Barcelona Metropolis

En comptes d’això, com que tot coneixement sobre com es poden dissenyar les ciutats és entès com un conjunt de dades que creen cadenes mercantils externament efectives a l’hora d’enriquir una petita societat global de propietaris, cada vegada més contemplem la creació de guetos de coneixement, sovint situats en els enclavaments urbans més benestants de la ciutat, esperonats pels diners privats per accelerar empreses que més tard intenten atrapar els ciutadans amb els seus serveis i filtrar posteriorment la riquesa cap a les capes més altes. També trobem fòrums o camarilles compostos per membres del sector privat on el coneixement per dissenyar solucions als problemes de la ciutat s’empra per pensar que aquests ampliïn el seu marge de beneficis. Això quan no ens sentim assetjats per tot tipus de plataformes que impulsen el nostre consum i pal·lien lleugerament l’alienació derivada d’una producció incessant o la captura del coneixement, sovint al preu d’explotar altres membres de la ciutat, cada vegada amb treballs subjectes a condicions més precàries. En aquest sentit, no solament es perpetua la desigualtat entre els qui tenen més coneixement a l’hora d’accedir al mercat laboral i els qui no, recorrent a més a la retòrica d’allò que és col·laboratiu, sinó que aquest concepte es perverteix per significar: associació de propietaris individuals que comparteixen mà d’obra semiesclava en una ciutat. D’aquesta manera és com es perpetua la jerarquia social.

Podem dir que, si existís un subjecte de coneixement que entengués aquesta opressió històrica a la qual la classe no privilegiada és conduïda en el context de la transformació tecnològica de l’estructura econòmica, la seva posició per provocar un veritable estat d’excepció milloraria notablement. Tanmateix, com si es tractés d’un truc de màgia, les tendències polítiques que la tecnologia indueix, com ara l’augment de la individualització, impedeixen tenir en compte de manera sòbria les possibilitats emancipadores d’aquesta. Sembla com si efectivament s’hagués creat un ecosistema de coneixement paral·lel, una infraestructura tecnològica en la qual tota experiència sobre l’existència en el món generés dades sobre aquest que no només guien la vida de les persones cap als serveis de les companyies que la controlen, sinó que també transfiguren la percepció de la realitat en una ciutat.

Ara bé, com que cap sistema de control no és absolutament tancat i sempre hi ha buits per assajar la seva sortida, potser hauríem de pensar en com provocar una mena de tomb en aquesta tendència política o l’obertura d’un recinte històric concret des de les ciutats, el que anomeno “despertar del somni tecnològic”. Així doncs, en tant que en l’estructura d’aquest ecosistema de coneixement privat també hi ha l’experiència —ara com ara mercantilitzada— que el pot provocar, hauríem de trobar un coneixement pur per extreure tot el seu valor revolucionari.

Concretament, si els entorns urbans es caracteritzen per alguna cosa, és per les oportunitats que ofereixen per pensar en una cultura política on els béns comuns del coneixement puguin ser gestionats de manera conjunta per grups amb diferents interessos i de diverses mides. Això vol dir connectar culturalment els moviments socials de la ciutat, les associacions de veïns dels barris o districtes, tot i que també els comerciants locals o altres col·lectius urbans, seguint una agenda col·lectiva per digitalitzar el sòl de la ciutat a fi de servir els interessos comunals. En definitiva, també es tracta d’una qüestió econòmica, tot i que no com l’entenen les grans plataformes com Google, que extreu coneixement mitjançant el disseny psicològic de les seves plataformes únicament orientat al consum d’informació, i no pas a la seva distribució.

Aquestes forces socials s’haurien d’organitzar perquè les infraestructures que concentren la intel·ligència col·lectiva de la ciutat, els seus cervells si es vol, siguin gestionades de manera diferent; per exemple, mitjançant la descentralització dels processos polítics a escales tan específiques com sigui necessari. Es pot dir que la gestió intel·ligent dels termòstats pot ser executada directament pels qui viuen a barris amb un nivell econòmic més baix sempre que es tinguin assegurats els recursos materials per pal·liar qüestions com la pobresa energètica. O fins i tot és possible preveure que els blocs d’edificis en carrers turístics decideixin sobre les llicències hoteleres o de franquícies en els espais públics. Aquest és el motiu pel qual les lògiques d’explotació que imposa aquest ecosistema han de variar envers nocions com la justícia social, la igualtat i la redistribució.

Aquest canvi de paradigma alterarà automàticament també la nostra actitud davant les qüestions ecològiques. Cal tenir en compte que els dispositius dels ciutadans són dissenyats, no per alimentar la securitització i mercantilització de la vida, sinó per aplegar el coneixement sobre els desplaçaments urbans, el transport o la mobilitat a fi d’oferir respostes intel·ligents als problemes de contaminació a les ciutats. En aquest sentit, atesos els avenços dels cotxes autònoms, per què s’han de pensar aquests de manera privada per servir els individus més rics, enriquint les empreses com Uber o Alphabet que els controlen, en lloc d’entendre’ls col·lectivament per millorar serveis públics, com ara el dels autobusos? De la mateixa manera es pot parlar dels edificis i de la resta de grans infraestructures que avui dia emeten una quantitat enorme de pol·lució cap a l’atmosfera.

Per descomptat, que tots aquests processos tinguin lloc de manera pública o privada és una decisió política. Si el coneixement per dur a terme aquestes solucions es troba en mans dels qui, a més, han aconseguit beneficis monetaris tan elevats llevant a l’Estat els seus diners, l’estreta finestra d’oportunitat per provocar una commoció social es tancarà. En canvi, si hi ha una oportunitat política per revertir totes aquestes tendències, les quals impliquen nacionalitzacions, propostes agressives contra l’especulació financera, reducció de l’espai públic destinat als cotxes —o qualsevol plataforma que dipositi els seus vehicles privats a les ciutats—, això implicarà entendre el coneixement com un bé comú. Sens dubte, els temps estan madurs per intentar-ho.