Barcelona Metropolis

Un nou tipus de relació entre violència, moviments i política

Prenguem el cas d’Espanya, un país modelat per uns nacionalismes històrics potents i que ara es veu sacsejat, com altres societats, per nous reptes culturals, identitaris (memòria històrica, religió, gènere, raça) i per la brutal degradació de les condicions econòmiques i socials vitals dels joves en particular i dels assalariats en general. Aquesta incertesa crònica, que tenalla la vida i el futur de les persones, s’ha radicalitzat amb l’experiència omnipresent de la pandèmia actual, que accelera el moviment de desintegració social. Aquesta configuració produeix una violència social inaudita i engendra, automàticament, expressions violentes que ja no es corresponen amb els marcs clàssics de la política reivindicativa i orquestrada característica de les societats industrials. Avui la violència és més ambivalent, de manera que costa de discernir a quina categoria política pertany. Pot ser una lluita 

amb objectius identitaris, nacionals, religiosos o, simplement, no tenir cap objectiu aparent, sense que això vulgui dir que no tingui la capacitat de constituir-se en moviment social i d’estructurar una violència més enllà de la mera ràbia. Tanmateix, la incertesa respecte del seu origen no ha de fer pensar que aquesta violència és cega, que no té sentit. Si bé les bases sobre les quals es construeix semblen desconegudes, no deixa de ser cert que se situa a la cruïlla del seguit de canvis socials i culturals profunds que sorgeixen a les societats europees.

Quan vam estudiar la kale borroka del País Basc durant els anys 1990-2000, ja vam poder apreciar-ne la transformació, la qual cosa ens va valdre força crítiques de part d’aquells que veien ETA darrere de tots els actes d’insurrecció de carrer.[3] Nosaltres, en canvi, observàvem que la violència identitària, nacionalista i radical podia revifar un cop desaparegut un moviment social potent que n’assegurava l’adhesió històrica. Així, vam mostrar que a partir de finals dels anys vuitanta la kale borroka s’alimentava d’altres activismes nascuts de la nova qüestió social globalitzada, però no necessàriament nacionalistes.[4]

Prenguem ara el cas de França. Recentment, el sociòleg Sommier ha elaborat una base de dades inèdita composta de 6.000 episodis de violència política esdevinguts des del 1986 fins a l’actualitat, que ha classificat segons la causa que defensaven: ideològica, independentista, religiosa, professional o social. Sense treure importància al drama dels atemptats terroristes de París de l’any 2015 ni als disturbis sediciosos dels darrers anys, la classificació matisa la idea del creixement de la violència política a França, on avui el nombre d’atacs a persones és molt inferior al dels atacs a béns materials. Així, confirma un retrocés de la violència independentista, però al mateix temps revela tota la diversitat de les expressions d’una ira contra la democràcia representativa que va en augment i contra un món del treball cada vegada més agressiu i que està perdent sentit. La lliçó que se n’extreu és clara: la intensitat amb què els antics moviments socials lluitaven a favor de la integració social en les societats estructurades per classes és la mateixa amb què avui els nous moviments sobtats i fragmentats lluiten contra la desintegració social en una societat en què s'intenten reinventar els lligams de solidaritat, un projecte que de vegades passa per la violència i la confrontació.

Noves propietats: el paradigma dels Armilles Grogues

Qui segueixi els moviments socials i la seva relació amb la violència durant un període llarg de ben segur se sorprendrà per l’espontaneïtat que avui caracteritza els “moviments de carrer”, com a mínim des del final dels anys 2000. També observarà un canvi crucial que complica l’anàlisi i la tasca d’institucions com les forces policials desbordades. Aquestes darreres produeixen també violència i veuen, a més, com es qüestiona la seva legitimitat. Posem un exemple que ens sembla significatiu d’aquest punt d’inflexió: el moviment dels Armilles Grogues de 2018-2019 a França. Aquest moviment es va formar a partir d’un compte col·lectiu de Facebook creat al sud de França. Un petit grup d’artesans i botiguers es va mobilitzar contra l’augment del preu del gasoil i a favor del reconeixement del Referèndum d’Iniciativa Popular. El grup inicial es va anar ampliant fins a convertir-se en un moviment prou ampli per mobilitzar sectors socials ben diversos: alumnes d’institut, estudiants universitaris, botiguers, artesans, treballadors assistencials, jubilats... En definitiva, tot un seguit de persones que exercien professions devaluades van aprofitar el món digital per organitzar-se, malgrat tenir experiències socials i edats ben diverses.

Així doncs, el moviment va emergir a partir de grups d’afinitat construïts a les xarxes socials fora dels radars de mesura de l’opinió pública, va expressar un intens antiinstitucionalisme i va esmerçar un capital particularment important: la visibilitat dels outsiders, i fins dels marginats, en l’escenari social. La majoria d’aquests darrers tenien ben poca experiència en manifestacions i enfrontaments amb les forces policials durant manifestacions multitudinàries, la qual cosa explica els excessos i l’ascens inèdit de la violència.

