Barcelona Metropolis

Carme Pinós és una arquitecta que ha obert camí. El 1991 va fundar el seu propi estudi en un àmbit en què les dones eren una excepció, i després de molts obstacles i molta perseverança —sobretot de molt treball— s’ha convertit en una de les nostres arquitectes més reconegudes internacionalment. Acaba de rebre el Premi Nacional d’Arquitectura 2021, el màxim guardó espanyol en el seu camp, que afegeix a una llarga llista de premis i mencions. Per ella, aquest art és un repte, un joc i, sobretot, una manera de ser; i la seva feina ho engloba tot: grans edificis, reformes urbanes, obra pública, fins i tot mobiliari. Li interessen totes les escales, perquè l’arquitectura és a tot arreu i fa ciutat. I sobretot, com diu ella mateixa, perquè l’arquitectura “no és feina, és viure”.

Carme Pinós (Barcelona, 1954) va compartir la seva primera etapa professional —i també vital— amb el també arquitecte Enric Miralles. Junts van crear un llenguatge propi i innovador que els catapultaria internacionalment, amb obres com el cementiri d’Igualada o les instal·lacions olímpiques per a tir amb arc de Barcelona. Ja en solitari, amb el seu propi estudi, continuaria desenvolupant aquesta arquitectura amb llibertat i gran potència creadora, amb la voluntat d’arriscar i investigar. Des d’aleshores, ha construït i ha donat classes per tot el món, plena de passió i responsabilitat. Entre les seves obres destaquen el CaixaForum de Saragossa, dos gratacels a Mèxic i el projecte arquitectònic i urbanístic de la plaça de la Gardunya, a Barcelona.

Molta! És un estímul increïble estar etresolent reptes. Em prenc l’arquitectura com un servei a la societat i al mateix temps com un art. I això emociona.

Sí. Treballar és una manera d’estar en el món, oferint la teva feina. Sento que formo part del món des del meu paper com a arquitecta. A més a més, és un joc. Ho gaudeixo i ho comparteixo amb la meva gent.

Treballaré sempre que pugui. M’encanta fer arquitectura, però en lloc de fer, fer i fer, també m’agradaria reflexionar. La meva il·lusió és acabar la meva vida en una fundació des d’on fomentar el pensament, el debat i l’esperit crític. Perquè l’esperit crític està en crisi.

L’arquitectura és absolutament cultura! Parla de transcendència, de cultura i d’art. Què és l’art sinó aquesta necessitat de transcendir que tenim? No sé si és un error o no, però és el que ens fa humans.

Hi ha massa regles i obstacles. Ens tracten com a delinqüents! Les normes estan per evitar males praxis, per controlar els especuladors, però paguem justos per pecadors. Al final no queda espai per a la creativitat i és una gran frustració. També em frustra molt com funciona el mercat. L’arquitectura és una professió en què, per treballar, hem de començar pagant. Ara estem participant en un concurs i és complicadíssim; són molts mesos de molta gent treballant, i perdem moltíssims diners… I dels quinze estudis d’arquitectura que ens hi presentem, només un cobrarà. La resta de la feina es llença! És com si li diguessis a un metge: si em cures, et pago; si no, no. O a un fuster: fes-me quatre cadires i ja veuré si me’n quedo alguna. 

Molt, ha baixat en picat. L’arquitectura s’ha convertit en una mercaderia. I els habitatges. Tot. Ara es fan cases per guanyar el màxim de diners i el promotor se’n desentén al cap d’un segon d’haver-les venut. Ja no hi ha amor pel que fas.

Sí, sí. Entendre el treball com un acte de generositat. És utòpic, però la feina hauria de ser una manera de formar part del món, tot pensant en els altres. 

És que no és feina, és viure. No separo les parcel·les perquè per mi forma part d’un tot. Entrego les meves forces per formar part d’alguna cosa que va més enllà de mi mateixa. Soc arquitecta tot el dia, no tinc horaris. Però no en un sentit workaholic.

No he tingut fills i no sé com seria si els hagués tingut. Suposo que m’hauria espavilat, no soc l’única dona arquitecta. Però ha anat així. No he format una família, però d’alguna manera la meva família és molt més extensa.

