Barcelona Metropolis

És el que busco, i ja des de la infància. Per què faig uns poemes i no uns altres? És a dir, per què soc qui soc i no un altre? És una pregunta universal, que se la pot fer tothom. I per què Barcelona és una ciutat com és i no és una altra? També és una pregunta seriosa que s’ha de poder plantejar i que els catalans com a poble no ens fem prou. Barcelona és la capital de Catalunya, no de Macedònia, i és com és perquè els catalans som com som. El concepte de ser català fa dos segles era molt restrictiu, ara és molt més ampli. Ara és algú que viu fa un temps a Catalunya. Quant de temps? Això ja és una altra qüestió.

Sí, afortunadament aquestes coses ja no volen dir gaire res, ara mana la teva trajectòria vital.

Sí, perquè malgrat que els primers anys de vida vaig voltar molt, m’he arrelat aquí. En un moment determinat, en castellà fins i tot tenia accent canari, però tal com va venir se’n va anar. Només vaig viure dos anys a les Canàries, i durant els cinc següents hi anava quan podia, perquè era un viatge amb vaixell que trigava sis dies mínim, i de vegades tretze, si anaves amb un mercant.

Acabada la Guerra Civil, vaig viure a Sant Gervasi, al passatge de Sant Felip, encara me’n recordo, cap als tres, quatre, cinc anys. Són pocs records, però són de ferro. No té res a veure amb els jardins i les casetes de què parla amb tanta potència Mercè Rodoreda: ella parla d’una gent benestant que no hi era, on jo vaig viure.

Els deu primers anys de la meva vida no estic arrelat enlloc, em configuro “anar-hi anant”, que vol dir bàsicament soledat. Si canvies de lloc, quasi no vas a escola, i jo els primers deu anys hi vaig anar només dos cursos. L’altra realitat és que no tens amics. I si la teva mare a penes hi és, en tot depens de tu, pel que fa al coneixement. No és que et falti afecte, ni siguis desgraciat, en absolut, perquè un nano és desgraciat si li peguen o no li donen menjar. Si no tens un amic que tingui una bicicleta i et faci veure que tu no la tens...

Era un Turó Park que tenia ell mateix uns quinze anys, que ja era bonic i frondós, encara no era el territori de gossos en què es va convertir. Que en el moment d’arribar la democràcia el Turó Park es converteixi en un territori de gossos, per a mi és com un símbol i tot.

En el moment que Barcelona captura Sarrià i Gràcia, encara són llocs tranquils. El problema ve quan els nous barris es fan a tota velocitat i malament. Una cosa és capturar una vila petita, i una altra és que vingui una emigració i es construeixi un barri sobre la marxa; passa primer amb la immigració murciana i de la Catalunya interior, i després amb l’andalusa. Així sorgeixen el barri del Besòs, les barraques de Montjuïc, de Can Tunis, del Somorrostro. La mateixa Administració franquista veu que cal fer barris per als immigrants, però els fan malament.

Tinc una relació equívoca amb Barcelona. Que me l’estimo n’és una prova el meu poema “Retorn de vacances”, en què qui parla torna amb vaixell de Mallorca i arriba a Montjuïc. Jo, al cementiri de Montjuïc, hi tinc dues filles. Una ciutat en què a la principal muntanya hi tinc enterrades dues filles... no pot ser una ciutat que no m’estimi, encara que me n’hagi anat a viure fora. No gaire lluny [des del 1975 viu a Sant Just Desvern]. Ara ja és una qüestió d’alcaldes que no volen cedir poder, perquè el més lògic seria que tot el nucli metropolità fos un sol municipi... Com totes les relacions, és d’amor-odi.

La poesia, com tot, com la prosa, la mecànica o la física, necessita una vida. Quina vida? No qualsevol. Totes les vides poden interferir més o menys. Si vols dedicar-te a viatjar pel món, la vida d’oficinista no t’anirà bé. Si he de fer poesia, he de buscar que no hi hagi interferències. I així vaig buscar de l’arquitectura la part que m’ajudaria més en la poesia. Anant a l’extrem: si m’hagués dedicat a la decoració, la poesia m’hauria dit prou... La poesia no és la vida, i en això s’equivoquen els romàntics. S’ha d’anar amb cura amb els artistes, perquè poden ser uns grans artistes molt joves, però això no vol dir que t’hagis de deixar portar per ells. A Keats tampoc li has de preguntar als seus vint-i-tres anys si la vida i la poesia són el mateix.

