Barcelona Metropolis

Per un moment va pensar que s’havia desmaiat i que delirava. Però quan la llum va tornar, va veure que no, que continuava dreta davant la pica amb la tetera a les mans. “Cobrar més, si pot ser”, això és el que, en plena al·lucinació, havia respost per dins a la veu. Va eixugar la tetera i la va tornar al seu lloc. Es va posar una juanola sota la llengua i va continuar la seva ruta d’habitacions.

El dimarts, a quarts de set del matí, va rebre una trucada del gerent. “Vine ja, fes el favor!” Cap de les kellys s’havia presentat a la feina, no les podien ni localitzar. “Què és, una altra vaga d’aquestes vostres?” La Nora va haver de fer totes les habitacions de l’hotel. Ni canviava els llençols, només els allisava i es desfeia de la brossa més visible. A les sis, quan encara no havia acabat la quarta planta, el gerent li va dir que s’afanyés, que els assistents al congrés no trigarien a arribar i que “necessitaven” trobar les habitacions netes.

El dimecres estava morta. Amb prou feines havia dormit quatre hores pel dolor de les lumbars, però sobretot dels genolls. A l’hotel es va trobar el mateix panorama que el dia anterior. El gerent havia provat de contactar amb altres empreses de neteja però era com si haguessin liquidat totes les kellys de la corona metropolitana. Quan la Nora li va dir que no estava disposada a passar pel mateix que el dia anterior, el gerent li va dir: “Et triplicaré el sou”.

La Nora netejava amb el cap ple de pensaments. Això era... el desig satisfet? De què li servia cobrar el triple si a finals de setmana, a aquest ritme, hauria mort d’esgotament?

Quan va ser a la 606, ofegant la sensació de ridícul, es va emportar la tetera al lavabo i va repetir el mateix ritual del dilluns. Raig d’aigua, frega que fregaràs i a veure què passa. La foscor va caure-li al damunt. Un altre desmai. La mateixa veu andrògina: “Demana un desig”. La Nora, sense dubtar-ho, va dir per dins: “Que tornin les companyes, tant me fa on siguin, però que tornin totes”.

Aquell dia va plegar a les deu de la nit. De les seves companyes, ni rastre.

Una tetera. Amb forma de drac. Ridícula.

Dijous va haver d’anar en taxi a l’hotel. No es veia capaç ni de caminar fins al metro. “Algú?”, va demanar, suplicant, al recepcionista. “Ningú.” Tota la feina per a ella sola, una altra vegada.

La Nora va baixar al vestuari i va posar-se l’uniforme amb penes i treballs. Es va quedar parada amb un braç de la bata posat. Havia sentit una trencadissa al pis de dalt. Va parar l’orella: passos apressats escales avall. Un dels grums de l’hotel va travessar el vestuari amb la cara coberta de sang. “Fuig!” Quan la Nora va sentir els esgarips que ressonaven al forat de l’escala va arrencar a córrer darrere del grum, cap a la sortida d’emergència.

El carrer era el caos. Les seves companyes havien tornat, totes uniformades amb la bata blau cel, ara, però, empastifada de sang. Es llançaven al coll dels vianants i els obrien en canal només fent servir les ungles. Buidaven ulls, arrencaven caps i trossejaven extremitats amb una fúria cega, imparable. Els urbans disparaven les kellys enfollides, però les bales els feien el mateix efecte que un perdigó. Per entrar a l’hotel, la Nora va esquivar cadàvers i cotxes estimbant-se contra els edificis. El bar s’havia incendiat. El cervell del recepcionista estava escampat damunt del taulell. Unes kellys es barallaven per les entranyes del gerent. Llavors va veure que tenien la pell estranya, com podrida. Va gambar cap a la 606. La tetera...

Quan es va fer fosc, la veu del drac li va dir: “Pensa bé aquest desig, serà l’últim que podràs demanar”.