Barcelona Metropolis

Miquel Barceló (Felanitx, 1957) és conegut sobretot per la seva pintura contundent i rotunda, matèricament desbordant i d’altíssima cotització en el mercat de l’art. Però, durant la seva estada a Mali als anys noranta, les condicions climàtiques i la tradició local van portar-lo a experimentar amb la ceràmica. El pròxim 8 de març, La Pedrera acollirà la primera gran exposició de ceràmica de Miquel Barceló que s’ha fet des del 1999.

La ceràmica té la peculiaritat d’aglutinar, en un únic llenguatge, elements de la resta de les gramàtiques artístiques que la humanitat ha creat al llarg dels mil·lennis; s’hi conciten pintura, escultura, arquitectura, dibuix… Gràcies a aquest fet, té un potencial artístic que se situa al nivell de les grans disciplines acadèmiques de la història de l’art. De fet, molts dels grans mestres (en terminologia arnada) del segle xx han passat en algun moment per la producció ceràmica. Miquel Barceló no n’és pas una excepció.

Barceló és conegut per la seva pintura contundent i rotunda, matèricament desbordant i d’altíssima cotització en el mercat de l’art. Tanmateix, tot i assolir les cotes d’èxit més altes a les quals un artista viu pot aspirar, el de Felanitx mai ha perdut el contacte amb els orígens, tant els literals —Mallorca— com els metafòrics, atàvics i comuns a la resta de l’espècie humana. És en aquest punt on hi ha un fortíssim contacte amb el fet primari que roman a les entranyes de la terra: l’aigua, la pols, el llot… En altres paraules: l’ànima de la ceràmica.

Les fases de Barceló

Com apunta el també mallorquí —en aquest cas, escriptor i de Campanet— Pere Antoni Pons, al llarg de la seva extensa i productiva carrera, Miquel Barceló ha transitat per fins a tres fases determinants, que han servit per nodrir la seva formació com a persona i com a creador. La primera d’aquestes fases té lloc durant la segona meitat dels anys setanta i una bona part de la dècada dels vuitanta, moment en què va fagocitar i digerir voraçment i, en paraules de Pons, “de manera hiperconscient”, la tradició artística d’Occident.

La segona fase està marcada per la relació de Barceló amb el continent africà i el moment en què decideix establir-se a Mali als anys noranta. És aquí on entra en contacte amb el més primari de l’art: es desempallega de tot el que és superflu i no només arriba a l’essència de la pràctica artística, sinó també a l’essència personal: aquella “pàtria veritable” que és la infantesa. És també a Mali on l’harmattan, el vent polsós que bufa constant des del sud del Sàhara cap a Guinea, que complicava molt el fet de dedicar-se a la pintura, va portar Barceló a experimentar amb la ceràmica.

L’estadi següent que distingim en la trajectòria de l’artista mallorquí és el desenvolupament orgànic de l’etapa anterior: la connexió amb les essències més primitives de la pulsió artística fa que entri en contacte amb l’art rupestre. La visita a les coves d’Altamira i Chauvet va esdevenir un punt d’inflexió en la seva relació amb les arts —que entén com un tot, especialment l’encreuament entre pintura i ceràmica— i arriba a desitjar pintar com un pintor modern primitiu.

Les pàgines del quadern de fang

La inestabilitat política de Mali, però, va deparar un final abrupte en la relació de l’artista mallorquí amb el país africà. Això va provocar que explorés altres racons del món, principalment al continent asiàtic, com el Nepal o Birmània, entre altres. Però la realitat és que cap d’aquests viatges ha tingut un impacte tan ressenyable com el de la seva estada a Mali.

De fet, la relació entre Mali, la ceràmica i Miquel Barceló és la protagonista del documental El quadern de fang (2011), del cineasta Isaki Lacuesta. El film relata els darrers moments de la relació entre el pintor i el país africà. El mateix Barceló va compartir la seva motivació per crear aquest registre: “Vaig observar una marcada degradació de la situació política a Mali i, possiblement, no podria tornar-hi mai més. Vaig considerar important tenir un document que capturés la meva vida allà”. Justament, al documental de Lacuesta hi trobem la darrera representació de la performance Paso doble, a quatre mans amb el coreògraf francès d’origen iugoslau Josef Nadj, el punt central de la qual és l’elaboració i destrucció d’una gran peça mural d’argila.

A Paso doble hi trobem els elements que caracteritzen la ceràmica de l’artista de Felanitx: primitivisme, acció i transformació. Barceló sempre ha defensat que entén la ceràmica com una evolució més de la pintura, amb la particularitat que aquesta, en sobreviure temperatures altíssimes, sublima en una substància diferent, quasi immortal, com les ceràmiques clàssiques sorgides dels jaciments arqueològics. És precisament aquesta alquímia transformadora la que, per a l’artista, marca la diferència: parteix de la tradició per portar-la més enllà, amb tècniques com la sobretornada, que permet afegir relleu a les obres fresques, creant detalls intricats i textures en superfície, que Barceló aprofita per apropar-se a l’imaginari natural que ocupa gran part de la seva producció ceràmica i que es pot apreciar en obres com la cèlebre decoració de la capella del Santíssim de la catedral de Palma, a Mallorca.

El pròxim 8 de març, La Pedrera acollirà la primera gran exposició de ceràmica de Miquel Barceló des d’aquelles que van tenir lloc a la Fundació Juan March de Palma i al Museu de Ceràmica de Barcelona, ambdues el 1999. La mostra, titulada Barceló a La Pedrera. Ceràmiques i comissariada per Enrique Juncosa, exposarà peces realitzades entre el 1995 i l’actualitat, tot combinant la terrissa i la ceràmica amb pintures i alguns bronzes. El comissari destaca que hi ha hagut altres petites mostres i algunes de més grans, com la del Museu de les Arts Decoratives de París, però d’un període temporal molt curt. La de Barcelona serà la primera retrospectiva en matèria ceràmica de l’artista.