Barcelona Metropolis

I exhaustiu, aquí, vol dir també contradictori. Perquè la màscara pot servir per amagar tant la identitat del malvat que vol cometre un abús sense haver de retre comptes davant la justícia com la de l’heroi que vol impedir la comissió de l’abús. Igualment, el rebel es posa un antifaç per no ser esclafat per la tirania, però els esbirros dels tirans també es tapen la cara per poder esclafar millor. No és paradoxal: és la versatilitat d’allò que ens és tan propi que serveix per a tot. Hi ha màscares que serveixen per reforçar i perpetuar ritualment un sentit i un ordre del món, com seria el cas de les indumentàries usades en les cerimònies de les lògies maçòniques, i n’hi ha que tenen com a finalitat última desfer l’ordre del món i demostrar que res no té sentit, com va ser el cas de Marcel Janco i els espectacles dadaistes al Cabaret Voltaire.

Set àmbits

L’exposició està dividida en set àmbits. Tot i que cada un d’ells té una especificitat més històrico-política, o més artística, o més antropològica, o més reivindicativa, o fins i tot més pandèmica, tots els àmbits presenten motius recurrents i aborden temes similars. Ho fan des de perspectives antagòniques, però complementàries: el racisme del Ku Klux Klan, el còmic i la sèrie de Watchmen, el personatge de Fantômas, l’art de Magritte i de Carrington, els passamuntanyes de les Pussy Riot tocant i ballant punk a la catedral de Moscou, les màscares estridents dels lluitadors mexicans, les protestes d’Anonymous, l’omnipresència de les mascaretes quirúrgiques per la covid-19… Així, l’exposició estableix un diàleg audiovisual, textual i iconogràfic sobre les reelaboracions i les manipulacions de la identitat, sobre les relacions dels individus amb el poder, sobre les formes infinites del terror i sobre les argúcies de la resistència.

La veritat és que fa impressió, i en certa manera resulta inquietant, constatar fins a quin punt és polimòrfica la naturalesa de l’objecte màscara. Ho és tot, pot ser-ho tot, serveix per a tot: recurs per exercir el poder de manera brutal i impune (com les caputxes i les túniques del Ku Klux Klan); instrument de protecció davant les armes de l’enemic (les màscares antigàs de la Primera Guerra Mundial) o davant els estralls d’una pandèmia; forma d’invocació de realitats fantàstiques o atàviques (les carotes de dimonis, habituals en certes festes populars); estratègia per mantenir l’anonimat i així esquivar uns poders cada cop més omnímodes i invasius (les caputxes de les protestes feministes); intent de reconstruir una identitat física desfigurada que és, alhora, una identitat moral i anímica devastada (les pròtesis facials per als soldats que van tornar destruïts de les trinxeres)… Ja ho he dit: una màscara ho és tot, pot ser-ho tot.

Podem pensar que no —en la vida de cada dia ens tranquil·litza pensar que no—, però les màscares són tan pròpiament humanes com les cares, i això és així fins i tot quan ens deshumanitzen, és a dir, quan ens fan transcendents, o monstruosos, o heroics, o secrets, o únics, o multitudinaris. Les màscares són humanes fins i tot quan ens deshumanitzen, perquè la inhumanitat, al cap i a la fi, també forma part de la condició humana.