui forjar connexions i aportar la seguretat suficient per poder actuar, fer, intervenir.

Referències bibliogràfiques

Berlant, L., Cruel optimism. Duke University Press, Durham, 2011. (Traducció parcial a “Optimismo cruel”, a Debate Feminista, 45, 2012, pàgs. 105-136. <http://debatefeminista.cieg.unam.mx/df_ojs/index.php/debate_feminista/article/view/899/800>).
Goriunova, O., “New media idiocy”, a Convergence, 19 (2), 2013, pàgs. 223-235.
Lasén, A., “Lo ordinario digital: digitalización de la vida cotidiana como forma de trabajo”, a Cuadernos de Relaciones Laborales, 37 (2), 2019, pàgs. 313-330. https://revistas.ucm.es/index.php/CRLA/article/view/66040.
Lorde, A., La hermana, la extranjera. Artículos y conferencias. Traficantes de Sueños, Madrid, 2002.
Noble, S., Algorithms of oppression. How search engines reinforce racism. New York University Press, Nova York, 2018.
Pardo, C., “Capitalismo, sonidos y procesos de subjetivación en la ciudad contemporánea”, a Panambí. Revista de investigaciones artísticas, 4, 2007, pàgs. 111-124.
Taylor, A., “The right to listen”, a The New Yorker, 27 de gener de 2020. https://www.newyorker.com/news/the-future-of-democracy/the-right-to-listen.