Barcelona Metropolis

Així i tot, sociòlegs com Peter L. Berger i Thomas Luckmann han destacat el caràcter paradoxal d’aquesta hipòtesi. D’una banda, la desarticulació generalitzada dels grans sistemes religiosos comporta una disseminació d’allò sagrat pels intersticis de les institucions modernes que evidencia el caràcter autorefutador de la hipòtesi del secularisme: només quan les religions abandonen la seva agenda política (es descarten les missions irrealitzables, es relativitza la pretensió de veracitat i universalitat, s’acaba el monopoli educatiu, etc.) poden reaparèixer, en el context del “supermercat de compravenda de sentit”, com a espiritualitats disponibles. D’altra banda, el pluralisme religiós constitueix la condició de possibilitat de la proliferació de crisis subjectives de sentit: la racionalització i individualització inherents a la modernitat comporten l’aïllament general dels individus, que es mostren insegurs i paralitzats davant el ventall de possibilitats que comporta l’existència d’un lliure mercat de creences.

En conseqüència, si la fi del monopoli d’allò sagrat per part de determinades religions institucionalitzades s’ha d’entendre com una metamorfosi de les formes de religiositat i no com la seva abolició, el sorgiment i la proliferació de la nebulosa misticoesotèrica s’han de veure com a part d’aquesta transformació. No podem seguir repetint el relat simple del “retorn d’allò sagrat” a Occident, com si abans de la proliferació de llibres sobre new age a finals dels anys seixanta la religió hagués desaparegut de facto de les nostres societats. De fet, pensar-ho des d’aquesta perspectiva tan sols reforça el relat neoconservador sobre les calamitats que ha portat el progrés tecnològic i social a les societats occidentals. Només des d’aquesta cosmovisió tradicionalista es pot defensar que la fascinació pels horòscops, el reiki o l’anomenada Teràpia de Resposta Espiritual són fruit de la necessitat de consol i la seguretat d’allò transcendent.

Espiritualitat pop i cultura de l’autoajuda

Llavors, si tots aquests productes neoreligiosos no són només succedanis fast food que venen per substituir les velles formes de relació amb la transcendència, com els hem d’interpretar?

Potser una de les lectures més interessants prové de la sociòloga Eva Illouz, per a qui la nebulosa misticoesotèrica formarà part de la cultura de l’autoajuda, i, si bé l’entendrà com una resposta a la incertesa social sota el capitalisme tardà —inseguretat econòmica, desinstitucionalització dels subjectes, desaparició de la divisió entre espai públic i privat, racionalització de la vida íntima i introducció dels afectes en la lògica productiva—, adoptarà una perspectiva pragmàtica que en distingirà l’enfocament de la resta de les interpretacions, en la mesura en què considerarà que els discursos neoreligiosos, per més mercantilitzats que puguin estar, orienten i defineixen l’acció pràctica dels individus, i els ajuden a enfrontar-se amb les contradiccions socials i amb la incertesa a la qual estan sotmesos.

En conseqüència, som als antípodes de la lectura del fenomen que fan intel·lectuals com Ulrich Beck, per a qui les espiritualitats pop no són sinó un catàleg de narratives, valors i rituals d’entre els quals triar aquells que més ens convinguin i projectar-los en un “Déu-ninot” que sigui el negatiu de les nostres pors, desitjos i histèries: una religiositat a la carta que reflecteix en un pla metafísic les nostres inquietuds narcisistes. L’exemple arquetípic que donaria suport a aquesta interpretació seria l’horòscop, que busca explicar en un pla transcendent la variabilitat dels caràcters, els humors socials i els estats col·lectius de malestar (justificant el nostre estat d’ànim trist per la “temporada de mercuri retrògrad”). Per tant, per a l’autor de La sociedad del riesgo (Planeta, 2019), la inseguretat generada per l’individualisme rampant, l’ocàs dels grans relats i la creixent inestabilitat social portarien els individus a buscar una resolució simbòlica del seu malestar a través d’aquesta espiritualitat personalitzada que promet benestar i harmonia, però que no té una traducció pràctica en la vida d’aquestes persones. La nebulosa misticoesotèrica seria, doncs, una forma de falsa consciència que, si bé resultaria consoladora en un primer moment, no ens permetria conquerir més benestar ni felicitat, en la mesura en què no alteraria les nostres condicions materials. De nou, les prediccions de l’horòscop servirien com a exemple paradigmàtic d’una mistificació ideològica que no té traducció pràctica, perquè les seves receptes es descriuen com a buides o massa generals com per determinar un curs d’acció concret.

