Barcelona Metropolis

Aquells qui la coneixen de prop diuen que veure-la crear és, en si mateix, una obra d’art. Ja sigui una instal·lació floral, una gran tela o una performance per als seus experiments de videoart. El seu estudi és l’escenari de les mil batalles creatives, on la pintura raja com si fos aigua i on les bastides són tan imprescindibles com els pinzells o les càmeres. Aquesta dona bruna, de cabellera llarga i rebel, gairebé sempre vestida de negre i amb els peus descalços és Lita Cabellut, una artista volcànica que ha sabut trobar en la transgressió i la superació dels límits un estil propi en el qual barreja pintura al fresc i fotografia per mostrar, més enllà de la realitat que expressa, els mons interiors. I també les contradiccions del nostre temps i les marques que deixa la vida, perquè Lita Cabellut reuneix en la seva biografia els registres més aguts d’un ventall d’emocions que van des del dolor i la humiliació fins a l’èxtasi.

Sempre m’he plantejat quin era el deure d’un artista i sempre he pensat, o almenys és el jou que jo m’he imposat, que els artistes tenim el deure d’ensenyar el que s’esdevé al nostre voltant. Som els altaveus de tot allò que passa i ens alimentem del que ens és proper. L’artista no recorre mons, no es troba out of the box, l’artista és in the box, altrament perdria la connexió amb la matriu universal del que és col·lectiu, del que és autèntic.

Jo penso en dolor, felicitat, benestar o malestar. Miro de no jutjar l’estat de la vida. Simplement el reflecteixo. El que hi mostro és allò que ja no podem canviar. Seria una il·lusió pensar que la dona que pateix s’alliberarà, que l’home prepotent agafarà una altra actitud. La vida és una gran dictadora. I, dins d’aquesta dictadura, nosaltres hem de trobar la manera de dur els jous i els contratemps de manera positiva. De vegades cal acceptar coses per poder canviar-les des de molt, molt endins.

Sí, tota, tota, l’he plasmada tota. La meva pròpia experiència ha estat patir i guanyar, victòria i derrota, orgull i humiliació. Ho conec tot, i tot em sembla necessari per a la meva obra, i et diré que m’agrada tot, perquè sense una cosa no pot existir l’altra. Ara no podria sentir-me tan orgullosa de coses que penso que, com a persona, he assolit sense haver entès ni sentit abans el dolor de la humiliació. I no vull dir que hàgim d’aprendre a còpia de garrotades; les garrotades i les humiliacions són sobreres, el dolor és sobrer; però pensar que podem prescindir-ne és una il·lusió, perquè la vida no ens dona només una paleta amb una única gamma de colors, sinó que ens en dona una de molt variada.

Jo sempre dic que un nen del carrer pateix molt menys que la persona que l’observa. Molt menys. Perquè els nens del carrer no es preocupen pel que haurien de menester i que no tenen, pel dret que no els és reconegut, pel que els manca i el que els és negat. Estan ocupats a sobreviure, a passar-s’ho bé, a trobar la manera de superar el dia sense gaires catàstrofes ni gaires cops i, si és possible, amb la panxa plena. Els mocs que tant ens xoquen o els peus descalços, als nens del carrer no ens molesten. Formen part del nostre estat natural. Jo encara prefereixo caminar sense sabates. M’agrada caminar descalça, és molt més còmode. Però quan mirem aquests nens, la nostra empatia condicionada ens impedeix acceptar que els moments molt dolents tenen també la seva part suau, positiva...

Sí, i, a més, els nens del carrer són molts solidaris els uns amb els altres, i aprenem a tenir victòries. Si algun dia assolim alguna fita, som herois, i aquesta sensació d’heroi és un regal immens que ens ajuda a tenir un caràcter més atrevit, més segur i despert.

En el moment en què l’ètica aliena es va preocupar per mi. Va ser gràcies a una família catalana que em va adoptar, una dona valenta que amb cinquanta-sis anys em va voler ajudar a encarrilar el rumb del meu futur. A ella li dec i li agraeixo totes les possibilitats de desenvolupament que he tingut al llarg de la vida, i a les meves dues germanes (adoptives), que van deixar espai per a una nena rebel i inquieta.

Hi va haver molta tendresa i molt bona voluntat. Però no entraré en detalls perquè aquesta família és un assumpte molt privat meu. Això no ho compartiré pas amb el món. Hi ha coses que hem de protegir amb paper daurat, i aquesta n’és una.

La meva mare (adoptiva) em va dur al Museu del Prado, i anant agafada de la seva mà vaig topar, tot de sobte, amb el més gran de tot, amb el que més m’ha impactat de la vida: l’esperit de l’art. Ella es va prendre la meva reacció molt seriosament; li vaig dir que volia pintar, i així va ser com vaig començar.

Totes les persones que m’han emocionat o que m’han impactat positivament d’alguna o altra manera no només les recordo, sinó que faig esforços per continuar recordant-les. En canvi, en relació amb tota la gent que m’ha fet mal o amb tot allò que no m’ha agradat, també faig un esforç, però per oblidar-ho. Perquè no em serveixen.

Exactament, però aquesta és una actitud que cal treballar, eh? Per poder guarir-se, per cuidar-se, perquè et respectin i t’estimin, cal treballar-ho, cal fer exercicis per oblidar, per perdonar, per entendre; i, si no ho entens, tot i això cal intentar oblidar.

Em preocupa que cada cinquanta anys repetim la mateixa història, els mateixos errors. La nostra ment té una evolució molt lenta, i les solucions als problemes també són massa lentes.

