Barcelona Metropolis

Sabem que la covid-19 ha tingut unes conseqüències molt negatives per a les dones a tot el món i ha posat més en evidència les desigualtats de gènere quant als problemes laborals. Ja el maig del 2020, segons dades de l’ONU reiterades pel seu secretari general, es constataven els problemes següents: tots els tipus de violència masclista s’havien intensificat als països on hi havia dades; a escala mundial, les dones estaven realitzant el 75% del treball domèstic, i pel que fa a les que ja tenien una ocupació, les dades mostraven la història d’un desastre, ja que moltes van haver de plegar de la feina perquè amb el confinament no podien compaginar la feina de fora de casa amb la cura dels fills i el treball domèstic. Altres dones es van quedar sense feina, sense ingressos i sense protecció de cap mena, sobretot les que treballaven en l’economia informal (que representa un 60% de mitjana mundial) i en les jerarquies més baixes de l’àmbit laboral arreu del món. Es van tancar tallers i fàbriques, i el comerç global va arribar a nivells molt baixos; podem parlar de desglobalització, recordant que la globalització havia feminitzat la força de treball. Per a la majoria de dones, la pèrdua de la feina implicava que no hi havia cap forma de compensació econòmica.

Segons dades més recents de la Unesco, un 72,4% dels nens i les nenes de 177 països han quedat afectats pels tancaments d’escoles o guarderies, i s’han trobat amb solucions improvisades, com ara l’ajuda d’avis i àvies, amb el risc d’infecció que això suposa. El tancament d’escoles ha produït l’aïllament de les famílies, que sovint s’han trobat soles buscant solucions. A països com Bèlgica, Croàcia, Grècia, Luxemburg, Portugal i Suïssa, entre el 30% i el 37% d’àvies i entre un 24% i un 31% d’avis s’han ocupat dels seus nets durant la pandèmia.[1]

Infraestructura humana

La visió tradicional de l’economia ara és criticada. Durant la pandèmia, el tancament o les regulacions a l’entorn d’escoles i de guarderies va dur a tensions insuportables. Per exemple, als Estats Units un informe oficial va estimar que deu milions de pares —sobretot mares— van haver de deixar el seu lloc de treball, amb conseqüències negatives per a la família i per a l’economia. L’Administració Biden es va adonar de la importància d’aquesta infraestructura humana i va proposar un pressupost molt generós per a les cures i altres necessitats familiars que el Congrés va aprovar a finals del 2021 (malgrat que aquesta mesura encara es troba aturada al Senat). S’havien adonat que la pandèmia amenaçava la reproducció social i que les famílies —i l’economia— necessitaven més ajuda de la que se’ls donava.

Mundialment, tots els països s’han trobat amb el repte de com construir o transformar el sistema de cures per fer front a les necessitats urgents de les famílies, i molts han adoptat nous programes d’ajuda. Per exemple, Àustria, França, Alemanya i Holanda van introduir un programa de serveis de cura d’infants per a treballadores essencials. A l’Argentina es va adoptar un “ingreso familiar de emergencia”, que beneficiaria 3,6 milions de famílies necessitades. Altres països han introduït pagaments per a les treballadores del sector salut, com en el cas d’Itàlia, o han augmentat els que estaven donant per a la provisió de cures per a persones grans o infants.

A Catalunya i a Espanya —com arreu— s’està acceptant més i més que les cures són un factor fonamental per al funcionament de l’economia i de les nostres vides, tan bàsic com les escoles o els hospitals. A més, factors demogràfics com l’envelliment de la població tenen un pes creixent en les cures. L’esperança de vida ha arribat als 83 anys per als homes i 86 per a les dones (i segueix augmentant). Això implica la necessitat d’ampliar les cures per a la gent gran, i no podem assumir que les famílies se’n poden fer càrrec totes soles. Amb l’increment tan important de la taxa d’activitat femenina —des del 35,6% el 1978 fins al 74,6% el 2017—, la figura de la mestressa de casa gairebé ha desaparegut. No podem acceptar que les cures siguin responsabilitat només de les dones, i encara menys amb el contingut patriarcal i les desigualtats de gènere que comporten. És per això que s’està acceptant que les cures, tant de grans com de petits, han de ser en part responsabilitat de l’Estat. Una part ja ho són, com les del sector sanitari i l’educatiu, però la pandèmia ha posat en evidència les deficiències del sistema, i tenim el repte de trobar solucions que facilitin la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.