Però la interpretació d’un moviment social d’aquestes característiques no s’ha de reduir a l’expressió d’una ràbia social i a un seguit d’esclats de violència. En realitat, es tracta d’una nova forma de violència que ja es covava a les nostres democràcies fatigades des de principis dels anys 1990. A França, actualment, però també es podria demostrar en el cas d’Espanya (després de la liberalització de les universitats al final dels anys 2000), la qüestió social ha tornat a l’arena política amb força, com ja va demostrar Pierre Bourdieu a Misère du monde, el 1993, al voltant de la “fractura social”, conseqüència de la neoliberalització dels estats del benestar. Els treballs de Serge Paugam també van evidenciar que aquestes reaccions socials en aparença desordenades són també l’expressió d’una nova classe social en gestació: els individus exclosos des de dins. En primer lloc, exclosos del món del treball: potser per manca de llocs de treball, i ara també per tenir una feina però no poder-ne viure o per tenir una feina ben remunerada però que no fa feliç. En principi, la feina era l’element central de definició de la identitat personal, en una dimensió material i alhora, i sobretot, afectiva extremament forta. 

El cas és que els més joves, i els més grans també, incloent-hi els directius, viuen una degradació material i simbòlica causada per una pèrdua de sentit i una marginalització, en particular de les feines assistencials i de l’ensenyament. I en segon lloc, exclosos del món polític, ja que els processos electorals fatiguen els electors, els més joves voten cada vegada menys, s’abstenen i avui denuncien la gran quantitat de simulacres democràtics, alguns reals i altres imaginaris; mentrestant, la multiplicació de casos de corrupció dins la família reial espanyola fomenta la sensació, que ja havien expressat els “indignats”, que la transició política espanyola és una hipocresia institucional.

Tots aquests vincles professionals i polítics es basaven, és cert, en una moral, una ètica i unes concepcions diferents, però garantien una integració igualitària o, si més no, una creença comuna. En la realitat social d’avui, cada vegada són més els individus que perceben la integració com quelcom de fonamentalment injust. I aquesta sensació, objectiva o subjectiva, la confirmen les anàlisis sociològiques: avui el món social està molt fracturat. Així, es pot distingir entre els que tenen la integració assegurada gràcies a una escolarització elitista i l’acumulació d’avantatges; els que —la gran majoria—tenen una integració afeblida (individus més exposats al risc que senten un dèficit de reconeixement i una angoixant “degradació”); els que tenen una integració precària, el precariat, i els que tenen una integració clarament marginalitzada, els treballadors pobres. Els tres últims grups tenen experiències comunes, les comparteixen i poden reunir-se en algun moment per expressar la seva ira, ja sigui a Internet o directament al carrer.

La violència i la “no classe social”: refer el lligam

En el cas dels Armilles Grogues, però també en el de moltes altres mobilitzacions d’“indignats”, els fràgils, els precaris i els marginats s’apleguen, es fan visibles i fabriquen un reconeixement mutu, una forma de reduir la tensió entre l’objectiu de la integració garantida i l’amenaça de la integració marginalitzada, la qual cosa explica l’acostament de les classes mitjanes i les classes intel·lectuals universitàries, amenaçades per la pobresa. Eren invisibles i s’estan fent visibles, encara que per a alguns suposi l’ús de la violència, sigui pel desig d’escandalitzar o per la inexperiència i la fatiga social accelerada per la covid-19.

Per tant, aquesta violència no és sinó el símptoma d’una ruptura sociològica profunda que explica la multiplicació d’aquesta ràbia que de vegades pot acabar en violència: és la constitució i l’expressió d’una “no classe social” que capgira la representació col·lectiva de la societat, abans estructurada en classes socials estables i integrades.

Així doncs, l’expressió de la violència no és mai gratuïta. És cert que pot ser difícil encaixar-la en el llenguatge del passat, per exemple, mitjançant el moviment social en el seu grau de consciència històrica més alt, com el moviment obrer; pot ser considerada una malaltia, i es pot voler criminalitzar-la qualificant-la de pur vandalisme. Però no voler trobar-hi un sentit no significa que no en tingui. A parer nostre, el que hi ha al darrere sempre és més profund que una sèrie d’estats d’ànim; el que hi ha al darrere és l’enllaç entre els individus i la societat. I és força dramàtic, però també tranquil·litzador, constatar allò que Émile Durkheim, el fundador de la sociologia, ens va dir fa 120 anys, quan va parlar de l’anomia com un debilitament de la nostra creença en les institucions.

Referències bibliogràfiques

Bourdieu, P. (dir.) La misère du monde. Seuil, París, 1993.
Ferret, J. Crisis social, movimientos y sociedad en España hoy. Ensayo sobre el proceso, conflicto, violencia y subjetivación. Sibirana, Saragossa, 2016.
Martuccelli, D. La condition sociale moderne. Gallimard, París, 2017.
Pérez Agote, A. Las raíces sociales del nacionalismo vasco. CIS, Madrid, 2008.
Paugam, S. 33. “Comment comprendre le mouvement des Gilets Jaunes?”, a Paugam,
S. (dir.). 50 questions de sociologie. PUF, París, 2020.
Sommier, I. Violences politiques en France. Presses ScPo, París, 2021.
Tejerina, B. La sociedad imaginada. Trotta, Madrid, 2010.
Touraine, A. Production de la société. Seuil, París, 1973, 1993.
Wieviorka, M. “Le nouveau paradigme de la violence (parts 1, 2 et 3)”, Cultures & Conflits, 29-30, [en línia]. 1998. Publicat en línia el 16 de març del 2006.
URL: http://conflits.revues.org/index724.html.
Wieviorka, M. La violence. Hachette, París, 2005.