Barcelona Metropolis

L’aigua és una pedra angular de la vida democràtica i, tanmateix, el seu accés universal encara és silenciosament insuficient o deficient a moltes llars dels Estats Units. Atrapats en la crisi de l’accés a l’habitatge o del cost de la vida, milions d’habitants urbans es veuen abocats a vides precàries, sense accés segur a l’aigua corrent ni al sistema de sanejament. És necessari un canvi de paradigma en el context de l’emergència climàtica.

L’any 2016 es va declarar un incendi en el qual van morir 36 persones a Ghost Ship, un antic magatzem d’Oakland (Califòrnia) reconvertit il·lícitament en habitatges i espais de treball. El lloguer hi era barat, sobretot comparat amb la resta de la regió metropolitana. Pels volts d’aquella època, un periodista va llogar una barraca darrere d’un bungalou al barri burgès de West Oakland i s’hi va mudar. “No hi havia canonades ni aigua corrent per rentar-me les mans o les dents abans d’anar a dormir”, explicava en un article d’una revista, on descrivia la seva vida en aquell pati. “L’electricitat hi arribava per un allargador que feia ziga-zagues per un terreny ple de menta silvestre i mímulus i pujava fins a un forat que hi havia entre els taulons del terra. L’estructura era més petita que una cel·la de la presó de San Quentin (una casa diminuta o un taüt enorme, segons es miri), de quatre per vuit i tres metres d’alçada, tan estreta que només hi cabien un matalàs, les meves jaquetes i corbates, un calefactor, algunes novel·les i el pot on orinava.”[1]

L’accés a l’aigua i al sistema de sanejament a les ciutats no és mai una qüestió només d’aigua: es tracta d’una qüestió de ciutadania, de pertinença i de seguretat, els principis bàsics de la vida democràtica. Segons Stephen Graham i Simon Marvin, l’ideal d’una infraestructura moderna es basa en almenys tres elements socials i de disseny principals: en primer lloc, un sistema en xarxa de recursos agrupats i integrats; en segon lloc, recursos de qualitat i en quantitats uniformes, i en tercer lloc, una noció universal de la provisió de recursos, reflectida en l’objectiu de les Nacions Unides d’“aigua per a tothom”.[2]

Clarament, l’ideal democràtic d’“aigua per a tothom” cau ràpidament davant l’evidència de les dades. En molts països occidentals, l’accés a l’aigua corrent està tan normalitzat i es dona tant per fet que és fàcil ignorar que no a tot arreu és una realitat, llevat que, com li va passar a aquell periodista, ens toqui viure sense aigua corrent i orinant en un pot.

Promesa incomplerta

L’aigua corrent és més un horitzó de lluita que no pas un fet consumat. Als Estats Units, es calcula que 1,1 milions de persones no tenen aigua corrent a casa seva. El 73% dels afectats viuen en grans àrees metropolitanes, com Nova York (65.000 persones sense aigua corrent), Los Angeles (44.200), San Francisco (27.400), Chicago (22.300) i Houston (20.300). En tot el país, els nuclis familiars sense accés bàsic a l’aigua corrent es troben majoritàriament en ciutats, tenen uns ingressos baixos, viuen de lloguer i els seus integrants no són blancs.[3]

En algunes ciutats, aquesta tendència ha anat a pitjor. En conjunt, tot i que l’accés de les llars a l’aigua ha millorat als Estats Units des del 2000, la nostra investigació mostra una tendència a la baixa en algunes de les ciutats més riques i de més creixement, com San Francisco, Portland, Austin, Nashville i Seattle, entre d’altres. Portland és un exemple paradigmàtic de l’empitjorament de la tendència: l’any 2000 la ciutat registrava 3.200 llars sense aigua corrent. El 2017 aquesta xifra s’havia disparat fins a les 6.200 llars, un augment del 50%.[4]