Eixamplar el sistema de cures és també una oportunitat per a la inversió i la creació de llocs de treball en els sectors públic i privat. El sector públic s’ha de finançar a través del sistema fiscal i pot generar l’oposició d’una població que no vol pagar taxes malgrat l’augment de la productivitat. Hem de superar aquests obstacles amb el convenciment de la importància del sector i amb la implantació de canvis estructurals transformadors. Quins han de ser aquests canvis? Segons un informe de l’ONU, en primer lloc, cal mantenir les cures existents i reduir la càrrega a dones i nenes.[2] Però això no és suficient, hem de planificar el sector públic perquè prengui iniciatives noves com a resultat de l’experiència pandèmica. Una segona aproximació és la reducció de desigualtats socioeconòmiques entre famílies i comunitats quant a l’accés a les cures. I en tercer lloc, s’ha de reconèixer el treball de cures com a essencial i, per tant, les treballadores del sector també com a essencials i com a receptores de protecció social. És a dir, amb la recuperació postpandèmica, s’han de dignificar les cures.

L’economia postpandèmica

La pandèmia ha estat un gran avís per pensar les crisis i els grans problemes amb què ens enfrontem i accelerar les solucions. No em refereixo només als perills de futurs virus, sinó a corregir els errors i afrontar els grans reptes que ens envolten com a civilització i sistema econòmic: sobretot la crisi climàtica, però també els desequilibris econòmics i socials originats per la mala distribució de béns i riquesa, que generen ferides profundes i amenacen l’equilibri de les nostres societats. Teníem l’esperança que l’economia postpandèmica seria molt diferent del model neoliberal que s’havia imposat durant les darreres dècades, però els esforços per implementar els canvis necessaris són complicats i confusos.

Moltes prediccions i especulacions han estat esperançadores. Per exemple, Thomas Piketty ha criticat l’hipercapitalisme que ha anat massa lluny i ha dibuixat un postcapitalisme com “una nova forma de socialisme participatiu i descentralitzat, federal i democràtic, ecològic, mestís i feminista”, malgrat que no creu que hi arribem aviat. Però, a mesura que la realitat postpandèmica va apareixent, també hem vist la intensificació de les tendències negatives que ens fan dubtar. Per exemple, segons un informe de l’ONU, malgrat que les desigualtats en la distribució de la renda entre països i persones van disminuir als anys noranta del segle xx, recentment han crescut, i la tendència és a intensificar-se, per l’augment de les rendes més altes i la disminució relativa de les més baixes.[1] I, malgrat que la distribució de la renda entre països ha millorat, la distribució dins de cada país ha empitjorat amb el predomini del sector financer i el tecnològic dins de l’economia mundial.

Mentrestant, els beneficis de les grans multinacionals van creixent, sobretot els de les companyies tecnològiques que no paguen impostos de manera proporcional als seus beneficis. La Comissió Europea estima que aquestes empreses tributen un 9,5% per l’impost de societats, mentre que la mitjana per a les empreses convencionals és del 23,3%. Una de les causes que ho propicia és un sistema impositiu que ha quedat obsolet i no s’adapta a la disrupció que ha significat internet. El 2018 les quatre filials d’Amazon a Espanya van facturar 490 milions d’euros i van pagar 4,4 milions. Brussel·les no es posa d'acord sobre com fiscalitzar els beneficis d'aquestes companyies. Jeff Bezos, el fundador i director executiu d’Amazon i un dels homes més rics del món, s’ha convertit en un especialista a esquivar les seves obligacions impositives. Quan va fer el salt dels Estats Units a Europa, va situar la seu de l’empresa a Luxemburg, un país on a través de diversos trucs legals les empreses paguen impostos molt reduïts. Tal com ha dit Pierre Moscovici, polític francès del Partit Socialista, “les nostres normes, prèvies a internet, no permeten als estats membres taxar les companyies digitals que operen a Europa quan no hi tenen presència física”. I de moment només França s’ha atrevit a fer el pas de gravar específicament les grans tecnològiques. Ho va fer el 2019, després que a finals d’aquell any els països membres de la UE no es van posar d’acord per aplicar una norma comuna. Països com Luxemburg, Irlanda i els Països Baixos, que han fet dels seus tipus impositius baixos una manera d’atreure seus empresarials, no han fet res.

L’home econòmic

Des de l’economia es pot dibuixar un camí que fins a cert punt ja està apareixent als marges del pensament econòmic i també en la pràctica de les polítiques econòmiques que els estats estan seguint. L’essència del capitalisme, des que Adam Smith en va formular les idees fundacionals, és el seu esperit emprenedor basat en l’home econòmic, que maximitza els seus beneficis a través de la mà invisible del mercat competitiu i d’aquesta manera contribueix també a la maximització de la renda nacional. És el missatge que hem anat rebent a través de la teoria econòmica que s’ensenya a la gran majoria de les facultats d’economia. Malgrat les múltiples crisis econòmiques històriques, el capitalisme ens ha dut a un creixement econòmic sense precedents en la història de la humanitat, i hem arribat a uns nivells de consum molt alts, malgrat que mal repartits entre països i entre els habitants de cada país. El neoliberalisme és la versió del capitalisme que hem viscut durant les darreres cinc o sis dècades. Es tracta d’un extrem del model capitalista en el qual allò econòmic ho ha penetrat tot, fins al punt d’aplicar-se a moltes decisions que abans es consideraven d’altres esferes com, per exemple, les decisions individuals sobre l’educació. La globalització ha fet que aquest missatge s’hagi difós, impulsat per la gran obertura dels mercats financers, la liberalització del comerç, l’augment del consum i el moviment de persones, sempre recolzats per l’home econòmic i el mercat de la teoria econòmica.