No m’agrada la paraula èxit, perquè comporta el contrari, el fracàs. I no entenc la vida com un èxit o un fracàs. L’entenc vivint-la i gaudint-la. L’èxit parla de com et veuen, no tant de com et sents. Gaudir o no sí que reflecteix el que sents.

La gaudeixo moltíssim, cada dia. No he tingut una trajectòria gens fàcil, però no he deixat mai de gaudir del que faig.

Contenta. També preocupada pel futur incert que ens espera. Però al·lucinada amb tot el que he viscut fins ara. Qui ho havia de dir! [Riu.]

Cert, amb Enric Miralles vam coincidir en una època en què a Espanya estava tot per fer. Als vuitanta hi havia moltes ganes de fer coses i donar pas als joves, i ens vam beneficiar d’aquell moment. Després em vaig quedar sola i va ser molt dur continuar. Sobrevivia com podia. 

Absolutament. Es van llençar molts diners i es van fomentar les estrelles de l’arquitectura. I l’estrella es construeix, i no cal que sigui el millor arquitecte. Hi ha un abans i un després amb el Guggenheim de Bilbao, de Frank Gehry, que va ser un encert, va transformar la ciutat. Però tothom va voler tenir un Guggenheim i això va fer molt mal. El boom especulatiu tampoc hi va ajudar. 

Sí. Però crec que això també té molt a veure amb la crisi de la professió. L’home sempre va a buscar l’èxit, cosa que jo odio. I donat que avui l’arquitectura ja no dona diners, els homes han anat a omplir altres universitats i carreres més rendibles. Les dones no ens regim per això, som més generoses, més empàtiques. Històricament, sempre ens hem ofert a cuidar els altres. Per això ara ens resistim en l’arquitectura. 

És que si tenim espai a l’arquitectura és perquè els homes han marxat. Tinc aquesta sensació. L’altre dia vaig estar en una escola d’arquitectura de Madrid i diria que el 80% dels alumnes eren dones.

Sí, i no només és necessari a l’arquitectura. A la política, a tot. L’empatia no ha de ser necessàriament una qüestió de dones, l’home també hauria de ser empàtic, però nosaltres tenim encara més capacitat empàtica per genètica.

Crec que hi ha molta biologia. El fet que un nadó surti de dins teu no el pots obviar. La dona és, sobretot, mare. Jo no ho soc, però em sento mare constantment. No ho puc evitar, cuido la meva gent. 

Difícils! Perquè no em donaven oportunitats. Però alegres, perquè m’encantava projectar. Vam començar amb un equip molt petitet, però l’he mantingut i consolidat al llarg dels anys.

Malauradament, és un repte que tenim. Avui en dia pots tenir un projecte en marxa i pot ser que l’endemà, amb una trucada, ja no el tinguis. Ens donen cops per tot arreu, en part perquè hem sigut còmplices de tota aquesta barbàrie, i perquè no sabem explicar-nos. M’agradaria fer una exposició col·lectiva per mostrar el procés creatiu dels arquitectes. No el resultat, sinó com hem arribat a la proposta, què pretenem, quins estudis hem fet i la càrrega que tot això ens comporta. Apropar l’arquitectura a la gent.

Sí! Som massa elitistes. Ens agrada parlar d’una manera que no s’entén. Hem d’explicar què és l’arquitectura perquè ens tornin a veure amb bons ulls. La majoria no som ni elit ni còmplices de l’especulació. Som responsables i tenim un compromís amb la societat.

Absolutament. L’arquitectura pot transformar-ho tot.

No sé si felicitat o no, perquè no sé què és ben bé, això de la felicitat, però l’arquitectura pot donar dignitat, i també ens la pot treure. La covid-19 ho ha posat de manifest. Confinar-se en espais sense llum ni ventilació, sense poder veure res, és treure la dignitat. L’últim treball que vaig fer com a professora a la Universitat de Berkeley era un camp de refugiats, i demanava als alumnes que, a través de l’arquitectura, tornessin la dignitat a la gent que ho havia perdut tot. 

Mai he parat de donar classes a diferents parts del món, però ara estic començant a dir que no, fins i tot a càrrecs molt alts. A l’estudi ho soc tot. I no puc seguir amb el mateix ritme d’abans. En pocs dies passava de donar classes a Berkeley a treballar a Austràlia, París o San Francisco.

