Barcelona Metropolis

Podem definir el moment actual a partir del terme economia de dades, però, si ho fem, neutralitzem i embellim els components socials que impliquen, en bolcar-ho tot en un canvi de la matèria primera, la dada, presentada com un element abstracte desconnectat del ciutadà-treballador, com a objecte d’expropiació. D’altra banda, la denominació capitalisme de vigilància emprada per Shoshana Zuboff té la virtut de connectar el moment present amb un canvi en la lògica del poder, però acaba posant l’accent —segons la meva opinió, en excés— sobre el consumidor, obviant les conseqüències que té sobre els processos productius i l’explotació del treball. El concepte de nou taylorisme (o taylorisme digital) és més a prop d’unir totes dues perspectives, integrant-les en els canvis en els processos productius (amb la dada com a matèria primera) i en les noves lògiques d’explotació del treball impulsades pel capitalisme digital.
 

Taylorisme: depreciació del treball i acumulació de capital

El taylorisme va ser i és molt més que un conjunt de tècniques productives. Consisteix en una autèntica filosofia que impulsa una manera de produir i unes relacions socials determinades. Si fa cent anys va donar lloc al capitalisme fordista, avui és el sustentacle del capitalisme digital. Si la sistematització de les tasques mecàniques a través de l’anàlisi exhaustiva de les seves seqüències i els seus processos va permetre, a finals del segle xix, optimitzar la relació entre l’obrer i les màquines, ara qualsevol feina intel·lectual subjecta a rutines està oberta a l’automatització total o parcial.
Mentre les millores del taylorisme industrial facilitaven la revolució dels processos simples in situ, el digital facilita la descomposició i la deslocalització de tasques complexes en xarxa. Les tasques intel·lectuals més diverses, com ara traduir un llibre, impartir classes virtuals, interpretar un escrit legal o desenvolupar la telemedicina, ara es poden descompondre i esberlar, de manera que les seves parts més simples s’externalitzin en un robot o en subcontractacions de valor baix per tot el món. Tots dos taylorismes acaben mostrant unes conseqüències socials similars: més control sobre els processos productius i els temps del treballador, és a dir, més intensitat en l’explotació del treball directament connectada amb una nova onada d’acumulació de capital.

És l’essència del canvi actual. Ens enfrontem a un nou salt qualitatiu en la fragmentació de tasques i en l’externalització i deslocalització productives. Noves rutines assumibles per aplicacions digitals, sota el paraigua de la intel·ligència artificial, executades per persones aïllades però connectades des de fora dels perímetres organitzatius de les empreses, ubicades en qualsevol lloc, proper o llunyà: aquest serà el perfil dominant del nou sistema productiu.
 

Taylorisme: avenços científics i disciplina social

L’augment de la intensitat en l’explotació del treball s’ha d’explicar i justificar amb arguments científics i morals. La desigualtat que generen els processos d’acumulació de capital s’ha de justificar perquè sigui tolerable.
Quan Taylor afirma, a principis del segle XX, que “la ganduleria representa el mal més agut de tots els mals que afecten els obrers d’Anglaterra i d’Amèrica”, o que “els augments de sou per sobre del que és imprescindible acaben afavorint l’alcoholisme i disminuint la producció”, no es troba gaire lluny dels arguments que es fan servir per justificar l’eliminació de subsidis o de les declaracions dels països del nord d’Europa per desqualificar els ociosos del sud. Es tracta d’emparar i amagar de manera convenient la voluntat de controlar i disciplinar el més pobre o el més dèbil i, com a extensió, de responsabilitzar i culpabilitzar la gent de la seva situació.

Tot i que els separen més de cent anys, tots dos taylorismes comparteixen la vocació de presentar-se com a “impulsors del progrés i la llibertat humana”. Si el taylorisme industrial va introduir, cap al 1900, els sistemes de retribució variable i el pagament de primes al rendiment plantejats com a mecanismes de motivació, ara el taylorisme digital introdueix noves formes de retribució, com passa amb els riders o amb el pagament per microtasques, que es venen com a manifestació de la “llibertat” del nou treballador, quan no són més que una altra justificació de noves formes de dependència humana.