Sí, i he treballat molt i amb ganes. El meu soci i jo vam portar els primers ordinadors grossos a Barcelona, cap al 1966, a l’Escola d’Arquitectura, pagat pel Col·legi d’Arquitectes, perquè l’Administració no tenia calés... Eren unes màquines que calculaven el que ara pot fer un telèfon. I eren grans com tres pianos de cua. Aquell mateix ordinador, l’IBM 1620, el vaig veure al museu de la Universitat de Boston, i em vaig emocionar molt. Aquí ja no l’he vist més, segurament el van llençar. Els catalans som una gent molt enamorada de nosaltres mateixos, amb un cert sentit estètic de nosaltres mateixos, o del món, allò que ens deia Unamuno: “Levantinos, os pierde la estética”, i que fa que de tots els cafès modernistes de Barcelona només quedi una mica del Cafè de l’Òpera, i perquè té una propietària curiosa. On són l’Oro del Rin, el Vienés, el Glaciar...? On és tot això? A totes les altres ciutats europees cultes, París o Venècia, d’això n’han tret partit i fins i tot diners. Aquí els grans cafès modernistes se n’han anat a fer punyetes, amb catalans que han dit: “Jo soc molt viu”. Però de viu, res.

La irresponsabilitat de deixar edificar a les lleres dels rius. El riu no va haver d’anar a buscar els morts a fora, els va trobar a casa. Això em va fer anar cap a la relació entre arquitectura i seguretat. Si te’n vas a la poesia, és un caramel, és la relació de seguretat de la vida mateixa.

Tracta el tema. He tractat el mateix a les cases que a la poesia. La meva feina dins de l’arquitectura és la seguretat de l’edifici: fer front al vent, als sismes, tot el que pot fer mal a l’edifici. La poesia ve a ser la seguretat dins de la vida: fer front al patiment, al risc emocional... El que m’ha donat la poesia que no esperava és anar pel lloc més impensat, posem Madrid, i que de sobte et pari un senyor, et digui que no et vol molestar, però que moltes gràcies perquè els teus poemes en un determinat moment li van salvar la vida. No hi ha res comparable, és per això que escric. La frase “estimeu-vos els uns als altres”, com es duu a terme? Jo sé com estimar la meva dona, els meus fills i para de comptar, la vida em porta a quedar-me aquí i ignorar la resta. Però la poesia és una eina per estimar. Aquests poetes que diuen: “Jo escric per a mi mateix”. Quina salvatjada, no hi ha res més avorrit que llegir-te a tu mateix. Un s’ha de llegir a si mateix mentre treballa, perquè no té més remei, però un cop acabat el poema ja n’hi ha prou. Jo llegeixo Rilke, per salvar-me...

Això m’ho va fer veure Rilke i primer no m’ho vaig creure, però després vaig veure que tenia raó: la poesia és la paraula parlada. Els poemes s’han d’escoltar. Recomano que la poesia es llegeixi dient-la en veu alta.

Fins i tot el públic pot resultar contraproduent. Si has escoltat música en petit comitè, si has viscut un petit concert amb cinc o sis persones més... quan has palpat una cosa així no la canvies. El gran auditori, amb una entrada caríssima i uns intèrprets sublims, et pot fer mal. La música no és només Grigori Sokolov, encara que me l’estimo molt. Per què no hi pot haver una petita imperfecció, dins la normalitat?

Sí, però ara la solemnitat de la clàssica ha passat al jazz, i la prova és que en un cert moment hauria estat absurd escoltar jazz al Palau de la Música. Recordo haver anat a la Sala Europa de Lleida, quan existia, a veure alguns jazzmen que més tard tocaven al Palau. Me n’anava a escoltar-los a Lleida i tornava a Barcelona, perquè tenia més autenticitat.

Té raó. Deixem-ho córrer. Això em dona molta llibertat per buscar, però a l’hora d’enviar-ho només hi ha la paraula, i no pot ser qualsevol paraula. Les combinacions són infinites, i a la música pots posar-les totes. A la poesia, un avantguardista et dirà que també les hi pots posar totes. Mentida.

Busca que et consoli de la mort d’una filla una pintura abstracta! No, perquè no és en el territori del teu sofriment. És en un altre territori, de la teva imaginació, de moltes coses, però no hi té res a veure.

