Barcelona Metropolis

Arribats els vuitanta anys, que compleix aquest 1 d’agost, Jordi Savall ens parla del seu passat i de la seva trajectòria vital i professional com a especialista mundial en viola de gamba i director d’orquestra, però també del moment en què es troba actualment i dels nous reptes que vol afrontar. Reconeix que descobrir el món de la música el va salvar i li va permetre canalitzar la seva rebel·lia contra les injustícies. Durant més de cinquanta anys, ha dut a terme una tasca incansable en la recuperació del patrimoni musical i en la recerca, i ha ofert concerts arreu del món. Defensa que es pot aplicar el mateix mètode de recerca i interpretació a les partitures modernes i més conegudes, ja que aquest li permet aportar-hi una dimensió diferent. Ho està fent amb les obres de Beethoven, Mendelssohn, Schubert o Brückner. Ara desitja que tot el seu llegat i els conjunts musicals que ha creat tinguin continuïtat i siguin una riquesa per al país. Un patrimoni que cal salvaguardar i per al qual demana recursos i compromís, i que no dubta a mantenir amb el seu propi capital.

Amb en Jordi fa anys que ens coneixem, des que el 2014 vaig començar a col·laborar en alguns dels seus projectes. Ens hem pres el matí per parlar. Als vuitanta anys, m’afirma, un ha de poder mirar enrere i fer una valoració de la seva vida. Així s’inicia una conversa personal i improvisada a la seva biblioteca. L’espai escollit és l’escenari perfecte, una enorme sala plena de llibres, fotografies, documents i instruments vertebrats per una enorme trajectòria vital dedicada a la música i a la promoció de la pau i el diàleg intercultural. En Jordi és un humanista, potser “el darrer humanista”, com afirmava la revista Clàssica el mes de juny passat. Mogut per una enorme curiositat i sensibilitat, la música ha esdevingut per a ell el bastió des d’on enfrontar-se a la barbàrie i a la misèria, un espai de trobada i un dels llenguatges més essencials per entendre i escoltar la humanitat.

La seva incansable activitat musical l’ha portat a oferir concerts arreu del món i a seguir publicant discos, alhora que manté la direcció dels seus conjunts musicals. També la sensibilitat i l’humanisme en favor de la pau l’han dut a denunciar en múltiples ocasions diverses injustícies, a oferir concerts en camps de refugiats, centres penitenciaris i hospitals, i a crear el projecte pedagògic Orpheus 21, amb el qual ha acollit músics professionals migrants i refugiats de diversos països.

Em trobo en un moment de plenitud i de serenitat. De mirar enrere, de veure què he fet fins ara i de decidir quines són les meves prioritats per als anys que encara em toquin viure.

El primer que veig és un marrec somiador i rebel, fill d’un pare republicà i d’una mare molt amorosa, confrontat a un món ple de discriminacions. Família paterna de productors de taronges d’Oliva i Gandia i família materna de matalassers, vivint en un món molt tancat i durant bastants anys en una situació de pobresa. Veig també el fill del matalasser a l’escola, sentint-se discriminat, però també molt feliç de poder cantar al cor de l’escolania amb el mestre Joan Just. Durant aquest anys, no em sentia integrat a Igualada, obligat a fer estudis de comerç, que no m’interessaven gens i  als 14 anys el meu pare em va posar a treballar a una fàbrica.

Sí, a una fàbrica tèxtil, fins als 19. Com que no estava gaire interessat en estudiar comerç, el meu pare em va posar a treballar i li estic molt agraït. Aquestes són coses que ara, en el moment en què em trobo, són importants de reconèixer.

Reconec allà el sentiment d’injustícia contra el qual m’he revelat sempre. La humiliació, les agressions i la injustícia que vaig viure m’han transformat i m’han fet sentir la necessitat d’independitzar-me del món, de trobar refugi, però també un lloc des del qual realitzar-me.

La música va ser la fusta que em va salvar per no ofegar-me. Aquest sentiment d'incomprensió i aïllament m’hi van apropar, i quan vaig trobar el violoncel vaig sentir que allò era el que jo havia de fer. No puc viure si no estimo el que estic fent, i això també ho vaig aprendre a la fàbrica. Va ser un aprenentatge de vida molt important que m’ha fet aprendre quin és el valor real de les coses.