La perspectiva d’Illouz, en canvi, assumeix que els subjectes sí que veuen transformada la seva relació amb ells mateixos i amb els altres quan assumeixen una sèrie de narratives del jo terapèutiques com les que proposa la nebulosa misticoesotèrica. Per reprendre el cas de les apps de mindfulness: en la mesura en què una persona comença a fer exercicis diaris de concentració, monitoritza la seva evolució setmanal, concep el seu benestar i salut mental des dels principis del mindfulness (ja siguin metafísics, ontològics o morals) i adquireix una sèrie de tècniques pròpies per relacionar-se amb el seu entorn, especialment en les situacions difícils o estressants, ja està transformant la seva relació amb el món. En paraules d’Illouz: “L’autoajuda ha arribat a ser el nucli de la subjectivitat moderna, perquè es troba en la conjuntura dels ideals d’autonomia, les tècniques psicològiques d’autoconstrucció i els grans interessos econòmics de les diverses indústries que sostenen i conformen aquest procés. [...] L’autoajuda no és només un segment del mercat: és tota una nova modalitat de la cultura; és a dir, constitueix una nova manera en què l’individu es connecta amb la societat”.

En conseqüència, la nebulosa misticoesotèrica és part de l’arsenal de repertoris terapèutics mitjançant els quals moltes persones s’interpreten a elles mateixes i interpreten el món. Precisament pel fet que la secularització mai va consumar el desencantament del món, sinó que va transformar les formes en què ens relacionàvem amb la religiositat, aquestes han estat fagocitades per la cultura de l’autoajuda. Així, de la mateixa manera que els manuals de gestió empresarial ofereixen eines per orientar-nos en un mercat laboral inestable i cada cop més precari —per exemple, el bestseller d’autoajuda Qui s’ha endut el meu formatge?, de Spencer Johnson (Entramat, 2009), promociona una ètica de l’esforç hiperindividualista i d’autosuperació que encaixa bé amb la inquietud dels treballadors en un sistema de competència neoliberal—, podem dir que els productes d’espiritualitat pop (ja siguin llibres, tallers o aplicacions) permeten articular la nostra relació amb allò transcendent per donar sentit al nostre ésser en el món.

Per tant, en lloc de qüestionar l’existència mateixa d’aquests productes neoreligiosos, o lamentar-nos pel retorn d’un conjunt de creences supersticioses i allunyades de la ciència (“el fantasma de la religió”), potser hauríem de començar a preguntar-nos per què tenen tant d’èxit a l’hora d’orientar les persones i oferir-los eines per fer front a les seves inquietuds religioses. ¿No és possible imaginar formes diferents de relació amb allò transcendent i sagrat que no passin per una ètica individualista? Per què les tècniques d’autoconeixement espiritual han d’estar al servei dels discursos d’optimització del subjecte productiu? En altres paraules: el problema no és tant que l’espiritualitat torni a ocupar un espai central en la nostra cultura, ja que mai no el va deixar d’ocupar, sinó que ho faci en el marc de la cultura de l’autoajuda, com una eina més al servei de la lògica neoliberal de l’empresari de si mateix.

Referències bibliogràfiques

Beck, U. El Dios personal. La individualización de la religión y el “espíritu” del cosmopolitismo. Paidós, Barcelona, 2009.
Berger, P. i Luckmann, T. Modernidad, pluralismo y crisis de sentido: la orientación del hombre moderno. Paidós, Barcelona, 1977.
Estruch, J. (ed.). Les noves formes de religiositat. Cruïlla, Barcelona, 2001.
Griera, M. M. i Urgell, F. Consumiendo religión. Nuevas formas de espiritualidad entre la población juvenil. Fundació ”la Caixa”, Barcelona, 2003.
Illouz, E. Erotismo de autoayuda. Katz, Madrid, 2014.
Sloterdijk, P. Has de cambiar tu vida. Sobre antropotécnica. Pre-textos, València, 2012.