Potència estètica, sí, però de què serveix? Pot ser un símbol, però jo busco un consol, i sé què és: sé que abans em feia mal i ara no em fa mal, o me’n fa menys. I prou històries. I per a tota la resta has d’anar emprant altres coses que són molt dignes, però que són a un altre lloc. No hi tinc res en contra, però si el dia que es va morir la meva filla em poses un Tàpies al davant... En canvi, un Cézanne sí. I que consti que hi ha gent que valora molt aquest territori, no hi tinc res en contra. El consol davant la solitud i la indigència humana davant del món és un tema molt concret, i el toquen totes les arts.

En poesia té un sentit molt clar. Hi ha un tipus de lector que vol que li muntis una mena de contenidor en què hi posis el mínim possible, perquè ell vol posar el que té. A mi no m’interessa. El lector és el centre de l’avantguarda poètica. Existeix perquè hi ha un lector que diu: “El poema, deixi-me’l buit, deixi l’estructura del poema, que ja l’ompliré jo”. Jo vull que el poema me’l donin del començament al final. Jo ja sé que un bon poema té infinites lectures, i no m’hi he d’amoïnar. És com un Van Gogh, un Rembrandt, una bona novel·la, que la pots llegir als vint anys, als trenta, als quaranta, i sempre és la mateixa novel·la però no et diu el mateix.

Sí, i a la vellesa es nota molt. L’allargament de la vida ha produït un fenomen curiós, i és que a molta gent l’ha agafat d’improvís i s’ha trobat que li queden trenta anys de vida de vell, dels seixanta als noranta, sense feina ni res, i no s’havien preparat. Però t’has de preparar. Ara la societat és plena de “vells idiotes”, que en dic, però no vull dir que siguin ximples. És un drama per a molta gent. I per preparar-te, només hi ha la cultura.

Em van segar l’entrada. Vaig començar a escriure als divuit anys, però el primer llibre a la meva obra completa és de quan en tinc quaranta!

No vaig parar, no, la vaig cagar. Perquè vaig ignorar una cosa en què no hi havia bibliografia, i és que un ha d’escriure en la llengua materna. Prosa potser no, però un poema sí. No hi ha grans poetes que no ho siguin en la llengua materna. No hi ha material per informar-te’n. No passa enlloc, als catalans i poc més. Gent que tingui llengua però no un estat i alhora que aquesta llengua tingui una cultura de nivell... No en conec cap més.

Sí, però s’equivocaven. El dia que Miquel Martí i Pol m’ho va fer veure... ja feia vint anys que escrivia. I quan vaig començar en català encara vaig tenir un altre període terrible, que és l’entusiasme d’haver-ho descobert. I fins que no em vaig assentar va passar temps. La vida és això.

Si alguna cosa s’assembla a la llengua materna sense ser-ho, però quasi, és que vingui Franco i a partir dels quatre anys no et deixi parlar en català. Niño, habla en cristiano. La llengua castellana és l’únic bo que em va donar Franco, i no ho penso tornar pas, per molt independentista que sigui. Més endavant vaig veure que la primera embranzida havia de ser en català, però després ja podia escriure el poema en les dues llengües.

No, són dos mons diferents. Fa molts anys que ens haurien hagut d’avisar que no anàvem per bon camí. Els d’aquí i els d’allà. Vaig viure al principi de la democràcia una època d’or, que fèiem reunions i congressos, a Sitges, Àvila... Més tard, a la Universitat de Lleida, Pere Rovira va muntar uns encontres anuals en què ens vam conèixer molts que ara som amics: Carlos Marzal, Vicente Gallego, Antonio Jiménez Millán, Luis García Montero... Ens vam conèixer i després vam anar a Granada, Almeria... Jo he recitat més als instituts d’Andalusia que no als de Barcelona. Als instituts de Sant Just no hi he recitat mai, ningú m’ha cridat.

No tinc temps d’estar al dia. Tinc una vida, i una vida de poeta de la qual em queda molt poc. Si ja em cansa veure el telenotícies... Necessito temps per dormir, per descansar, per mirar el pati, per recordar... Totes aquestes coses són molt més importants que fer un recital al Palau de la Música.

És el país on vivim. Com a arquitecte que encara soc, tu em pots encarregar un gratacel de cinquanta o cent pisos i fer-me milionari, i Hisenda no dirà res de la meva pensió de catedràtic de l’Escola d’Arquitectura. En canvi, si m’enxampen fent recitals i havent cobrat més del salari mínim interprofessional, em treuen la pensió. El càstig. Quin país! Vivim en una societat que té la cultura com a luxe.