Amb tot. Amb l’Enric vam descobrir una manera de fer que després he continuat desenvolupant. No hi ha hagut un trencament en la meva arquitectura, ha estat una continuació total, però alhora inconscient. Sempre treballo amb molta llibertat, no em miro, no busco referències. És el consell que donaria als joves: que no es mirin, que no es comparin. Comparar-se pot ser molt frustrant.

Sí! Per això, perquè ens concentràvem en el que fèiem. Ens movíem amb molta llibertat, sense prejudicis de cap mena, i les geometries sortien segons el lloc, el programa, el que volies oferir. I ara també. Cada projecte és diferent, i no tinc una geometria que em pertanyi, cada lloc me’n demana una. 

Sí, però molt mal interpretat. Han sorgit molts seguidors de la nostra arquitectura, però s’han quedat a la superfície. Fan formes corbes perquè sí. Per nosaltres cada corba responia a alguna cosa: eren espais, recorreguts, integració. Mai eren simplement gestos. Però si ha servit perquè la gent se senti més lliure a l’hora de crear arquitectura, genial.

Treballant molt, potser amb massa ambició. No en tinc tanta, jo, ara, comparat amb el que era Miralles-Pinós. Sobretot Miralles. Ell tenia molta energia, es volia menjar el món, i jo no tenia aquest objectiu a la vida. Aquí hi havia un cert desequilibri…

Quan començàvem un projecte parlàvem en igualtat de condicions. Podíem compartir tot el que pensàvem. Després, l’Enric tenia més capacitat de desenvolupar els projectes, de dibuixar-los. Però a l’inici, el moment en què sorgien les idees, era absolutament de tu a tu.

El ritme, l’ambició. Tinc la mateixa mirada, però la meva ambició és fer les coses bé i poder continuar. No menjar-me el món.

Context i sensibilitat. El més important és entendre on estic actuant, saber escoltar, perquè el lloc et parla. I el programa també. Alhora, has d’escoltar el client, perquè has de fer realitat els seus somnis, els has de saber interpretar i treballar amb sensibilitat. No vull imposar-me. Vull dialogar, articular la ciutat i el paisatge, buscar el dinamisme, les vistes tangencials i la simbiosi amb la terra. 

De tots. Sempre dic que estic enamorada de l’últim que he fet, però la Torre Cube I, a Mèxic, va ser un punt d’inflexió a la meva carrera. Els clients van dipositar en mi tota la seva confiança, i sense confiança no hi ha bons projectes.

A mi em va salvar la internacionalitat. Quan em vaig separar de l’Enric, aquí em van donar l’esquena totalment, i a l’estranger vaig rebre molt més suport i vaig entrar a grans universitats. En canvi, a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona m’havien rebutjat diverses vegades. És cert que ningú és profeta a la seva terra, però m’he sentit molt més valorada fora que no pas aquí.

Sí, absolutament… L’any 1996 es va organitzar el congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA) a Barcelona i em van ignorar per complet. La gent sabia on era Enric Miralles, però Carme Pinós havia desaparegut.

Sí! En general, a Espanya, però no especialment a Catalunya. Vaig fer una exposició de la meva obra a Madrid, al Museo ICO, i encara hi ha gent que em pregunta per què no va ser a Barcelona. Doncs perquè em van cridar a Madrid! Ara també a Sant Sebastià m’han dedicat l’exposició més important de la Biennal. A Catalunya no m’ha cridat ningú.

A mi ningú me’n va dir res. Només em van demanar fer una tertúlia ridícula i m’hi vaig negar. Si l’única cosa que els interessa de mi és que hi vagi per explicar quatre anècdotes… va a ser que no. 

El concurs de la plaça de la Gardunya va ser un projecte molt important per a mi. Em van seleccionar per al concurs i finalment el vaig guanyar. Vaig sentir que apostaven per mi i confiaven en mi.

Totalment. L’arquitectura fa ciutat, és ciutat. 

Respectar l’altre. Fomentar el debat i participar-hi. Escoltar i fer preguntes. Creure’ns que tenim responsabilitats i que podem aportar el nostre gra de sorra.