Què impulsa aquesta tendència corrosiva? Com explica el nostre informe del 2021,[5] el cas de San Francisco dona pistes importants sobre la confluència de l’habitatge i l’aigua. Els llogaters constitueixen menys de la meitat de les llars de l’àrea metropolitana de San Francisco, però representen gairebé el 90% dels habitatges que no tenen aigua corrent.[6] El celebrat auge tecnològic de la regió i la creació d’empreses propietàries en el sector del lloguer a Califòrnia, després de la crisi financera global del 2008, van contribuir a l’aparició de la crisi de l’habitatge actual: alts preus, baixes taxes de propietat i lloguers insostenibles per a nuclis familiars amb ingressos baixos i mitjans.[7]

San Francisco, que és la tercera ciutat del món amb més multimilionaris, també és una de les ciutats dels Estats Units on els preus del lloguer són més alts. El 2024 el preu mitjà era de 3.371 dòlars al mes, xifra que és un 61% més alta que la mitjana nacional.[8] Segons el nostre informe, un inquilí mitjà sense connexió a la xarxa gastava el 44% dels ingressos mensuals (pagats a un propietari) per viure en una casa sense aigua corrent a la ciutat. En poques paraules, els llogaters guanyen menys i paguen més per serveis deficients.

Democràcia ajornada

Com es converteix una ciutat en la ciutat dels senseaigua? El mite romàntic de San Francisco (com a far de la política progressista) contradiu la seva història de desenvolupament geogràfic desigual i d’explotació racialitzada. L’escriptor i crític James Baldwin va trencar amb aquesta imatge ensucrada de la ciutat per treure a la llum veritats més profundes. “Suposo que és fàcil que una persona blanca que passegi per San Francisco pensi que tot està en pau, perquè certament ho sembla, en superfície”, va dir al documental del 1964 Take This Hammer: “San Francisco és molt més maco que Nova York. I és molt més fàcil d’amagar-s’hi, tens les vistes, tens els turons. També tens la llegenda que San Francisco és cosmopolita i amb visió de futur, però no és més que una ciutat com qualsevol altra dels Estats Units”.

Les observacions de Baldwin es podrien aplicar avui en dia a la crisi oculta de la desigualtat de l’aigua. Com expliquem a l’informe, “tot i la disminució de la població negra a San Francisco, el nombre de persones negres en situació de pobresa hídrica va augmentar gairebé un 50% en aquest període [del 2000 al 2017], i va passar de 3.200 a 4.600 individus”.[9] La història de la pobresa hídrica a San Francisco està vinculada a una combinació d’habitatge inassequible, ingressos decreixents, transformacions posteriors a la recessió en el sector del lloguer i la bretxa de la riquesa racial. “Aquest és el San Francisco que els estatunidencs fan veure que no existeix”, va argumentar Baldwin; “creuen que me l’estic inventant”.

La pobresa hídrica a les regions urbanes dels Estats Units no és una qüestió tècnica ni un vestigi del passat, sinó el producte d’un ordre social capitalista que explota les diferències racials i de classe a través d’un sector de l’habitatge que prioritza els beneficis per damunt de la vida. Empíricament, la situació està empitjorant, no millorant, en diverses de les ciutats principals dels Estats Units, una dada que fa saltar les alarmes sobre l’adaptació de les llars a l’emergència climàtica. Tot i que la Llei d’infraestructures bipartidista, aprovada el 2021, va en la bona direcció, caldrà veure si la inversió que preveu, relativament modesta, pot transformar el sistema. Fins llavors, la lluita per una gestió més equitativa i justa de l’aigua continua, fins i tot als llocs més impensables.

Referències bibliogràfiques

Graham, S. i Marvin, S. Splintering Urbanism: Networked Infrastructures, Technological Mobilities and the Urban Condition. Routledge, Londres, 2001.

Meehan, K., Jurjevich, J. R., Chun, N. M. J. W. i Sherrill, J. “Geographies of insecure water access and the housing-water nexus in US cities”. Proceedings of the National Academy of Sciences, 117(46), 28700-28707. 2020.

Meehan, K., Jurjevich, J. R., Griswold, A., Chun, N. M. J. W. i Sherrill, J. Plumbing Poverty in US Cities: A Report on Gaps and Trends in Household Water Access, 2000 to 2017. King’s College London, Londres, 2021.

Moore, R. O. Take This Hammer. KQED National Educational Television, 1964.