Per això mateix és fonamental justificar els nous canvis amb el prestigi del que és científic. Si el taylorisme industrial va apel·lar a l’“organització científica del treball” per maximitzar l’eficiència de la mà d’obra a través del seguiment detallat dels moviments del treballador en cada instant i el cronometratge de les operacions, ara el tractament de les rutines cognitives s’associa a nous avenços científics vinculats a l’“ús d'algoritmes i la intel·ligència artificial”.

L’explotació del treball esdevé més intensa a través de la traçabilitat del treballador, considerat com a mercaderia, en totes les seves variables essencials. Hi ha instruments i aplicacions que permeten accedir a gran part del seu històric laboral (origen, formació, experiències laborals, participació en conflictes, absentisme, incidències...); hi ha aplicacions que permeten rastrejar el seu recorregut present (on és en cada moment; quant de temps ha dedicat a desplaçar-se, a cada tasca i a descansos) o mesurar-ne la contribució (la productivitat minut a minut, indicadors d’eficàcia i qualitat, avaluació de la feina...).

El que és excepcional d’aquest moment és que aquest capitalisme no esgota la generació d’excedents en els processos productius, sinó que els perllonga a qualsevol moment de la vida humana a través d’instruments que envaeixen la seva intimitat, dissenyats per detectar els gustos i influir i condicionar els comportaments. Qualsevol ciutadà que tingui un dispositiu i navegui per internet ja és “un producte traçable”. Qualsevol comentari en veu alta, qualsevol recerca... identifiquen una necessitat que provocarà que, des d’aquell instant i de manera insistent, li apareguin anuncis en totes les notícies que llegeixi o en totes les pàgines web que visiti. El segueixen al mil·límetre. És la conseqüència de l’anomenada “publicitat programàtica”, que es basa en algoritmes que estableixen coincidències instantànies que li reclamen l’atenció, sigui on sigui i faci el que faci.
 

Intel·ligència artificial, empobriment humà

El vocable intel·ligència artificial permet evocar les característiques d’una societat superior que s’enllaça amb la idea de la “societat del coneixement”. Però la realitat és que està associada a l’empobriment d’àmplies majories.

Els neoliberals van propagar el mite que ens endinsàvem en un període històric en el qual la inversió en formació era la inversió més rendible per a qualsevol ciutadà. Tant si hagués nascut a Califòrnia com a Espanya o a Egipte, la formació implicaria oportunitats universals de millora i una satisfacció creixent en l’ocupació, semblant a la que s’associava al treball creatiu de les classes mitjanes tradicionals. Però el mite va caure. Hi ha dues manifestacions que evidencien aquest fracàs: d’una banda, el pes creixent de la subocupació i la sobrequalificació dels professionals; [1] de l’altra, la crisi dels crèdits per finançar títols universitaris, especialment greu als Estats Units.[2]

La realitat és que, en contra d’allò que pronosticava el mite de la societat del coneixement, el sistema econòmic actual necessita, a escala global, un volum decreixent de coneixement per produir béns i serveis. O, més concretament, necessita menys coneixement viu, associat a la feina dels humans, i el supleix amb més coneixement mort, entès aquest com la part del saber que es condensa i cristal·litza en aplicacions i sistemes, o en robots i intel·ligència artificial.

Dit d’una altra manera, les tecnologies digitals permeten extreure una gran part del coneixement humà, entès com a qualitat del treball, i el capitalitzen en aplicacions i sistemes, el converteixen en capital. El coneixement humà segueix la mateixa lògica que el treball manual: s’acaba substituint per capital i alimentant l’acumulació segons una lògica, que Marx va descriure amb una frase tan precisa com cruel: “El capital és treball mort que, com si fos un vampir, necessita treball viu per seguir vivint”. Tan sols una minoria molt qualificada, dedicada a identificar problemes i a dissenyar i oferir solucions imaginatives, serà capaç de revalorar la seva feina. Però aquesta minoria s’ubicarà principalment a Califòrnia o en algun dels centres tecnològics d’uns pocs països del món (Alemanya, la Xina, el Japó, Corea del Sud...).

Deia Adam Smith, pare de l’economia política, a La riquesa de les nacions, que, amb les màquines, “el treball s’acaba reduint a unes quantes operacions ben senzilles: normalment, una o dues”, i que aquesta rutina esdevé autodestructiva i acaba deteriorant el treballador fins al punt que acaba “tornant-se tan estúpid i ignorant com pot arribar a ser-ho un ésser humà”. I en aquest punt ens trobem.