Si no n’estàvem convençuts, la pandèmia ens ha fet veure més clarament que aquest model ha arribat a uns nivells insostenibles. La teoria econòmica, des dels clàssics fins als nostres temps, ha assumit que els recursos naturals estan a la nostra disposició gairebé sense límits, sense esgotar-se. Però sabem que aquests supòsits ja no són viables. La biodiversitat del planeta està disminuint i es veu amenaçada per l’extinció. Les reserves de carbó i petroli són limitades, però, a més, el seu ús és una gran font de contaminació atmosfèrica, i hem de descarbonitzar la producció si no volem arribar a nivells asfixiants de diòxid de carboni. Altres recursos naturals —com boscos, mars i oceans— estan patint els abusos a què la humanitat els ha sotmés amb l’ús i el consum excessius. El canvi climàtic és cada cop més evident, amb accidents seriosos produïts pel temps, l’augment del nivell dels mars, que envaeixen illes i costes i creen problemes creixents de desplaçaments de persones. Per tant, la greu crisi ecològica ens fa preguntar si la maximització de la producció i del creixement econòmic poden ser l’objectiu de la humanitat i si l’home econòmic —que pren les decisions egoistament i sense tenir en compte les externalitats de les seves decisions— és el que hem d’assumir en els nostres models d’economia. Ja no ens podem permetre aquests supòsits amb conseqüències tan catastròfiques.

Quins models poden substituir l’home econòmic en l’economia postpandèmica? Com podria ser una economia postcapitalista? Els dogmes del “Washington Consensus” —que va ser introduït als anys setanta del segle xx per economistes com el premi Nobel Milton Friedman i per institucions com el Banc Mundial i molts altres representants del món econòmic i polític dominant— s’estan enfonsant, en la teoria i en la pràctica. Estem entrant en un nou paradigma econòmic?

L’home i la dona solidaris

Constatem, per exemple, que el sector públic està emergint i dona resposta a les necessitats socials urgents en molts països. També veiem que s’està acceptant la idea que les privatitzacions tan típiques del model neoliberal i el mateix funcionament del mercat ens han dut a molts dels problemes que estem vivint, com el del creixement de la desigualtat, que sembla imparable amb el sistema actual. Alguns economistes com Dani Rodrik, de Harvard, es pregunten sobre les noves direccions teòriques i pràctiques que poden regir un nou model econòmic.

Alguns economistes com Dani Rodrik, de Harvard, es pregunten sobre les noves direccions teòriques i pràctiques que poden regir un nou model econòmic. Altres economistes, crítics amb el sistema i l’ensenyament econòmic des de fa anys, com Samuel Bowles, de l’Institut de Santa Fe, ofereixen una visió alternativa del comportament econòmic. Són una part del grup internacional CORE, que ha publicat un llibre de text que s’està utilitzant en universitats anglosaxones i també en alguna d’espanyola. Contrastant amb l’economia ortodoxa, no assumeixen un home econòmic egoista i maximitzant, sinó persones i institucions solidàries i amb objectius socials que afecten les seves decisions. També inclouen relacions de poder, com les implícites al mercat de treball o les relacions financeres.

Dins del mateix capitalisme està sorgint una literatura que qüestiona els objectius exclusivament econòmics de les empreses, sense tenir en compte objectius socials. Rebecca M. Henderson, professora de Harvard i autora del llibre Reimagining Capitalism, ens explica que l’empresa de deixalles més gran de Noruega, Norsk Gjenvinning, va ser transformada pel seu nou president quan va decidir deixar el model que suposava corrupteles i un funcionament molt poc ecològic. No és l’únic cas de transformacions d’empreses dins del sistema, malgrat que per canviar-lo ho haurien de fer totes. A Catalunya, per exemple, moltes empreses petites actuen segons els principis de l’economia social i solidària (ESS), amb objectius molt diferents dels que es desprenen dels textos predominants en les nostres facultats d’economia. Esperem que la dona solidària / l’home solidari guanyi aquesta batalla que tenim a sobre, i que les cures se’n puguin beneficiar.