Barcelona Metropolis

Amb tot, hi ha comportaments entre els simis (fins i tot els prosimis) que no deixen de sorprendre’ns.

És notori l’exemple de l’illa de Koshima, on el 1958 un grup de científics va tenir el privilegi d’observar un fenomen revelador. En aquest cas, es tractava d’una colònia de macacos japonesos (Macaca fuscata). L’historiador de la ciència Aristides Acheropoulos ho explica així, amb l’aire de rondalla que imposa la meravella de tot plegat: “Temps enrere, en un poblet del Japó, hi vivia un mico al qual anomenarem Azamuku. Els rudimentaris micos d’aquell temps solien cruspir-se les pomes que recollien del terra dels parcs de la zona, pomes brutes de fang i de pols, sovint corcades. Un bon dia Azamuku va apropar-se a un estanyol amb carpes que havia d’alegrar un jardí consistorial, va netejar la poma amb l’aigua i, tot seguit, evidentment, se la va menjar amb delit. D’aleshores ençà rentava les pomes abans de clavar-hi les dents. La lliçó, magistral, va saltar d’Azamuku a un segon mico i després a un tercer i després a un quart; i així successivament, s’entén. Una bona colla de micos de la zona va començar a netejar la fruita. El fet curiós és que, al cap d’un temps, els micos veïns d’altres municipis van sumar-se a la preferència per les pomes netes i aplicaven el mètode descobert per Azamuku. El dia que el centè mico va rentar una poma abans de ficar-se-la al pap, es va observar un fenomen estrany tot al llarg de la regió: a tot arreu els micos netejaven la fruita abans de menjar-se-la. A l’illa de Koshima, podríem dir, la massa crítica va ser de cent. Un cop assolida aquesta massa crítica, la informació es va propagar amb la velocitat exponencial d’una pandèmia de grip”.

Sens dubte, el tal Azamuku era un Newton entre els macacos. Va ser capaç de la proesa de pensar més enllà dels límits mentals dels seus congèneres. Ara, no queda tan clar —d’aquí sorgeix la polèmica ferotge entre els científics—, si la difusió del coneixement es va produir per simple impuls imitador (d’això els primats en saben molt) o si existeix algun tipus de connexió telepàtica (camps morfogenètics, diria Sheldrake) que va permetre a una espècie compartir informació útil, tot superant les barreres del temps i de l’espai... No és la intenció d’aquest article escatir aquests motius pantanosos, sinó demanar-nos pel cas que hem viscut a la ciutat de Barcelona aquests dies i que, un cop abordat pels mitjans, ha desfermat un debat interessantíssim, que cap dels nostres conciutadans ha pogut eludir ni a la feina, ni en família, ni a la cua del supermercat. Les xarxes socials n’anaven plenes i potser se n’han fet bromes que desvirtuen els fets reals i constatats, però el rerefons és el mateix i no deixa de captivar-nos pel que té d’extraordinari.

La primera alerta del fenomen la va donar la treballadora del Parc Zoològic de Barcelona Margarita Rius. El dissabte 9 de febrer Rius penjava una foto al seu Twitter que va ser massivament compartida, comentada i tornada a comentar. En paraules de Rius per a La Vanguardia: “Com cada dissabte, vaig anar a acomplir la meva tasca a l’àrea de primats. Reconec que hi anava una mica adormida perquè la nit abans havia tingut una celebració [...]. Vaig decidir rentar-me la cara en una de les fonts que tenim per als visitants. Em vaig treure les ulleres. Encara no m’havia eixugat la cara que ho vaig veure. Per si la miopia em traïa, em vaig posar les ulleres ben de pressa. La Brigitte [es refereix a una de les mones vermelles (Erythrocebus patas) de la colònia que viu al centre] caminava tota sola vora el vidre de la finestra. Amb la mà subjectava un objecte estrany. No vaig entendre què passava exactament i, per tant, tampoc no vaig preveure quines repercussions tindria, però alguna força dins meu em va dur a captar l’escena amb el mòbil. Inconscientment, devia copsar la importància estel·lar del moment, perquè no només vaig fer la foto, sinó que la vaig publicar immediatament. Reconec que vaig sentir la punxadeta d’orgull de ser la primera que informava sobre el tema”.

                L’ara famosa mona Brigitte, no cal ni dir-ho, duia a les mans un gotet de cafè per emportar. Les fotos que es van fer posteriorment permeten veure la gràcia amb què el polze de la mona subjecta la tapa de plàstic (polietilè d’alta densitat) mentre l’índex aguanta el got ardent (cartró). Els vídeos van més enllà: ens mostren la Brigitte dedicant-hi petites glopades sense renunciar als seus trajectes, d’aquí cap allà, amunt i avall, sense descans. Al principi, sola i malvista per tothom, però al cap de pocs dies Brigitte havia trobat en Koeman (un exemplar jove de cuixes portentoses), un digne acompanyant per als seus desplaçaments cafeters. I en menys d’una setmana, mitja dotzena d’Erythrocebus Patas voltaven amb el gotet de rigor, en solitari o en parella, feliços o capficats en els seus afers (per a nosaltres) insondables. Un cop acabat el cafè, els micos llançaven l’envàs, no sense displicència, al fossar de seguretat que els envolta, cosa que divertia la gentada, espectacular, atreta al zoo per la notícia i pel plaer de fotografiar-s’hi i de protagonitzar un instant històric. Ignorants dels curiosos, l’exemple va anar reeixint entre les mones, progressivament i imparable. Copèrnic, el mascle alfa, va ser un dels últims a incorporar-se a la tendència, però al final tots els membres de la bandada s’havien convertit.

La innovació del mal anomenat coffee to go, en tot cas, ha destarotat la bandada, els seus usos i jerarquies. Copèrnic s’ha vist destronat, de fet. Koeman ha ascendit davant dels seus i s’ha guanyat el favor de les femelles i dels mascles immadurs. Per la seva banda, Copèrnic persisteix en els seus passejos amb el cafè a la maneta, sense poder evitar una certa expressió contrariada que suggereix manca d’adaptació. Una micona d’empatia ens permet descobrir que la insatisfacció de Copèrnic és causada pel sentiment d’autoridícul i la tensió de voler-lo dissimular.