Gràcies al mestre Joan Just, director del cor de l’escola de música. Un vespre que anava a classe, el vaig sentir assajant el Rèquiem de Mozart, acompanyat per un quartet de corda i vaig dir-me: “si la música té aquest poder d’emocionar tan gran, m’agradaria ser músic”. De tots els instruments del quartet, el que més em va fascinar va ser el violoncel. Uns mesos més tard m’escapo a Barcelona a comprar un instrument, i tot seguit començo a estudiar, i en pocs minuts el miracle es produeix; em sento com a casa. Passat el primer so incontrolat, de seguida trobo la manera de passar l’arc fent un so bonic, i al mateix temps els dits de la mà esquerra es mouen amb facilitat sobre les quatre cordes. Aleshores entenc la dita de Mark Twain: “Hi ha dos dies importants en la vida d’un home: el dia que venim al món i el dia que descobrim perquè hem vingut”.

El primer que em sento dir és que estic boig. En aquella época ser música era sinònim de “mort de gana” des que centenars de músics s’havien quedat sense feina amb l’aparició dels mitjans mecànics de reproducció, com el tocadiscos.

Desprès d’uns mesos de treball autodidàctic, conec el mestre Sants Sagrera que em va donar les primeres classes de violoncel al Conservatori del Liceu. Continuo després al Conservatori Municipal de Barcelona amb el mestre Josep Trotta, i també amb el mestre Joan Massià, un músic extraordinari. És gràcies a ell que uns anys més tard puc conèixer Pau Casals al seu Festival de Música de Prades. Veure al mestre assajar i interpretar un concert van ser una mena de classes magistrals inoblidables. Si penso en la trajectòria que he fet des d’aleshores, sóc conscient que ha sigut per una gran voluntat i disciplina però també per haver trobat sempre  persones que m’han donat la mà i m’han ajudat a trobar el bon camí.

Jo havia fet classes amb Rafael Cuyana al Curs de Música de Santiago de Compostela i un dia ell em va preguntar per què tocava aquelles peces de Bach, Ortiz i Marais amb el violoncel enlloc de tocar-les amb la viola de gamba, l’instrument pel qual havien estat compostes. Em va semblar una idea interessant. L’endemà vaig rebre una trucada d’Enric Gispert, director d’Ars Musicae, i em va preguntar si m’interessaria tocar la viola de gamba amb ells. Curiosament jo tenia apuntat a l’agenda: “buscar viola de gamba”. La meva vida és una constant d’aquestes coincidències. A partir d’aquí comença la meva aventura com a músic  especialitzat en la viola de gamba i la interpretació de la música històrica.

Sí, però em faltaven la independència i la llibertat creativa. Mira, aquí a casa tinc alguns llibres molt rars, perquè el germà de la meva àvia era editor i traductor a Barcelona. Ell va editar El capital de Karl Marx i a casa sempre havíem estat envoltats de llibres revolucionaris. Una de les coses que vaig comprendre molt aviat va ser que un no pot ser lliure si no té control sobre allò que fa.

Que per ser creador has de poder tenir llibertat de fer el que sents com a artista. Aquesta necessitat ens porta a mi i a la Montserrat Figueras a crear Hespèrion XX l’any 1974 i la Capella Reial el 1987. Uns anys més tard creem la discogràfica Alia Vox. Volíem fer i editar la nostra música independentment de la comercialitat, depenent exclusivament del seu valor artístic.

Vull acabar la meva trajectòria artística i la meva vida personal d’una manera satisfactòria per a mi i creativa en l’aspecte musical, però també satisfactòria des del punt de vista humà per a la meva vida personal. Soc molt conscient de les errades que he comès a la vida i vull intentar no repetir-les, perquè ja no em queda temps per fer gaires correccions. Quan arribes als vuitanta anys has d’apuntar molt bé per intentar fer les coses de la millor manera possible.

En tinc vàries. En l’àmbit personal, cerco l’harmonia i compartir la vida amb la gent que estimo, els amics, els col·legues músics i la meva família, especialment amb la meva companya, esposa i consellera, la Maria Bartels.  amb qui comparteixo moltíssimes coses. Amb ella comparteixo moltíssimes coses: des de discutir sobre la redacció d’un text musical, històric o filosòfic; valorar la qualitat d’un cantant, d’un cor o d’uns intèrprets; escollir les millors fotos d’un reportatge, d’una portada de CD o d’un programa de concert, o simplement intentar junts entendre a on va el món i a on ens porta la vida. A la vida, compartir, i fer-ho de manera justa, és una cosa essencial.

L’altra cosa important per a mi és poder arrelar tot el patrimoni que hem creat des de fa molts anys. Aquest patrimoni, encara que no sigui tangible, és un patrimoni real, un patrimoni que, si no aconseguim arrelar-lo, hi ha molt de risc que es perdi.

La música sempre necessitarà nous intèrprets. Cada creació musical, tot i conservant el màxim de fidelitat o elements originals, cada cop és una creació. La música és un esquelet molt ben construït, però amb això no n’hi ha prou, cal el més essencial, l’ànima i l’emoció.

