Barcelona Metropolis

Lluny del seu ús quotidià, l’actual consum de l’espai urbà està eliminant les funcions polítiques i d’identificació col·lectiva tradicionals en l’espai públic. L’objectiu de construir un demos a escala metropolitana ens obligaria a repensar l’actual model urbà i a desplegar polítiques socials, culturals, urbanístiques, econòmiques i d’habitatge que permetin recuperar la ciutat com a espai de relació.

En l’actualitat, la urbanització s’expressa a escala metropolitana a través de trames urbanes on s’apleguen milions d’habitants. Així doncs, no és estrany que cada vegada més experts i estudiosos urbans posin l’èmfasi en la necessitat de situar la qüestió metropolitana en el centre del debat polític. Els termes que articulen aquest debat són, ben sovint, els de la governança metropolitana. Possiblement es tracta d’una condició necessària, però en cap cas resulta suficient: convé ressituar la mirada en la dimensió política i plantejar-nos el repte de potenciar la democràcia també en l’àmbit metropolità. I fer-ho tant dins com fora de les metròpolis, és a dir, en l’escena global.

Ara fa deu anys, José Antonio Estévez Araújo va publicar un article amb l’eloqüent títol de “Que no te den gobernanza por democracia”,[1] en què es comentava que, des de mitjan anys noranta fins a l’actualitat, el terme governança ha esdevingut globalment omnipresent tant en debats polítics com en l’àmbit de les ciències socials. I sovint com a sinònim de democràcia. La governança, diu l'autor, és en realitat una fórmula de govern relacional que comparteix arrels històriques amb els processos de desregulació i privatització que es van originar a mitjan anys vuitanta i que ha legitimat l’entrada de grups d’interès en els espais de decisió de la política institucional. 

Per fomentar la governança, es va adduir com a argument la participació de la societat civil, però és evident que la seva capacitat d’influència política és molt més reduïda que la dels grups d’interès. Les relacions de poder a la societat (i els silencis socials i polítics que propicien) no només es reprodueixen en el marc de la governança, sinó que es reforcen com a conseqüència d’haver legitimat la incorporació dels grups d’interès en el processos de decisió política.

Aquests són els perills que cal tenir en compte quan traslladem aquesta fórmula de govern a l’àmbit metropolità. Plantegem el debat sobre la governança metropolitana sense més ni més o sobre la necessitat d’aprofundiment democràtic en el govern de les metròpolis? La pregunta no pretén obtenir una resposta binària, sinó que planteja la necessitat d’adjectivar la governança (de què parlem exactament?) i de desempolsegar la democràcia. La governança multinivell, per exemple, aporta una resposta a la necessitat de coordinar més i millor les diferents esferes de nivell que operen en un mateix territori metropolità. Fins i tot la governança multiactor pot esdevenir una eina interessant per dur a terme diàlegs amb la pluralitat d’actors del territori (universitats, sector econòmic, professionals...). 

La idoneïtat d’aquestes fórmules per respondre a determinats aspectes del govern metropolità no hauria d’obviar la salut democràtica de les metròpolis. Una manera de reforçar la democràcia metropolitana passa per la configuració d’un sistema de govern metropolità híbrid que combini, d’una banda, estructures de govern supramunicipal dotades de determinades competències polítiques i escollides mitjançant elecció directa, i, d’una altra, fórmules permanents de coordinació intermunicipal entre governs locals d’una mateixa àrea metropolitana. Fórmules que haurien d’assegurar la igualtat política entre els governs municipals del centre de la metròpolis i les seves perifèries.

Avançar cap a aquesta democràcia metropolitana, però, no està exempt de dificultats. No només des del punt vista del disseny institucional, sinó també pel que fa a la base material de la legitimitat democràtica: és possible un “demos metropolità” (Gomà, 2018)[2] en l’actual ciutat postmoderna?  

El demos metropolità

A finals dels anys vuitanta, quan la urbanització especulativa va esdevenir el principal mecanisme d’acumulació capitalista, es van assentar les bases d’un model de ciutat difusa, metropolitana i fragmentada: la ciutat postmoderna. El tipus d’urbanització de l’etapa anterior estava territorialment delimitat en extensió. I la forma de ciutat resultant era clarament identificable, delimitada per un marc paisatgístic sense urbanitzar. Actualment, en canvi, la ciutat postmoderna s’ha multiplicat sobre un espai multiescalar, que combina nuclis urbans clàssics amb enormes zones d’urbanització dispersa en les quals resulta cada cop més difícil discernir on comença i on acaba la ciutat. Les trames urbanes metropolitanes sovint s’escampen de manera discontínua, connectades per infraestructures de transport, i conformen un paisatge intermitent entre zones urbanitzades i no urbanitzades.