Moltíssim, moltíssim. Però, quan ho fa, no està ofenent, maltractant i discriminant només el poble gitano, sinó que ofèn i maltracta tothom. Que algú parli així d’un grup humà em sembla un acte de violència envers la humanitat en general. Si s’hagués referit així als suecs o als finesos, m’hauria dolgut igualment. No és acceptable que un ministre sembri el racisme i el radicalisme d’aquesta manera. Aquest senyor hauria d’anar a la presó per això.

Perquè ens falla la base, el que hauria de ser la nostra brúixola, l’ètica. Ens calen líders espirituals, intel·ligents i savis, que ens recordin com n’és d’important ser bona persona. Però això és complicat perquè el capitalisme ha devorat molts dels valors que pensàvem que eren intocables, que hi eren per sempre. Els valors són com un arbre que, si li manca llum i aliment, s’ofega. I ara és l’ètica la que se’ns està ofegant.

Perquè el capitalisme és com els vells senyors feudals, aquells senyors de la guerra que anaven al capdavant i que arrossegaven el poble al seu pas, decidits a morir per una cosa que en realitat només era un interès familiar i personal. Una posició, un títol, una comarca que calia defensar. Això és també el capitalisme avui en dia, i pot ser tan arrogant, fred i despietat que és capaç d’arrasar tot el que ens importa. Però això no té res a veure amb la gent que té diners. Hi ha moltíssima gent que té moltíssims diners i que no es comporten com capitalistes.

No és que ho cregui, és que ho veig. Estic envoltada de gent jove, i veig que els nostres patrons els serveixen cada cop menys. Tot el que té un valor en la nostra cultura, l’èxit econòmic, per exemple, ja no els serveix. En ells hi veig un germen d’esperança. El germen és aquest jovent que s’adona que tot el que nosaltres hem construït, allò que amb tanta cobdícia hem anat emmagatzemant i que ens ofega i ens pren espai per moure’ns, tot això, no serveix per a res. Aquesta nova generació ja està desendreçant la casa. I això és molt positiu.

Quan es qüestiona què són el passat, el present i el futur, l’artista s’ha d’elevar. Ha de mirar d’anar a l’espai, on no existeix el temps.

Doncs el mateix, amb Frida em va passar igual que amb Camarón. Els meus assistents em deien: “Lita, has de deixar-ho estar, has de deixar Frida”. Però jo no podia deixar-la, no podia acabar la sèrie, m’era impossible, m’havia tornat la seva esclava absoluta. L’admirava tant, anhelava tant ficar-me a la seva pell, em semblava d’una valentia tan extrema... I no només per ser una dona que sap afrontar el dolor, que sap transformar les asprors en bellesa, el dolor en placidesa. No. També per la valentia d’intentar canviar l’home llatí i ajudar-lo a percebre, a entendre i a estimar la dona d’una manera diferent.

Desorientats. Forts com sempre. Alguns de tímids i altres d’agressius. Amorosos. Indispensables... I enganxosos.

Sí, perquè són així, es queden enganxats amb les mateixes tendències, les mateixes frustracions. Els homes, com les dones, han de canviar, alliberar- se de tant de sentimentalisme barat. Mira el jovent, nois i noies, que lliures que són. Ells no tenen prejudicis. Els de la meva generació, per contra, arrosseguem unes sabates carregades de prejudicis.

Sí, oi tant, perquè la feminitat és intel·ligent, és humana. Les dones com més pacients i pensem més en els altres pel simple fet que som mares. Estem fetes per sentir el dolor i les necessitats alienes. Als homes els costa desenvolupar aquesta sensibilitat.

Jo fa molts anys que estic sola. I quan em pregunten: “Que no tens parella? Prefereixes viure sola?”, responc: “A veure, tu preguntaries a algú que viu en parella com és que viu amb una altra persona, i si prefereix viure acompanyada?” Estar sola és una opció. Si et serveix per tenir més temps per a les teves passions, o perquè no has trobat la parella ideal que respecti tot allò que et fa tan feliç, o per qualsevol altra raó, és una opció molt còmoda. Avui les dones no hem de menester econòmicament els homes, ens hem fet independents, i això és molt positiu. Podem decidir i, si estem amb algú, ho fem per voluntat pròpia, no pas per cap jou econòmic.

Vaig venir-hi a estudiar i més tard vaig tenir-hi fills. De vegades, la vida et reté en indrets que no imaginaves, i el mateix que t’hi reté a voltes te n’expulsa, això no ho pots saber mai. Podria ser que acabés vivint a Barcelona. O a l’Empordà, que és un lloc meravellós.

El que crec és que el gran èxit no existeix. En això soc o bé massa ignorant o bé massa realista. A parer meu, el gran èxit és el dia a dia a casa meva, a l’estudi, quan aconsegueixo alguna cosa. No es pot imaginar el que significa per a mi aconseguir crear alguna fita que estava perseguint. Si en aquell moment em diguessin que se’m crema el cotxe, els diria que tant m’és.

Quan vius aquests èxits, diverses vegades l’any, diverses vegades al mes, esdevé un acte petitoneeeeet tenir diners, ser popular o aconseguir estar en un museu o un altre... El meu gran èxit encara ha d’arribar, i potser fins i tot m’arribarà a partir dels vuitanta anys, això si tinc sort i he pintat molt i aconsegueixo res que es valgui aquest qualificatiu. Ara com ara, però, el meu gran èxit consisteix a estar viva, a haver sobreviscut a una infantesa molt dura, a haver estat mare, a estimar els fills amb bogeria i a haver aconseguit respectar-los i que ells em respectessin. Tot això sí que em sembla un gran èxit.