Aquest patrimoni només es podrà mantenir viu si els diferents conjunts musicals poden seguir treballant, estudiant i fent concerts. Quan jo em retiri o em mori, serà molt difícil de trobar el relleu si no hi ha recursos.

Vull que els conjunts que hem anat creant al llarg dels anys tinguin assegurada una estructura i un arrelament al país. Sense aquest arrelament, no hi haurà relleu. Durant molts anys i en moltes ocasions he garantit la continuïtat de la meva fundació i els conjunts musicals amb diners personals. Hem de ser conscients que un llegat intangible és molt més difícil d’arrelar que un llegat tangible. La consolidació i qualitat d’una orquestra no es fan en dos dies, és un llegat que s’ha anat construint al llarg dels últims trenta i quaranta anys. Ara disposem d’uns conjunts que tenen un llenguatge propi, una simbiosi que es troba en la genètica dels músics que en formen part. Les meves orquestres són conjunts formats per músics amb gran exigència i que recullen una experiència i un treball de molts anys. Els nostres conjunts s’adapten a cada repertori que escollim, i seleccionem els músics segons el programa que volem interpretar.

Hi ha diverses maneres d’aconseguir aquest arrelament, però penso que la primera seria mitjançant el compromís de residència artística amb diverses institucions musicals catalanes. Crec que Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya haurien de ser conjunts residents a Catalunya i que aportin un so radicalment diferent al que pot oferir una orquestra moderna i poden fer reviure el patrimoni històric amb passió i solvència.

Santes Creus disposa d’espais i acústiques molt interessants, però, a més, es troba situat geogràficament en un lloc molt especial, enmig de la Ruta del Cister i molt a prop d’indrets com Reus, Montblanc o Poblet. Amb el Festival vull crear un vincle intens amb aquests llocs i donar un impuls cultural i econòmic a la regió. Santes Creus ha de poder ser un lloc d’excel·lència i d’acollida de grups joves i emergents que estan fent coses molt interessants actualment.

El Festival Jordi Savall s’inspira en el festival que va crear Pau Casals quan tenia setanta-cinc anys. Vull que, el dia de demà, Santes Creus pugui ser el lloc de trobada amb la gent que em vulgui escoltar. El dia que no pugui oferir concerts arreu del món vull anar a Santes Creus i compartir la bellesa i l’emoció de la música amb els amics i la gent d’aquí i d’arreu.

Vull passar aquests anys que em queden fent les coses que estic fent, tocant la viola de gamba i dirigint, però també redescobrint obres molt conegudes, com, per exemple, les simfonies de Beethoven o les grans composicions de Mendelssohn, de Schubert i de Brückner.

Aquestes obres són avui en dia exclusivitat de les orquestres modernes. Jo els vull donar una altra perspectiva: treballant sobre els originals i sobre les partitures manuscrites i de l’època pots trobar informacions i aspectes que, sumant-hi la interpretació amb instruments d’època, aporten una nova dimensió i perspectives completament diferents.

Sí, i això és una cosa que puc fer amb una certa tranquil·litat intel·lectual, perquè l’experiència de pràcticament cinquanta anys d’abordar partitures verges, que no havia sentit mai, i de pensar com podrien arribar a sonar aplicades a una partitura molt coneguda, dona també un resultat fantàstic.

M’oblido del que he escoltat fins ara i parteixo de l’estudi de la partitura com si fos una partitura nova. Penso en els tempos, l’articulació, la dinàmica... i intento arribar als pensaments del compositor a través de tota la filosofia de l’època. Tot això és fascinant!

La concepció m’ha canviat constantment. L’alternativa al canvi és la mort. L’energia de la creació implica canvi i replantejament. Alhora, un es beneficia també de l’experiència. Hi ha coses que no he canviat, com els tempos de les peces que interpretava amb la viola de gamba als anys setanta i que he interpretat posteriorment; gairebé no canvien, difereixen de molt pocs segons. Quan trobes el bon tempo d’una música, el memoritzes i et queda per sempre.

He après a creure en la utopia sense deixar de ser realista. De jove pensava que amb pocs dies podria muntar un projecte i després m’adonava que no era suficient. Aleshores ho resolia treballant diàriament més de deu hores seguides, però corria el risc de crear malestar entre els músics.

Soc exigent i intento calcular com es pot arribar a l’excel·lència i quants dies necessitem per fer-ho. És per això que el projecte Beethoven l’he fet d’una manera molt estructurada, treballant per programes i des de fa més de dos anys.

M’agradaria que em recordin com una persona que ha sigut conseqüent amb el que creia; que amb la música, l’amor, l’amistat i l’empatia podem canviar el món i arribar a viure en pau amb nosaltres mateixos.