Barcelona Metropolis

Les obres escollides evidencien les fortes tensions entre el context social i polític de l’època i les manifestacions culturals i artístiques resultants, prenent Barcelona com a centre neuràlgic que no perd de vista què passa a fora. La nova presentació pretén acostar la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona a barcelonins i catalans, que en comptades ocasions utilitzen aquests testimonis artístics per revisar la seva història més recent. El llenguatge erudit —i per a alguns críptic— amb què sovint s’expressa el MACBA ha creat una distància amb la població que s’intenta esmenar aquí.

La corda de l’arc es tensa i la sageta surt disparada el 1929, quan Barcelona s’acaba de convertir en amfitriona de l’Exposició Internacional. Mentre que per una banda es consolida el noucentisme, per l’altra es filtren els corrents d’avantguarda internacional, especialment el racionalisme, amb la construcció del Pavelló Alemany, de Mies van der Rohe. La idea d’avantguarda artística, sumada a valors com l’originalitat o la novetat, condueix els artistes cap a l’experimentació a partir de nous materials i formes. Un clar exemple d’això són els stabiles de Calder, que ens reben bellugant-se tímidament. Les escultures transgredeixen l’estabilitat de l’art que les precedeix i comencen a moure la part superior del cos amb un ritme quasi imperceptible. La por, però, les paralitza. Pressenten que alguna cosa terrible s’acosta.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el bombardeig de cartells a favor de la República pren especial rellevància i els seus autors recorren a llenguatges visuals i tipogràfics de l’avantguarda internacional. Mentre Fontserè representa un camperol cridant “Llibertat!” i brandant una falç davant la bandera anarquista, l’ombra de la Segona Guerra Mundial amenaça. Aquesta avantsala ens prepara per entendre el canvi que s’està a punt de produir: els anys posteriors a la Guerra Civil i acabada la Segona Guerra Mundial, els artistes exploraran formes divergents d’abstracció i abordaran la creació artística després de la guerra. Obres de Miró, Oteiza o Tàpies encara fan olor d’una destrucció que empeny a una reconstrucció necessària.

Les revoltes del Maig del 68, la descolonització i els moviments a favor dels drets civils convergeixen en un viatge turbulent cap a una nova societat en transformació i plena de contradiccions. A l’estat espanyol, la dictadura franquista (1939-1975) crea una societat conservadora amb una profunda empremta catòlica, i alguns artistes opten per la denúncia i la ironia per burlar-se de la censura. Un exèrcit de soldats de plàstic de Miralda, custodiats per obres de Manolo Quejido, Reimundo Patiño o Joan Rabascall, conquereixen l’epicentre de l’exposició. Miralda redueix a l’absurd la institució militar i el poder de l’estat, expressant una actitud crítica que sintonitza amb els moviments de protesta arreu d’Europa. Una Caixa de núvia (1969) vomita un exèrcit de soldats albins que es disposen a dominar el món amb armes de plàstic. El que no saben és que una nova era de feminisme radical està a punt de descloure’s. A finals dels anys seixanta i durant els setanta la lluita feminista es manifesta en l’obra de multitud d’artistes que denuncien el paper subaltern de la dona a la societat utilitzant el cos com a arma: Eulàlia Grau o Sanja Iveković experimenten amb la sensualitat, la sexualitat o la maternitat, i donen a llum unes obres que pretenen dinamitar estereotips que encara avui arrosseguem.

A mesura que ens acostem als nostres dies, la crítica a les relacions econòmiques regides per la globalització es converteix en iconografia obligatòria. La fletxa que sortia del fris cronològic iniciat l’any 1929 avança imparable, sobrevolant mars on naufraguen embarcacions carregades de migrants. La sageta travessa la darrera sala de la mostra, on a les palpentes descobrim Hydra Decapita, de The Othoilt Group, un vídeo que recupera la història del Zong, un vaixell carregat d’esclaus cruelment llançats al mar. La fletxa podria submergir-se a l’oceà al costat dels esclaus africans assassinats, però, ignorant-los, avança sense mirar enrere, escrivint noves dades al fris cronològic que corona l’exposició. La sageta ens recorda que l’art és un reflex de la nostra història i que, si la volem entendre, el MACBA ha de ser una de les nostres biblioteques de referència, ja que, a més de rebre turistes, ens narra a nosaltres, barcelonins, catalans, qui carai som.