Barcelona Metropolis

Als països nòrdics es té clar que aquesta aposta afavoreix l’educació dels infants en una etapa estratègica de la vida, cabdal per al desenvolupament; redueix les desigualtats socials, i no perjudica la incorporació de les dones al mercat laboral. A més, els nòrdics també ens mostren la importància de facilitar la cura a la llar durant el primer any de vida, amb permisos parentals iguals i intransferibles. Noruega va ser pionera a trencar el sostre de vidre masculí i introduir la daddy quota per garantir que la cura dels nadons no és una tasca que sols pertany a l’esfera femenina. Els pares que s’impliquen en els primers anys de vida tenen un patró laboral i de cures més similar al de les dones, i la corresponsabilitat en la parella beneficia que es vulguin tenir més fills o filles. Espanya ha començat a destacar en aquest àmbit, i ja s’està expressant la voluntat d’avançar cap a permisos parentals de sis mesos per a cada progenitor o d’implementar una prestació econòmica universal per a la criança.

En segon lloc, els serveis que giren al voltant de l’escola són clau per contribuir a la conciliació familiar i, al mateix temps, garantir oportunitats educatives enriquides per a tots els infants. Estem parlant de les tardes, amb activitats extraescolars de reforç, esportives i culturals a l’abast de totes les famílies i amb uns horaris saludables per a la infància. Fem referència també als períodes de vacances en què els infants tenen més del doble de dies lliures que els seus progenitors i, novament, calen opcions de temps enriquit i temps lliure entre iguals, en col·laboració amb les entitats d’educació en el lleure. Les escoles també poden esdevenir equipaments dels barris, amb patis oberts els caps de setmana o espais d’intercanvi per facilitar el temps en família.

En tercer lloc, les empreses també hi tenen molt a dir, amb el consens dels agents socials i l’impuls de les administracions. Si amb la pandèmia de la covid vam veure que les cures es feien visibles, vam ser conscients, alhora, que el món laboral no havia de basar-se en la presencialitat. El teletreball i la flexibilitat horària van començar a introduir-se en moltes empreses, i això va posar en evidència que per ser productius no cal que tothom sigui al mateix espai al mateix temps. Aquest avanç cap al treball híbrid, en el qual s’han produït alguns retrocessos, no està exempt de dificultats; de la mateixa manera que la vida personal pot entrar virtualment a la feina, l’esfera laboral també pot introduir-se en la vida quotidiana i penalitzar el temps familiar i personal. Per aquesta raó, haurem de continuar treballant aspectes com la desconnexió digital efectiva, en línia amb països com França, que van ser pioners en la seva legislació. O aprendre a gestionar equips en remot, posar en valor el treball per objectius més que no pas les hores de presència, i reservar els espais presencials per a aquells moments en els quals el treball compartit sigui necessari i enriquidor.

També estem immersos en un debat sobre la reducció de la jornada laboral, i trobem experiències pilot a Bèlgica o al nostre país sobre la setmana de quatre dies o de trenta-dues hores amb el mateix salari. Caldrà estudiar-ne els avantatges i inconvenients i veure com es poden compensar aquells sectors on hi ha més dificultats, però assumint que les societats que avancen cap a un major benestar necessiten un equilibri millor entre el temps de cura, el laboral i el personal.

I, en quart lloc, l’esfera comunitària i les famílies també hi tenen un rol fonamental. Amb la desaparició de la família extensa, la xarxa comunitària i l’intercanvi entre famílies contribueixen a crear un nou escenari que cal incentivar des de l’àmbit públic. La idea de la ciutat dels quinze minuts, sorgida a París, valora la proximitat com a espai on es poden conjugar el temps per viure, per treballar, per aprendre, per a la cura, per a la provisió de serveis o per gaudir. Aquestes ciutats són més amables per a les famílies i els infants, i ajuden a donar-se suport mutu en moments en què els pares o les mares no poden ser-hi presents.

Els avis i les àvies no són les figures a qui correspon fer una feina de cura intensiva i, per això, les famílies necessiten múltiples suports. Evidentment, aquests suports també passen per la corresponsabilitat en la parella, ja que necessitem mares i pares presents, i reequilibrar la distribució de poders entre la llar i el món laboral. En aquest sentit, els pares i les mares també podrien rebre més suport a través de l’adquisició d’habilitats parentals per aprendre a gestionar el que implica tenir fills i filles, per poder conjugar la parella amb l’àmbit de la cura i el gaudi personal, i aprendre a donar lloc a l’espai que ocupen el grup i també l’individu en el si de la família. 

Tornant als aprenentatges que ens va portar un moment tan convuls com la pandèmia, s’ha obert una escletxa per redefinir el paper de les famílies en la societat i el rol que hi han de tenir les esferes pública, laboral, comunitària i individual. La futura Llei de famílies, amb una visió holística, o experiències que trobem tant en l’àmbit internacional com estatal i local ens fan pensar que podem ser optimistes sobre el futur d’aquesta política pública. Es tracta d’una qüestió estratègica i rendible, una inversió per avançar cap a una societat on la família esdevingui un espai confortable i on la suma d’identitats (personal, laboral o de cures) no generi tensions, sinó benestar.