Barcelona Metropolis

La novel·la està organitzada com un trencadís en què les peces s’han ajuntat fent saltar pels aires l’ordre cronològic. És una estructura que reforça un dels motius implícits però recurrents de la història: la idea que fer-se gran és fer-se miques i que viure consisteix a construir el que desitges i a reconstruir el que vas perdre. Hi ha un eix al voltant del qual gira tot: la relació, tempestuosament fratricida, entre l’Eva i la Sara. Les dues germanes, bessones, es diferencien pel caràcter i el tipus de vida. Mentre que l’Eva, amb dos fills i una relació complicada però constant amb dos amors de joventut —els bessons Ferragut—, no ha desconnectat mai de la família ni del poble natal, la Sara és una nòmada i una desarrelada que primer treballa d’hostessa i més endavant assoleix el somni de ser pilot, que té dos amants permanents i una vida inestable.

Així i tot, les germanes també són molt iguals. Les uneix, sobretot, el fet de ser dones en una etapa històrica en què la feminitat —la consciència de ser dona, el paper social de la dona— es transforma a tota velocitat. Evitant en tot moment de convertir-les en víctimes indefenses o passives, Rojals fa que les seves dues protagonistes hagin de patir o acarar tota mena d’entrebancs i de violències de naturalesa diguem-ne masculina. Un mèrit de l’autora és, justament, haver construït les dues germanes a partir de la singularitat de la seva humanitat irreductible però, alhora, dotant-les d’un cert grau de representativitat.

Els lectors familiaritzats amb la literatura de Rojals retrobaran aquí dos dels seus trets marca de la casa: una llengua potent i una gràcia especial per consignar la realitat d’un període històric determinat. Narrada en un estil indirecte lliure que sobretot es focalitza en les dues germanes i el germà, Rojals ha fet un treball lingüístic meticulós, acurat i ple d’intenció. L’ús de modismes, castellanismes i girs col·loquials en general li serveix per presentar i definir els personatges. El català ple d’incorreccions de la Sara, per exemple, és un senyal ofensiu, almenys a ulls dels germans, de fins a quin punt ha desconnectat de la seva família i la seva terra.

Més que no pas voler deixar constància d’una realitat, Rojals és una autora que detesta que els personatges evolucionin en un buit històric. Aquí hi ha referències a tota mena d’episodis —l’home a la lluna, la mort de Franco, l’epidèmia de les drogues, el Mundial del 1982, els Jocs Olímpics, la sida, els primers avisos de la crisi...—, els quals de vegades són un attrezzo amb cos i de vegades uns simples agafadors temporals.

Ben escrita, amb uns diàlegs que dringuen amb una autenticitat vivíssima, concebuda amb coratge i muntada amb audàcia, El cel no és per a tothom pateix, però, d’un excés totalitzador. El suggestiu i parsimoniós detallisme amb què se’ns explica tot —hi ha salts temporals, però poques el·lipsis— pot asfixiar la força expressiva d’algunes escenes i, en ocasions, pot emboirar la potent netedat amb què ens haurien d’arribar les pulsions i les emocions dels personatges.

Si l’ambició és una qüestió de propòsits, de laboriositat, de complexitat i de dimensions, no hi ha dubte que El cel no és per a tothom és la novel·la més destacada de Marta Rojals. Per a qui escriu aquesta ressenya, però, la seva millor novel·la continua sent Primavera, estiu, etcètera.